Un estiu de contes IX - Anabel Gardell

 

SENSE MÒBIL

 

A mig camí del seu destí, l’Arnau brama. Ha oblidat el mòbil carregant a la tauleta de nit. Ell, l’homo techno  que no pot sortir de casa sense la bateria al cent per cent, s’ha despistat quan un repartidor ha tocat al seu intèrfon per error. Per un microsegon, li venen ganes de derrapar a l’estil Fast and Furious i fer mitja volta per recuperar el seu preuat dispositiu. Però guanya el seu principi irrefutable de ser puntual. Arribar tard és una falta de respecte i, encara més, si et retrobes amb un amic de la infància que està de dol.

—Hola, Oriol. Ho sento molt. Pobra tia Aurèlia.

—Moltes gràcies, Arnau. És una gran pèrdua. La meva tia àvia era una crac.

—Estava malalta?

—No, que la família sàpiga. Era molt activa, anava a pilates, la coral, a l’aula de teatre i assistia a tots els actes de la biblio. Aquella tarda va anar a fer-se la manicura i la permanent perquè al club de lectura venia un escriptor d’aquests que surten a TV3. En fi, la perruquera de Navata es pensava que estava fent una bona becaina, d’aquelles tan bones que et cauen la bava, però quan va sonar el cling de l’assecador de casc i es va adonar que no responia, ja era massa tard.

—Una mort silenciosa.

—I amb molt d’estil. Al tanatori, les seves amigues i veïnes l’admiraven amb una barreja de pena i enveja. Antes muerta que sencilla, va remugar una.

—Envejar la mort, deu estar ben fotuda aquesta senyora.

—Li diuen la vieja del visillo. A tots els pobles n’hi ha una. I no t’ho creuràs; una altra ens va recomanar demanar descompte al tanatori perquè ja venia arreglada de casa.

—No m’ho diguis, la garrepa del poble.

—Exacte. La mestressa de Cal Duro. Només va tenir un fill per no dividir l’herència.

 Es fa un breu silenci, fan que no amb el cap i riuen. Seuen al bar de la piscina.

 —Arnau, has pensat en la teva mort? Com t’agradaria morir?

—Ostres, quin mal rotllo, jo no hi penso. Ja m’arribarà.

—Doncs, jo sí. A la biblioteca o a l’hort.

—Ja m’imaginava que no diries d’una sobredosi de viagra.

—Ara que ho dius, no em desagrada la idea, eh! Molt millor que enllitat en un hospital. 

Mentre esperen el seu cafè a l’estil espresso machiato, com el de l’embafadora cançó de l’estiu, l’Arnau s’emporta la mà a la butxaca i recorda que no porta el telèfon. Se li desencaixa la cara i esbufega.

 —Estàs bé, Arnau?

—M’he deixat el mòbil a casa. Et volia ensenyar una foto del meu match a Tinder. És de Navata.

—Saps que té un nom, això? Nomofobia. Ansietat per no disposar del mòbil.

—No em psicoanalitzis, Oriol —li retreu, posant els ulls en blanc.

—No et jutjo. Jo n’era una víctima més. Fins que vaig fer el recompte d’hores que perdia a l’any per culpa dels algoritmes i del disseny hiperaddictiu de l’scroll infinit. Ara soc més feliç amb el meu telèfon prehistòric. Només puc rebre trucades i sms. I a Toulouse tinc molt vida social. Estic apuntat a moltes activitats. Club d’escacs, rocòdrom, amants del cinema, intercanvi d’idiomes… Segueixo fil per randa l’exemple de la tieta Aurèlia.

—I com t’ho fas per lligar? —pregunta, aixecant les espatlles.

—À l’ancienne. Com s’ha fet tota la vida, mirant les noies a la cara i posant-hi una mica de morro. Quan pensaves quedar amb aquesta noia?

—Fa setmanes que no parlem. Ja ho dono per perdut, però voldria proposar-li d’anar a l’Acústica —respon capcot l’Arnau.

—El pitjor que pots fer és quedar en un lloc massificat ple de distraccions. Demana-li de fer un cafè o convida-la a sopar i ja veuràs que anirà bé —anima el seu amic, fent-li un copet a l’esquena.

—Mira, la perruquera i la seva filla —l’Oriol aixeca la mà i les saluda.

—No fotis —xiuxiueja—. La de Tinder.

 L’Arnau desitja arrencar a córrer, però es queda enganxat a la cadira de plàstic. Es vol fondre com els glaçons de la taula del costat. Recorda que no s’ha arreglat la barba ni tampoc s’ha perfumat. Nota com li suen els plecs dels genolls i les natges. Intenta concentrar-se en no fer el ridícul. Mare i filla s’acosten. La mare, ben decidida. La noia, cautelosa i arrossegant les xancletes. Porta una cua feta a correcuita, la roba desconjuntada i li penja una tira del biquini. No es pot sortir de casa sense arreglar, es diu a si mateixa.

 —Noi, encara no m’he recuperat de l’ensurt de l’Aurèlia —reposa la mà al cor—. Quina pena.

—Sí, la trobarem molt a faltar —canvia de tema hàbilment—: us presento el meu amic Arnau. Júlia, potser ja us coneixeu. L’Alt Empordà és un poble gran.

—Sí, ens coneixem una mica…—contesta dissimulant el cor a mil—  però no en persona —les galtes enceses la delaten.

 L’Arnau s’aixeca com si tingués una molla a la cadira i planta dos petons a la Júlia. Espera no pifiar-la.

 —Quina sort. Feia molts dies que no ens escrivíem.

—M’estic desconnectant del mòbil per connectar amb la vida —diu amb un somriure tímid i alleugerit, recollint-se un ble de cabells darrere l’orella. Per fi he pogut dir la maleïda frase en veu alta, pensa.

 La mare, amb el radar d’oportunitats a tota màquina, detecta una espurna a la seva mirada. La seva filla tot just està donant els primers fruits de la teràpia per la depressió. Avui és el setè dia que aconsegueix treure-la de casa amb l’excusa de refrescar-se a la piscina. Així doncs, no deixarà passar l’ocasió per revifar-la: l’Arnau sembla bon jan. Ràpida com un llamp, mana:

 —Oriol, no voldries tallar-te una mica aquestes grenyes que em portes? Ara mateix tinc una hora lliure —abans que ningú repliqui, dispara a correcuita: —Júlia, queda’t xerrant una estona amb l’Arnau i porteu-me després un mojito de maduixa sense alcohol.

—No et puc dir que no. Som-hi, però només et deixo tallar un ditet! —s’aixeca tot sorneguer l’Oriol— I tranquil·la. No faré cap migdiada. Porto un cafè a sobre.

 En aquell precís moment, dues nenes canten a ple pulmó “Mi amore, mi amore, espresso machiato, machiato, machiato, por favoreeee”. L’Arnau i la Júlia es miren als ulls i esclaten a riure. El gel s’ha trencat. Han fet un match real.

