Un estiu de contes III - Paloma B. Gómez

Confessió

    Avui, per fi, ho he fet. Ho confesso. A la meva edat i és la primera vegada que ho faig.
Em dic Manel i no sé si la meva és una història corrent o no. Potser molts de vostès han patit alguna cosa similar; en tot cas, és meva, i em ve de gust compartir-la.
El que més em va costar acceptar des de l’adolescència és que em feien por. Confesso que les defugia, però quan era inevitable, quan me les trobava, quan les tenia davant, era incapaç de reaccionar. Potser no era por exactament, però la reacció era la mateixa: no sabia què fer, cap on mirar, em suaven les mans i crec que fins i tot balbotejava. No en vaig tocar mai cap, mai no vaig arribar ni a fregar-ne cap d’elles. Mai.

    I no, no era una qüestió d’aspecte. Sempre he estat una persona molt normal, un de tants, i elles... bé, tant feia com fossin elles: rosses, castanyes, morenes, discretes o espectaculars. No, no era això. Eren... “Elles”.
Durant gairebé tot l’any aconseguia esquivar-les: la ciutat, els estudis primer i després la feina m’evitaven la seva presència. Vivia i em mantenia allunyat d’elles.  Només a l’època de l’Institut, a l’hora de dinar havia d’anar amb compte, però sempre triava un lloc apartat per seure, lluny dels típics grupets d’amigues.  Senzill.
Els estius, però, eren diferents. Els passava en un poble de la costa, una zona molt turística que les atreia com la mel atrau les mosques. Jo sortia poc i intentava anar a llocs poc concorreguts, però mai no podia estar segur que elles no triessin el mateix bar, la mateixa Terrassa o el mateix restaurant que jo. I allà encara era pitjor: brunes, exuberants…
    Amb el temps, les meves obligacions em van lligar a la ciutat i, afortunadament, casa meva, la feina, els pocs llocs que freqüentava, estaven lliures de la seva presència. Tot i haver arribat a l’edat adulta, no havia aconseguit vèncer aquell efecte negatiu que em provocaven i les poques vegades que em vaig veure obligat a suportar-les, va ser un martiri. Cercava desesperadament la manera de marxar d’allà de seguida, d’evitar qualsevol contacte... qualsevol frec.
La major part de la gent no coneixia el meu secret i els pocs que ho sabien, m’ho perdonaven com una de les meves rareses. Greu, sí, però una raresa al capdavall. “Ja canviarà”, deien.

    Jo era bona gent, amic dels meus amics i complia amb tots els compromisos que adquiria —fins i tot amb alguns que m’encolomaven—, així que ningú donava massa importància a aquell comportament meu que, a més, mai no havien presenciat en directe. Amb els anys havia après a dissimular força bé. Sempre trobava alguna excusa: que era tard, que no tenia gana per anar a sopar, mil coses...
    Tot havia anat bé a la meva vida, amb una tranquil·litat relativa, fins fa molt pocs mesos.
Al meu edifici van arribar un parell de famílies noves, es van fer reformes, obres, molt moviment de runa i mobles vells, i amb tot plegat vaig trigar un parell de setmanes a descobrir que eren famílies nombroses.
El dia que la vaig veure pujant l’escala no sabia exactament a quina família pertanyia, però sabia que vivia allà, i el que era pitjor: que possiblement coincidiríem més d’un cop.
Des d’aquell moment, la tortura va ser contínua. No n’hi havia una, n’hi havia més, suposo que germanes tant d’una família com de l’altra, i per molt que intentés evitar-les, per molts esforços que fes, me les trobava una vegada darrere l’altra: habitualment anaven soles. Poquíssimes vegades les veia acompanyades, i quan ho estaven, era amb amigues o familiars, no ho sé ni m’importa. Només sé que el problema s’accentuava.
I va empitjorar.
    Va passar fa pocs dies, potser setmanes. Arribava a casa i vaig entrar saludant mecànicament des de la porta, sense saber exactament quins o quants membres de la meva família hi havia a dins.
Vaig deixar les claus sobre la taula i, en aixecar la vista, ella era allà al meu davant.
Em mirava. Em mirava fixament. No perdia detall de cap dels meus moviments i jo em vaig sentir com entre reixes. No podia entendre què feia a casa meva. Com havia entrat? Per què? Qui l’havia convidada? Potser necessitava alguna cosa de menjar, sucre o farina, i n’havia vingut a buscar?

Era com totes elles. No recordo gaire el seu aspecte, tampoc importa. Diria que era castanya, però tant se val. Era allà i jo NO suportava la seva presència. Em feia emmalaltir.
Va fer un moviment en la meva direcció i jo vaig fer un salt enrere com si m’hagués impulsat un ressort. Només de pensar que pogués tocar-me, em provocava una sensació de repugnància intensa, així que vaig fer l’única cosa que l’instint em dictava.
Vaig fugir. Vaig sortir de l’habitació a tota velocitat. Ja no m’importava ni la seva presència, ni la família, ni res.
    No em jutgeu encara. Si haguéssiu sentit ni que fos una petita part del que jo vaig sentir, hauríeu reaccionat igual. Terror, la paraula era terror. M’importava ben poc si allò era correcte o no. Sabia que havia d’haver actuat d’una altra manera, no sé encara ara de quina, però no podia romandre allà.
I això va ser la meva perdició. Diverses vegades més em vaig trobar en situacions similars. Per algun motiu que desconec, s’havia tornat assídua a casa meva, a la meva família, A LA MEVA VIDA. I jo patia, patia molt. Començava a perdre el cap.
Vaig començar a actuar de manera estranya, arribava a casa a hores diferents cada dia i, si ella hi era, marxava de l’estança on fos sense dir ni una paraula.
M’havia convertit en un ésser estrany dins de casa meva i continuava sense ser capaç d’actuar, sense tenir el valor de dir-li ni una sola paraula, de parlar-ho amb els meus o de fer-la fora de casa sense contemplacions.
I avui... bé, suposo que en tot ésser humà, per covard que sigui, queda un bri de valentia. Potser és simplement instint de supervivència.
    La qüestió és que avui he arribat a casa i, una vegada més, ella era allà, mirant-me amb aquella expressió de burla a la qual gairebé m’havia acostumat: l’expressió de qui sap que ha guanyat, de qui s’enfronta a un ésser més dèbil.
I això ha estat suficient. Per una vegada, només una vegada a la vida. Per primer i, possiblement, últim cop, he reaccionat.
Amb un moviment ràpid, m’he ajupit i he obert l’armari baix de la cuina, el que hi ha al costat de l’aigüera.
Era allà. Mai no l’havia fet servir i creia que mai no ho faria, però era el moment: tota la por, tot l’horror, tot l’odi acumulat durant anys i anys acabava de remoure’s dins meu i em donava força per fer el que havia de fer.
No he dubtat ni un segon: amb decisió, gairebé amb fredor, he tret la tapa que cobria l’envàs, l’he dirigit cap a ella i una escuma blanca i d’olor penetrant ha cobert completament la maleïda panerola. Dos segons més tard, era morta, fregida, kaputt... i jo somreia, ferotge, triomfant... lliure per fi.