Un estiu de contes VIII - Colton Walworth

 

CURRI 

«@perealvaro: pla definitiu per eliminar la plaga de flamencs a l’Albufera: un restaurant especialitzat en plats de curri amb carn de flamenc. Aporteu els vostres diners a aquesta campanya de Verkami!»

Hòstia puta, que fill de puta el Pere Álvaro! Havia estat controlant aquest malparit durant anys, piratejant els seus comptes de Telegram i WhatsApp, fent seguiment de les seves xarxes socials i escoltant tots els episodis dels seus pòdcasts, per intentar determinar si els seus comentaris sobre menjar flamencs eren una broma de mal gust o no. Mai havia fet cap moviment determinant per implementar el seu pla per menjar-se tots els flamencs, però ara semblava que l’home no estava bromejant.

O potser sí. Al Fred el Flamenc quasi sempre li havia semblat que el Pere bromejava. El flamenc sempre havia pensat sobre si mateix que tenia una ment oberta i que estava predisposat a pensar que la gent tenia bones intencions, però, aquell dia, va passar una cosa que va fer que el Fred el Flamenc deixés de tenir-la tan oberta i que, a més, deixés de creure que alguns comentaris malèvols poguessin ser bromes. Havia estat una hora esperant una oportunitat per apuntar-se a una firma del Brandon Sanderson a Celsius 232 solament per veure que tots els llocs estiguessin ocupats. I,per alguna raó, aquest esdeveniment va trencar la seva fe en la bondat natural de la gent. I,per això, es va irritar, ja abans de veure aquella publicació a X, i, ara, després d’haver-la vist, encara estava més enfadat i no estava disposat a pensar les coses amb calma.

Per què l’home dels pòdcasts «La Comoditat Valenciana», «La Llibreria d’Arkham» i «Això no és Veritat» no podia deixar en pau els pobres flamencs que havien migrat a l’Albufera? Si fins i tot el Fred el Flamenc va aprendre valencià quan va haver de traslladar-se allà perquè els seus hàbitats ancestrals havien esdevingut inhabitables per culpa del puto canvi climàtic dels collons. Si fins i tot va mirar tots els episodis de L’Alqueria Blanca i tots els episodis doblats al valencià de Bola de Drac per intentar ser acceptat pels nadius; però no. No va ser suficient. Tot el puto dia havia de veure comentaris sobre les maldats dels flamencs, incentivats per aquest pallasso. I estava fart i emprenyat. No estava disposat a veure mai més una altra puta publicació o a sentir un comentari sobre menjar flamencs o sobre genocidi d’aquest fill de puta i no pensava deixar que el Pere o qualsevol altre humà digués cap altre insult sense cap conseqüència.

Era l’hora d’actuar i, gràcies a l’accés a les comunicacions privades del Pere amb el seu col·laborador als pòdcasts, el Màxim Vivó, un home que feia veure que era un amant dels pardals i un vegà, però que deixava que el Pere fes les seves crides al genocidi, sabia que aquella nit podia eliminar-lo a casa seva, perquè, per fi, semblava que per una nit el fill de puta no pensava anar a algun concert o a beure cervesetes amb els seus amics per fer una pluja d’idees amb el Màxim de temes super genials per agitar la gent per als seus pòdcasts. Era l’hora de la justícia!

En un no res, el Fred el Flamenc va arribar a casa del Pere. A fora de la casa, a la part de darrere, va veure un home calb amb barba que mirava amb uns prismàtics un flamenc. Un home calb amb barba. Havia de ser el puto Pere; l’home era a casa seva i tenia trets clavats a ell.

Sense pensar ni fer cap soroll, el Fred el Flamenc va baixar en picat i va clavar el seu bec al crani del Pere. Va fer-ho sense remordiments, ignorant els crits de l’assassí en potència. Sang i trossos del seu cervell van volar per tot arreu.El seu cos sense vida va caure a terra. El Fred el Flamenc va riure. Justícia!!! I, ara, tocava menjar!

 Després d’acabar de sopar, el Pere es va netejar el cul amb el millor paper de vàter del món i va estirar la cadena. Es va sentir millor. Li havia fotut massa curri groc al pollastre. S’havia afartat massa imaginant-se el gust de flamenc. No havia menjat mai flamenc, però s’imaginava que devia tenir gust de pollastre. Totes les coses rares tenen gust de pollastre. Però, ara, era l’hora de pensar algunes idees genials per als seus pòdcasts. L’hora de treballar. Va sortir pel darrere de casa seva.

Hòstia puta! Un flamenc s’estava menjant el seu millor amic al món, el Màxim, a qui no havia reconegut quan havia arribat aquella nit perquè s’havia afaitat el cap per ser calb com ell. Per què? Potser havia volgut ser tan guapo com ell... Però ara era mort per un puto flamenc dels collons! Va agafar un pal prou gros i va cridar:«Fill de puta, flamenc dels collons! Mor!!!».

Va colpejar el cap del flamenc almenys quaranta-dues vegades fins que no en va deixar cap rastre. Solament una pila horrorosa de plomes sangonoses. Va plorar per uns minuts mirant el cos parcialment menjat del seu millor amic al món. Com podria ara fer «La Comoditat Valenciana» sense el Màxim? No sabia res sobre edició.

Però, mentre plorava, va pensar en una cosa. Va agafar la seva còpia del Necronomicon de la butxaca i va buscar a dins del llibre un encanteri que pogués ajudar-lo. N’hi va haver un que li va semblar útil. Va posar el llibre a terra i les mans sobre el cos mort del Màxim i va començar a recitar un encanteri en àrab que semblava, per la imatge que apareixiaa la pàgina, que podia reviure un mort com el seu amic preciós que sabia molt bé com editar episodis dels pòdcasts.

Va dir l’última paraula de l’encanteri. Per un moment, tenia les mans cobertes de tinta i, després... Res. Res! «NOOOOOOO!!!! Màxim, has de tornar ala vi...».

Les seves paraules van morir amb un cop al crani del bec del flamenc zombi. Un cop tan fort i encertat que va assassinar el Pere al moment.

El cos sense vida del Pere va caure a terra. El flamenc zombi va mirar com el bassal de sang que deixava el cos mort del Pere es mesclava amb els fluids del cos mort del Màxim. El flamenc zombi va xisclar i va començar a sopar. Un bon sopar d’humans. Haurien sigut més bons cuinats, com un plat de curri, però per a un flamenc zombi la carn crua era perfecta.

 

Corregit i revisat per Ivette Piñol Jové

Un estiu de contes VII - Antònia Tubau

 

COSES DE CASA

Totes les persones tenen manies. Tothom podria citar algun costum o alguna idea pròpia que els fa diferents, especials. La Joana també en té i n'és ben conscient. Hi ha gent que creu que és una forma de psicosi, una obsessió que cal radicar, però la Joana n'està orgullosa de les seves manies. Per exemple, quan endreça la casa ho fa seguint un ordre establert, d'habitació en habitació, com si pentinés el domicili, i així s'assegura de no deixar res sense inspeccionar. Quan té poc temps, és una mica enutjós perquè ella mai pot marxar de casa sense tenir-ho tot ben net i col·locat.

Aquell dilluns, però, era diferent. La Joana estava de vacances i tenia tot el matí per ella. En Jaume i els nens acabaven de marxar, un cap a la feina i els altres cap al casal, per tant, podia anar fent sense pressa. Només havia de revisar que tot estigués en ordre i després anar al supermercat. Dedicaria la resta del matí, fins l'hora de preparar el dinar, a llegir, un dels seus passatemps preferits.

Va començar, com sempre, pel fons de l'habitatge, les cambres que donaven més al nord: l'habitació dels convidats i les dels nens. L'habitació dels convidats, com de costum, va ser qüestió de segons. Va obrir la porta per comprovar que tot era al seu lloc, que els nens no hi haguessin entrat a jugar, i de seguida la va tornar a deixar un altre cop en la foscor total.

La cambra d'en Josep, el gran, ja era una altra cosa. El portàtil seguia engegat sobre l'escriptori, s'havia tornat a oblidar de fer el llit i tenia la roba del dia anterior per terra. La Joana es va enfurismar. Va apagar l'ordinador i, mentre anava recollint les peces, es preguntava de què servia repetir tantes vegades el mateix.

N'aprendrà algun dia? Després la seva dona dirà que és tot culpa meva, que l'he malcriat. I jo prou que m'hi escarrasso a fer d'ell un home com cal. No li penso fer més, el llit! Però, què he d'esperar? És com el seu pare, picar sobre ferro fred. Com ahir: només li vaig dir que s'havien de llençar les escombraries i es va enfilar d’una manera! No l'havia vist mai així, deu ser la feina. Millor callar, sí, millor callar.

Sense ni adonar-se'n havia entrat a la sala de bany i estava dipositant la roba al cove. Un ràpid escrutini visual, posar els raspalls de dents al vas i a la següent cambra: l'habitació d'en Jeroni, el petit.

Llit fet i planxat, terra sense obstacles, contes i llibres ben aliniats a la lleixa, escriptori ben ordenat.

Sembla mentida que sigui el petit, tan responsable i seriós. Fa riure i tot quan ens diu que ens apressem, que farem tard. Que bé que siguin tots dos nens! Com juguen! Ara ja m'és igual que no hagi sortit cap nena, no els canviaria per res del món. Qui ens ho hauria dit quan ens vam casar! En Jaume estava tan preocupat per la feina! Però de seguida va conèixer en Carles, van muntar l'empresa d'informàtica i ara tot va genial. Mai hauria trobat un soci millor. És tan atent, tan amable! Hem tingut sort, sí, senyor!

La visió del menjador la va fer tornar a la realitat. Havia recorregut una bona part del passadís amb un somriure al rostre. Aquest es va diluir quan va veure les espardenyes del seu home davant del sofà. Havia estat veient la televisió fins a tard. Mentre les recollia amb una mà, amb l'altra agafava els dos comandaments de la tauleta i els retornava al seu lloc.

Què li deu passar? Per què no en parlem i mirem de solucionar-ho plegats? Avui, després de dinar, quan els nens vagin a descansar, li trauré el tema. A veure si ve de bon humor...

La Joana va ajustar la porta del menjador i es va dirigir a la seva habitació. Només entrar ja va sentir l'olor dels llençols nets; li agradava tant! Els havia canviat el dia abans, però encara se sentia aquella fragància del suavitzant. Va delectar-s'hi mentre deixava les espardenyes del seu home al sabater i, en un moment, va tenir els llençols ben estirats i els coixins a lloc.

Tot anirà bé, segur. Ho parlarem, en Jaume es desfogarà, veurà que no n'hi ha per tant -sempre s'afoga en un got d'aigua- i tornarem a la normalitat. Li proposaré de fer una passejada, quan baixi la calor, fins a la plaça, amb els nens, i menjarem un gelat.

Ja només quedava la cuina. A la taula encara quedaven les restes de l'esmorzar dels nens.

Com és que els hem acostumat a portar els estris a la pica i no a passar després una baieta per la taula?, pensava mentre agafava el drap i el mullava sota l'aixeta.

La Joana fregava la taula i el cap va tornar cap al seu home.

I si és quelcom més greu? Alguna cosa que no es pot solucionar. Tant difícil li és dir-m'ho? Una dona? La secretària sempre li ha fet ullets i és estrany que encara no li coneguem cap parella. Però no crec que en Jaume es deixés entabanar per una noia empastifada de maquillatge. No, ha de ser alguna altra cosa.

Acabava de col·locar els estris en el rentaplats. Va respirar alleugerida, i encara una mica afligida també, però va respirar sorollosament mentre gaudia per uns segons de tenir tota la casa en ordre.

Llavors, la Joana va agafar la llista de la compra que reposava sobre el marbre i es va dirigir al vestíbul per recollir la bossa de mà. De forma automàtica va endreçar el paper i va treure les claus, disposada a sortir. Un petit xiulet la va fer aturar. De seguida va veure el mòbil d'en Jaume al moble del rebedor. Amb les presses de la visita de les nou, se l'havia deixat. El que havia sentit la Joana era el soroll d'un whatsapp. I ara es veia el missatge a la pantalla de l'iPhone, era d'en Carles, el seu soci.

“Ja no puc més. Li ho has de dir. O ella o jo.”

 

Un estiu de contes VI - Loli García Romero

 LA PRIMERA PARAULA DE LA HISTÒRIA

Per a explicar les coses importants, un ha d'intentar primer acomodar el cor, les emocions, i procurar desconnectar davant una posta de sol, de lluna, o contemplant nens i gossos en un parc. No importa el que s'utilitzi. Es pot trigar mesos o minuts, però la veritat és que només pots explicar-ho quan estàs llest. Mai abans. A vegades la vida ofereix situacions en les quals no saps si, sense voler o volent, et converteixes en protagonista absolut, encara que no estiguis preparat per a decidir, perquè no vas tenir temps. Llavors actues improvisant com bonament pots, i et deixes guiar pel que et suggereixen uns ulls, una conversa entranyable que no ve al cas, o un d'aquests somriures amb senyals de socors. La teva gent fa preguntes i, en el fons, fan mal les entranyes de tant callar, necessitaries compartir els motius que et van portar a actuar com ho vas fer, sobretot per a poder dormir. Per a no despertar-te a cada poc amb tota la història omplint-te el son. Aquells trossets de nit replets de semi somnis. No obstant això, arriba una tarda, d'estiu per exemple, i seus. Encens el ventilador, l'ordinador, un cigar i Chopin de fons. Per fi. T'adones que estàs en aquest instant en el qual ja podries escriure la història. Perquè en realitat la tens dins. Puix que només has de trobar quina és la primera paraula, i a partir d'ella, seguir, i seguir i seguir fins a arribar a aquest moment d'una tarda d'estiu, de Chopin i de cigars, en què et vas sentir lliure.

M'encanten els parcs. Cada tarda, una hora abans d'entrar a treballar, m'assec en el mateix banc a l'ombra d'un arbre, a mirar. Podria aprofitar la fresqueta i llegir, escriure o dibuixar, però a mi el que m'agrada és mirar. Mirar què? Mirar res o tot, com es mira qualsevol cosa, gaudint. I tramar teories, històries o estranyes concatenacions que m'ajudin a formar opinió sobre els comportaments propis i aliens. M'encanta inventar els com i els perquès, sento que vaig vivint com de mentida. Em fixo en les flors, en les formigues, alguna sargantana, gossos que saluden, adults que passegen i es besen, nens que juguen (gairebé mai és al revés, pocs adults juguen i pocs nens es besen).

Imatge: Paloma B. Gómez (Avda. Mª Àngels Anglada)

Per això, quan crec en alguna cosa, soc rotund. Ferm. I actuo d'acord amb mi mateix, a vegades, em diuen, de manera desmesurada. No és que no mesuri les conseqüències, és que a vegades no m'importen tant els destins com els trajectes.

Sempre em sento de cara a un edifici gris amb persianes de color verd fluorescent, que em recorda a una espècie de llar d'orfes o asil d'ancians d'èpoques passades. Un dia, com per casualitat, vaig veure una plaqueta petita al costat de la porta gran. Posava “Hospital psiquiàtric” en diminutes lletres negres. Durant més d'una setmana em vaig asseure a mirar, una a una, totes les finestres imaginant com seria la vida darrere del verd. Així va començar tot.

Va sortir tranquil per la gran porta. Em va mirar. Es va posar recte i va inspirar profund com per a donar-se resolució. Va observar a banda i banda del carrer i va travessar la carretera, a poc a poc. S'estava dirigint cap a mi i jo vaig mantenir fixos els meus ulls en ell. La seva aparença era tan peculiar que no vaig saber desxifrar-lo en aquell primer moment. Ni definir-lo. Uns cabells blanquíssims acuradament trenats, una cartera penjada a l'espatlla i una espècie d'halo lluminós l'envoltava mentre s'acostava amb tanta lentitud que el so de la terra sota els seus peus cobrava un volum inusitat. Va arribar al meu costat i va asseure’s a l'altre extrem del banc, somrient amigable mentre amb un gest va semblar demanar-me permís, per la qual cosa amb la mà li vaig fer saber que estava bé. Em va confessar que feia uns quants anys havia estat ingressat allà per un desquadrament amb la vida, i que havia començat llavors a escriure i a dibuixar.

Molt a comunicar. Molt a plasmar. Deia tenir una cinquantena de llibretes com la que em va mostrar. Immensos mons creats amb tinta i llapis. Paraules i paraules que descrivien totes les coses que poden adherir-se als moments. Cada frase que llegia em submergia en vivències pròpies i em colpejava el pit com quan un intenta respirar sota el mar. Una cosa sublim destil·lava d'aquells quaderns decorats com a tresors fràgils. Associacions d'elements impossibles i atemporals.

No tenia on anar, vivia on podia, es rentava en els bars i les fonts. Artista també de la supervivència i l'elegància. Vaig decidir portar-lo amb mi a l'hotel. Li vaig buscar una habitació petitona, em va dir que per als seus papers no necessitava molt d'espai, que tenia suficient amb un llit on poder pensar i dormir. Per alguna raó volia que la seva estada allà fos un secret. Ningú havia d'assabentar-se’n i jo no sabia fins quan podria disposar de l'habitació sense aixecar sospites. No la vaig reservar per a no donar explicacions ja que mai se'm va donar bé mentir ni inventar.

―Hem d'obrir, senyor Márquez; fa una setmana que hi és, el cartell. Pot haver passat alguna cosa. Obri, i cridarem a la policia o a l'ambulància...

Allí estava. La 66. Massa dies. Va arribar el moment. Laura, la netejadora; Celsa, la recepcionista, i jo. El director. Mirant els tres fixament el cartell: “NO MOLESTAR”. Sabia que en obrir hauria d'explicar moltes coses. Em vaig saltar les normes en utilitzar una habitació sense registrar, i ell... quedarà descobert i traït.

―Senyor Márquez! ―ja eren més persones de l'equip les que s'amuntegaven davant de la porta, entre espantats i intrigats― Obri!

Em tremolaven les mans i les galtes. De cap manera volia ofendre ni delatar el meu amic, però, ara sí, havia d'obrir i esperar que tant ell com el personal de l'hotel estiguessin oberts a la comprensió.

Vaig posar la clau i vaig obrir. La sorpresa va ser conjunta. La meva descomunal. Ningú. Buida. Tot en el seu lloc. Va entrar la Laura, va revisar ràpidament tota la cambra i va dir la frase més estranya que hagués cregut sentir:

―Aquí no hi ha hagut ningú! Qui va posar el cartell?

Sé que em vaig desmaiar i que porto uns mesos ingressat en un petit hospital psiquiàtric amb finestres verdes, però ara ja puc tornar a escriure i a explicar la història.

Un estiu de contes V - Toni Lázaro

 

PASSEU-HO PIPA

 

     Surt de casa quan tot just clareja. Avui s´ha llevat abans, a les cinc. La nit passada, en arribar del camp, s´adonà que l´avís de l´oli del tractor s´havia il·luminat. Estava cansat i va decidir que ho revisaria just començar la jornada. Com deia el seu progenitor, la terra és esclava, no entén d´horaris ni dies de festa. En Joan bé prou ho sap. Des dels setze anys ajudant els pares i ara és ell qui, amb quaranta recent fets, du el pes de la faena. El progenitor, als seus setanta i llargs, prou en té amb el bestiar. Els conreus són cosa d´ell, la seva responsabilitat i d´allò en depèn bona part dels ingressos familiars. Llevar-se d´hora forma part del món de pagès, i a l´estiu encara més. Cal aprofitar les hores de menys estuba, a l´alba i el capvespre, per complir amb les obligacions.

     El tractor no disposa d´aire condicionat com el de Can Barbes, «Aquells si que en tenen de calés» pensava en Joan sempre que s´enfilava a la màquina. Sap que a les onze del matí la cabina serà un forn a més de quaranta graus i es farà difícil recollir la palla en aquelles condicions, més valdria cuinar-hi uns ous amb cansalada. La insuportable canícula és traïdora i en un obrir i tancar d´ulls es pot desmaiar al volant i perdre el control.

     És en sortir al camí de terra que s´adona de la seva presència. El color vermell destaca per damunt del verd i el groc, com una taca de sang damunt d´un vestit florejat―Merda!― esgargamella, aturant en sec el tractor i saltant al terra amb els dos peus.

Corre.

 

       Surt de casa quan tot just fosqueja. És el seu primer estiu lluint majoria d´edat i carnet de conduir, d´aquí que hagi decidit aprofitar-ho al màxim.

L´Aina s´havia tret de sobre la Selectivitat amb la segona nota més alta de Catalunya i això li havia servit per fer enorgullir els pares, i de retruc, aconseguir el que desitjava, un cotxe, un preciós Volkswagen Polo amb el que, de bracet amb la seva millor amiga, la Martina, cremaven cada nit de les seves primeres vacances com adultes. Sense horaris, sense responsabilitats, sense haver de donar explicacions i el més important, sense xicots. Després de dos anys de Batxillerat amb l´Arnau, aguantant els pesats dels seus amics i el seu únic tema de conversa, el futbol, havia decidit tallar amb ell i gaudir de noves experiències. Tot un món s´obria davant els seus ulls, i amb la universitat al fons, tocava esprémer cada segon de llibertat.Carpe Diem.

     ―Passeu-ho pipa! ―Els hi deia sempre la mare quan marxaven a la nit. Aquella frase a les dues noies les feia petar de riure, tant, que la repetien entre rialles quan ja eren dins el cotxe.

El mercat d´activitats, per a dues noies de la seva edat,era inacabable; Platja, xiringuitos, concerts, discoteques, piscina, festes majors, sopars d´amics, tot hi tenia cabuda encara que fos en un espai curt de temps. Dos mesos, tres a molt estirar.

Aquella llarga nit va passar en un sospir; Que si un parell d´holandesos rossos les convidaven a xupitos de tequila, sal i llimona. Que si més tard eren dos italians, empallegosos i pesats, el que feien el mateix amb els gin tònic. Finalment van acabar a la platja, amb dos nois irlandesos de cabells llargs que viatjaven en furgoneta. Cantaven cançons i tocaven la guitarra sota la llum dels estels,a la vegada queel vaivé de les onades els convidava a fer una remullada, nus. No va anar a més, l´Aina i Martina tenien clars els límits en qüestió de sexe i, ara per ara, no els interessava arribar “fins el final”, i menys amb aquells desconeguts.

     Enfilaren el camí de tornada amb la primera llum del nou dia. El negre donava pas a un nou jorn de llum i calor asfixiant. Per sort, elles dormirien bona part del dia amb l´aparell d´aire a tot drap i, quan es despertessin, es llençarien de caps a la piscina. Encara amb sorra a les sandàlies i olor a sal, cantaven alegres al so de la música que sortia pels altaveus del cotxe, quan a la Martina se li va ocórrer la idea; Aturar-se en aquell preciós camp.

     ―Va Aina, fem-nos unes fotos entre els gira-sols. Amb aquesta llum quedaran espectaculars ―. La noia ho sabia, li encantava la fotografia i al setembre començaria un grau superior d´audiovisuals. Li encisava tot allò relacionat amb la imatge i sempre estava a punt per gravar o capturar instants per després pujar-los a les xarxes. La seva amiga n´era conscient i, tot i el cansament acumulat, la idea li va encantar.

     ―D´acord però haurà de ser amb el teu telèfon, el meu s´ha mort.

     ―Tranquil·la, a mi encara me´n queda una mica, de bateria. Entrem al camp, quedaràs molt mona amb aquest vestit.

     ―D´acord, però tu entra amb mi.

     ―És clar! Soc la fotògrafa. Se el que em faig.

     ―HA, HA, HA.

     S´endinsaren fins arribar al bell mig del camp, rient i fent tota mena d´escarafalls. De sobte, els arribaren una mena de brams, eren crits que provenien d´una figura que agitava els braços i corria cap on eren. La mescla d´esgotament, alcohol i soroll del motor de tractor, no les permetia entendre el que l´home

 exclamava. Van pensar que era el propietari del terreny, segur que les hi proferia tota mena d´insults, no li deuria fer gràcia que haguessin envaït la seva terra.

     ―Són quatre fotos! ―va xisclar la Martina, traient importància a la situació.

     ―Sortiu! Ràpid! No us fiqueu a dins!

Però les dues noies no el sentien. La veu no arribava prou nítida per poder desentrellar el que l´home els hi deia.

     Va córrer, com no ho havia fet en tota la seva vida, entre espigues de blat que li esgarrinxaven les cames, esbufegant, suant, tremolant, sofrint...Però no hi arribà a temps.

     El subtil moviment dels caps dels gira-sols no buscaven els rajos de l´astre que tot just despertava. Amb moviments sincronitzats, imperceptibles gairebé, les plantes giraven les seves tiges en direcció a les noies. Aquells cossos prims i verds, de braços en forma de fulles, de cabells grocs i cara rodona i negra, les miraven, les observaven, les estudiaven. Fins i tot semblava que somreien, afamades, a punt de saciar-se. L´Aina i la Martina s´adonaren quan ja era tard. Crits ofegats, lluita atabalada per desfer-se del fullam que les oprimia, les immobilitzaven mentre les cares negres pigades s´apropaven, lentament. Les plantes les ofegaren i amb una voracitat aterridora, les arrossegaren fins que els cossos van desaparèixer, empassats per la terra. No en quedà cap rastre. Silenci a l´alba.

     La seva última nit, s´ho havien passat pipa.

 

       En Joan va amagar el Polo vermell a la nau, darrera les bales de palla que s´enfilaven fins el sostre, al costat dels altres quinze cotxes que acumulaven pols, sense propietaris.

 

Un estiu de contes IV - Montserrat Segura (2ª part)

  Nota de Creàlit: Aquest conte, La font de les Violetes, és una història preciosa i profunda que volem compartir amb vosaltres. Com que el text és llarg i ric en detalls, hem decidit publicar-lo en dues entregues, per facilitar-ne la lectura des del blog i evitar haver de fer desplaçaments massa llargs de pàgina. Avui us presentem la segona part, corresponent als capítols II i III. 

L'autora de la fotografia que acompanya el relat - Safareig de Vilaür- és Carme Huerta. 

LA FONT DE LES VIOLETES

II

 Al març fa un any que la Marianna i en Josepet es casaren a l’església de Sant Briç de Vilamaniu. No ho han celebrat: a can Marçal no es celebra res, a part de Nadal i la festa major. La noucasada tampoc troba que calgui fer escarafalls per una cosa que ja s’ha vist que no va enlloc. A més, a hores d’ara hi hauria d’haver un caganius, a casa o, si més no, estar a punt de néixer-ne un. Prou que a la botiga, al safareig, sortint de missa, les veïnes li ho recorden. Prou que la Joana punxa la seva jove, i ella calla. Perquè per fer una criatura han de ser-hi dos, i n’hi ha un que no hi posa voluntat. Tot són excuses: un dia va massa cansat, l’altre s’adorm amb l’escalfor del llit, un altre té mal a l’esquena, i últimament va a la taverna, cada cop més sovint, i en torna a cap hora. La Marianna es cansa d’esperar-lo i de fer-li escalfar el sopar. De vegades, és la mare qui l’espera i, quan ell arriba, si n’hi ha de raons! Avui, la jove s’enllita trista mentre sent com la Joana renya el fill pel seu mal capteniment i per coses que ella, amb el cap sota la flassada, no vol sentir. Fins que ell, ebri, s’enerva, i crida fort:

─Càgum Déu sagrat, si no m’haguéssiu fet casar!

Aquell crit la fa plorar. Acaba de confirmar que ell no l’estima, que no l’ha volguda mai. La cosa de l’amor, li havia dit la mare, només és a les novel·les. L’amor de debò és l’estimació que arriba amb la consuetud, amb el frec a frec. Ja ho veuràs com  vindrà quan sereu a casa vostra. A ella, entre els llençols se li havien despertat instints i febres: es despullava tota perquè entre marit i molla no hi ha d’haver secrets ni noses. Ell evitava el contacte i se n’apartava només de sentir el toc dels llavis o els pits ferms sobre la pell de l’esquena. En un any, dos cops ha aconseguit la jove que en Josepet li faci de marit. Dos cops. Fins i tot les veïnes li ho coneixen a la cara quan va a rentar i ja no s’estan de dir-li-ho.

Aquest hivern fa molt de fred. La Marianna va al safareig a migdia, aprofitant les hores de sol, perquè el vent de tramuntana passa acanalat per la font de les Violetes i porta gelors de neu. Cal rompre el glaç que es fa a la superfície de l’aigua. Submergir-hi les mans és una tortura i, a més, ha de vigilar que la manteleta de llana que l’abriga no li caigui a dins. En Magí no va a la font: la fred no el deixa caminar, i ja no tenen qui els faci les contalles. Tampoc no s’hi endú pas el llibre, ara; llegeix al vespre, amb llum d’espelma, quan en Josepet no hi és. Si quan torna volgués alguna cosa d’ella, no li ho permetria pas, perquè ja sap la raó d’anar tant a la taverna. Ho ha sentit al safareig: en Josep es fa amb en Pere taverner. Les dones ho deien fluixet, però ella té bona oïda i amb poc en té prou. Pobra Marçaleta, ha sentit que deien, mig rient. Quan en Josepet torna a casa, la Marianna l’espera amb els ulls botits de tant de plorar.

─Ja saps què diuen, al poble?

En Josep arronsa les espatlles i fa la mateixa cara de peix bullit bonic del retrat de casats.

─Del que diguin al poble, se me’n fot.

─Doncs a mi no. Diuen que vas per en Perico.

Ell no ho nega i abaixa el cap.

─Pots dir-me per què em vas fer venir? Per què em vas prometre tot de coses que no compleixes mai?A què he vingut, a Santa Agunda? A fer de minyona de la teva mare?

─Jo no hi tinc res a veure! S’ho van manegar entre la teva mare i la meva! Què volies que hi fes...

─És clar, havia de ser una de fora que no et conegués, perquè aquí, ja gairebé de seguida em van penjar la llufa... Jo t’he estimat i tu m’has fet beneita i desgraciada... I ara, què faré?

En Josep respira fondo i la mira als ulls per primer cop.

─Ves-te’n, Marianna. Fuig, tu que pots.

 

  

III

La Marianna, avui, fa bugada de bon matí. Ara que enceten l’abril i fa una mica més de bo, va al safareig abans que ningú, per estalviar-se enraonies. A més, avui en du una de cap. La sorprèn el vidu de can Roc, que l’espera repenjat a la columna on s’enfila el gessamí.

─Bon dia, Marianna. Em sap greu si us he espantat. Josep em va dir que avui seríeu aquí, que us hi vingués a trobar...

Ella se’l mira, esbalaïda.

─Us vull fer saber una cosa i també demanar-vos un servei. Marxem del poble, els nens i jo. Ja no ens queda res, a Santa Agunda, ara que ha mort el pare, també. Només misèria i records.

La notícia la commou, però no diu res. Només abaixa el cap per interrompre el flux de les mirades.

─En Ramon petit està tot moix. No es recorda del prec que li vau ensenyar quan es va morir la seva mare i això me l’està neulint... No me’n surto de fer-lo menjar, ni de fer-li de pare, sense la Maria. Potser si li torneu a ensenyar...

─I en Guillem, què fa?

─També està tristoi, però vol fer de germà gran i s’ho serva tot a dins...

─Si vinc tota sola a can Roc, el poble n’anirà ple. Havent dinat, feu-me’ls venir aquí, al rentador. Direm adeu, tots tres, a la font de les Violetes.

─També us en aneu, Marianna?

Ella alça els ulls. Sentir el seu nom en la veu profunda de Ramon la contorba sencera. Assenteix amb el cap, plorosa.

─Torneu a casa vostra?

─No! Mai! Vull anar lluny, on no em conegui ningú. On no em governi ningú.

A Ramon, la nou del coll li puja i li baixa. Mira al terra i parla fluix.

─Veniu amb mi! Jo no us governaria mai.

─Sou boig?Què diran, de mi, al poble?

─Que xerrin... Ningú no n’ha de fer res...I jo us porto voluntat des que us vaig veure amb els meus fills... aquell dia. Amb el vostre home no hi estareu mai bé. I jo us puc ser un bon marit...

No hi ha ningú, el dia s’alça joliu i la mirada d’en Ramon no enganya. Marianna estén les mans. Ell les hi pren i les tiba cap al seu cos. Els llavis es troben i s’acaricien. S’obre un món ben nou davant de la jove. A cau d’orella, en Ramon diu que té feina i casa emparaulades, lluny de Santa Agunda. Quan les campanes toquin les tres, seran a tocar del cementiri, que ells s’han d’acomiadar. El carreter de Casanoves els durà a la nova llar. Se separen: a ella, els ulls li espurnegen; ell fa via cap al poble, el somriure estampat a la cara.

Van arribant dones a fer bugada. Marianna canta mentre les mans freguen colls de camises, gires de llançols, tapabruts i randes.La feina no li és pesada: una vida nova començarà aquesta tarda.

─Sí que estàs contenta, avui, Marçala...

─Marianna, em dic Marianna.

  

Un estiu de contes IV - Montserrat Segura (1ª part)

 Nota de Creàlit: Aquest conte, La font de les Violetes, és una història preciosa i profunda que volem compartir amb vosaltres. Com que el text és llarg i ric en detalls, hem decidit publicar-lo en dues entregues, per facilitar-ne la lectura des del blog i evitar haver de fer desplaçaments massa llargs de pàgina. Avui us presentem la primera part, corresponent al capítol I, i dijous vinent trobareu la segona, que inclou els capítols II i III i tanca aquesta narració tan emotiva. 

L'autora de la fotografia que acompanya el relat és Carme Huerta

LA FONT DE LES VIOLETES

 I

La primera d’arribar és la Marianna, tota suada: lligades al cinturó hi du una coixinera amb el sabó i una altra plena de cendra i, arrambat al maluc, un gibrell de zenc amb la roba bruta i la pala de picar. Marianna aboca la roba damunt del banc, omple el gibrell d’aigua i el posa al terra. Hi aboca les cendres i les remena bé, que es deixatin en l’aigua; tot seguit, hi submergeix la roba: llençols, tovalloles, la roba menuda i les camises d’en Josepet. Demà, si a la Joana li sembla bé, vindrà amb la roba fosca. Mentre la brutícia s’estova,es deslliga els estris del cinturó, es treu el davantal, es descorda una mica la brusa i es mulla cara, coll i clatell.

La Marianna seu al banc. L’ombra és bona d’aprofitar, la música de la font desguassant al safareig omple el seu esperit d’una pau que agraeix. De la butxaca del davantal en treu un llibre; el va comprar amb els centimets que, esforçadament, guarda en un pot ben lluny de la mirada de la Joana. També el llibre el manté fora de l’abast de la sogra; ja va tenir-hi un disgust quan, el dia del casament, en treure pertinences del mundo, li va veure els dos llibres que la noia volia posar a la tauleta de nit.

─Cap novel·la no entrarà a casa meva! Què t’has pensat, tu, que vens a una casa de senyors?

La dona, en un rampell, li va prendre els llibres i els va llançar a la llar de foc: això, va cridar, no és per a nosaltres, que ni sabem de lletra ni en volem saber. Ella, a la nit, en enllitar-se amb el seu home per primer cop, havia plorat. En Josep no la va consolar; havia assistit mut a la crema dels llibres, perquè tot el que deia la mare era sagrat. Per a la sogra, que és qui mana a can Marçal, tot és treballar, d’un cap de dia a l’altre: netejar la casa, arreglar el corral, treballar l’hort i collir-les verdures i confitar-les perquè a l’hivern no falti de res a can Marçal. Així passa el temps per a la Marianna: de dies, sotmesa a les ordres de la sogra i, de nits, esperant unes abraçades que no arriben mai.

Rentar la roba li és un regal del cel. Surt de casa, s’allunya de l’autoritat. El rentador és el lloc de Santa Agunda que més li agrada, perquè li permet l’esplai de la lectura quan s’hi troba tota sola, i quan hi van altres dones, té algú per xerrar; si hi ha el vell Magí, conta històries a tothom que s’aplega a la Font de les Violetes. El safareig és fet de fa poc: té un sostre que s’alça damunt d’unes columnes d’obra i bancs per reposar-hi; des que és al poble, la Marianna pot rentar de peu dret per primer cop. A Vilamaniu, d’on és filla, les dones encara fan bugada de genollons a la riera.

La Marianna seu al peu d’un gran desmai a tocar de la font. S’hi està tan bé, a l’ombra! El murmuri de l’aigua, la bonior de les abelles i el cant de la cadernera la vencen: el llibre li llisca damunt la falda i el cap s’abandona contra el tronc. Aviat es deixondeix amb veus d’infants, i les xerroles de la mare i l’àvia, que arriben i deixen la roba que treuen d’un cove enfonya al rec. Es refresquen una mica, també, i seuen al banc, i es miren la forastera espitregada. Ella s’alça i els diu un bon dia una mica tímid. S’afanya a cordar-se els dos botons; no ensenyava pas res que no es pogués veure, però tampoc no vol passar per una fresca. Que ella és casada i molt ben casada. Aquestes dues veïnes encara no les coneix i per no fer-se estranya, els diu que tenen uns nens ben bonics. La mare de les criatures somriu. L’àvia li pregunta si és la jove de can Marçal. Ella fa que sí, i els diu el nom, i que és de Vilamaniu.

─A Vilamaniu, les dones passen bugada al riu ─diu, ràpida, l’àvia, com qui fa una gràcia.

La Marianna fa un somriure de compromís. L’altra dona explica que elles són la Roseta i la Rosina de can Massanet, a tocar de l’església. Potser podrà fer-se amiga de la Roseta, pensa la jove. El temps ho dirà.

Arriba, arrossegant una cama, el vell Magí i aviat s’afegeixen dues dones més a la colla; una sembla molt gran, va tota encorbada, i l’altra és de l’edat, si fa no fa, de la Rosina. Ara ja sí que totes són mans a l’obra; comencen a rentar els llençols, després les peces petites. Al final, esbandiran la roba amb blauet.

─Va, Magí, explica’ns una història, tu que en saps tantes ─demana l’Angeleta del Pla, la dona més gran. Van fent cap la Montserrat de can Branca, la Francisqueta de mas Noguer i la Randa, una vídua jove que fa de bugadera per altri. La Randa, la Marianna ja la coneix; quan no hi és, les dones en malparlen. De fet, malparlen de tothom.

─Prou ─fa l’home─, però m’hi hauríeu d’ajudar... No n’hi ha cap que hagi dut la bota de vi?

─Ja tens aigua fresca de la font! ─se’n riu la Rosina─ Fes-ne via, que quan el sol tombi encara hi serem...

─Us he dut pa i una mica de rosta ─diu la Marianna, tímida─. I un bocí de coca.

─Ja li daràs quan acabi ─mana la Francisqueta─. Músic pagat fa de mal so...

─Dimoni de Francisqueta! ─Respon l’home, i s’escura la gola─. Mainada, sabeu quants fills van tenir Adam i Eva?

Els nens fan que no amb el cap.

─Vint-i-quatre ─va continuar en Magí─: dotze xicots i dotze mosses. Un dia, va baixar un àngel del cel que els volia veure, perquè Déu es penedia una mica d’haver fet fora del Paradís la primera parella i, de tant en tant, li agradava saber si se’n sortien. Quan van haver donat beure i menjar a l’àngel, els va dir que volia veure la mainada. La parella es va mirar als ulls, amb por que l’àngel els castigués per haver tingut tantes criatures. Adam va anar a buscar els nois, i Eva va amagar les nenes.

L’avi s’atura per a beure aigua. Durant la pausa, només se sent el cant del grill, el so de l’aigua i les paletes de fusta picant la roba damunt les lloses del rentador.

─Ai, Magí, que ens ho fas llarg, això! Fes-ne via, home de Déu!

─Dones, dolces metzines! ─Diu en Magí, després d’escurar-se la gola─. Quan va veure els nois, l’àngel els va beneir. Els va tocar al cap i els va dir que mai no haurien de patir per res. Llavors, Eva va marxar a més córrer a buscar les noies, perquè tots dos volien que l’àngel les beneís. Però quan les va haver trobat, havia passat tanta estona que l’àngel ja havia marxat, i no van poder ser beneïdes. I per això, fins avui, els homes sempre han estat sortosos i les dones, malaurades.

─I conte contat, ja és acabat! ─Fa la mare als nens─. Au, agafeu el pa amb oli i bereneu, i no enredeu per aquí, que ja tenim prou feina...

─A veure quin dia ens expliques una història on les dones hi sortim guanyant... Sempre ens toca el rebre! ─Recrimina la Francisqueta.

─I jo, què voleu que us digui, si l’home és fet per guanyar i la dona per gastar?

─Au, calla una estona, Magí, que encara anireu al safareig tu i roba...

─Que ja prou que et convindria...

La Marianna s’ha eixugat les mans al davantal i, de la butxaca, en treu les viandes que ha promès al contador. Les hi dona amb un somriure.

─Com es coneix que no ets de Santa Agunda... Aquestes barjaules volen històries però mai no paguen res...

─Mentida podrida! ─Contesta, ràpida, la Montserrat─. No vulguis quedar tan bé, que totes et donem alguna cosa; si no, ja no fores aquí, ni viu ni mort! I tu, Marçaleta, no li donis tant sabó, a aquest, que encara s’hi avesarà...

Marçaleta?

De sobte, tothom se sobressalta amb les campanes de l’església, que toquen a morts. Les dones deixen les pales sobre les lloses. Alguna esclafeix el plor.

─Ha de ser la Maria de can Roc ─Diu la Roseta, apesarada.

─Pobra Maria... ─Fa la Rosina─. Ara veurem qui pujarà aquelles criatures... sobretot la petita, tan malaltona com està des que va néixer...

─La Maria de can Roc va parir la petita que encara feia fred ─explica l’Angeleta a la Marianna─. Tothom li va dir que reposés, perquè va quedar molt decandida i la criatura tampoc no estava bé. Però, és clar, té dues mainades més, el seu home, i el sogre, que està ferit. La pobra mossa ha volgut fer més del que pertocava per no empipar ningú. Va venir a rentar just després d’una gelada. Va agafar el catarro, i ha anat fent la viu-viu fins ara. I la nena es va encomanar...

─Val més que m’afanyi ─diu la Marianna─. La Joana deu voler anar a donar el condol...

─Així, ets de can Marçal, tu? Ai nena, vols dir que has fet gaire bona fira, amb en Josepet?

─Què n’heu de dir, del meu Josep? ─Respon ella, ofesa, per més que fa dies que pensa el mateix.

─No res, no res...

Però la noia adverteix la lluïssor burleta dels ulls de l’anciana i s’adona que les mirades de les altres l’acusen d’alguna cosa que no entén. S’afanya a llençar l’aigua emblavida del cossi, a estrènyer les peces damunt la llosa per escórrer-les, a acabar de recollir-ho tot i endreçar-se les eines i fugir corrents. De camí cap a casa, encorbada pel pes de la roba xopa, té l’ànima revoltada. Coi d’Angeleta, coi de safareig i coi de dones...

Quan és a casa, la Joana li fa canviar la brusa per una que fa més de dol. També li dona una mantellina negra, que havia estat d’una besàvia, i marxen totes dues de bracet cap a can Roc. Els homes hi aniran més tard, quan acabin la feina del dia. Les dues dones donen la mà a l’avi de la casa, que no parla, però els fa un senyal en direcció a la cambra del matrimoni, on s’ha disposat la vetlla. Damunt del llit, mare i nadó, cara enlaire, l’una al costat de l’altra; la mare té un lliri blanc entre les mans; la petita, una branca de gessamí curulla de floretes. La criatura és tan escarransida, pobreta, que arrenca un plor a la Marianna. La finestra és tancada, que no entri la llum. Hi ha quatre ciris, a la cambra, i un munt de flors que han posat al voltant dels cossos i que es va engruixint amb cada persona que arriba. La noia fa un petó als dos nens, tristois, que agafen un la mà de la mare i l’altre, la de la germaneta. Les dones que vetllen les difuntes ploren i somiquen. Algú diu que les enterraran juntes dins la mateixa caixa.

─Així es faran companyia en l’altra vida.

La Rosina proposa resar el rosari i tothom ho accepta de bon grat: és un alleujament per a les vetlladores, que fan alguna cosa per les difuntes. Al cap de l’estona, la Marianna no pot sofrir l’ambient tancat i recarregat d’olors fortes: de malaltia i de remeis, de mort, de flors que es van pansint, de suor dels presents. Sent una ombra de mareig. Mormola que ha de sortir, i la Joana li diu que s’endugui els nens. Quan passen la porta, tots tres, l’Angeleta pregunta a la Joana si la jove està prenys. Ella ho sent, però no contesta. No n’ha de fer res, aquella vellarda.

Quan són a la plaça, mulla el mocadoret a la font i es refresca els polsos i el clatell; ho fa també als nens.

─La mare no es despertarà més? ─Li pregunta el més petit─. I la Clarona tampoc?

─Ramon, ets un cap de soca. Són mortes, com vols que es despertin? ─El germà gran es deixa anar de la mà de la Marianna i tusta el clatell al petit.

─Deixa’m, Guillem, burro més que burro!

La noia posa pau. Els fa seure al banc que els vells anomenen «del si no fos», a l’ombra del gran om que hi ha al mig de la plaça. En Ramon es tapa la cara amb les mans i esclafeix el plor. Deu tenir quatre o cinc anys. La Marianna s’entendreix, l’agafa a coll i se l’asseu a la falda. També en Guillem plora; ella l’estreny contra el seu cos, li acarona el cap.

─Escolteu ─els diu─, heu de pensar que ja no estaran malaltes mai més. I que, a partir d’ara, es trobaran prop de Nostrosenyor, que s’estima molt les criatures i les mares. A més, des d’allà, elles i els àngels procuraran per vosaltres, i pel padrí i pel pare.

En Guillem alça el cap de la seva falda i se la mira amb els grans ulls vermells de tot un dia de plorar.

─Això ens ho dius perquè no estem tristos.

─Si no ho pensés, no us ho diria ─se li acut una idea─.Si us ve bé, podríem fer una cosa: ajuntar les mans, pensar en la mare i la Clara, i inventar-nos un prec ben bonic, només per a elles dues. Ens l’aprendrem de cor, i així, cada nit el podrem resar. I cada vegada que el reseu, pensareu en elles dues i les sentireu al vostre costat.

Els dos minyons fan que sí amb el cap. I, a poc a poc, entre tots tres, engiponen la pregària.

«Verge Maria, mare de Nostrosenyor,

Acolliu la nostra mare, que es diu com Vós,

I la nostra germana petita, al vostre redós.

Mare Maria i Clara, nostres estimades,

Ajudeu-nos des del cel quan vagin mal dades

protegiu-nos a nosaltres, a l’avi i al pare

I envieu-nos un petó,

cada nit quan ens vingui la son»

Vespreja, i els infants tenen gana. Tornen a can Roc i ella els aparia pa amb tomàquet i truita de farina, i en fa també per a l’avi i el pare. Quan acaben de sopar, deixa que les criatures visitin ─potser per últim cop─ la mare i la germana, i els resin el Parenostre i l’oració acabada d’aprendre. Després, és ella mateixa qui els posa al llit; espera que, rere la pregària encara un cop repetida, acluquin els ulls. Llavors els besa, un petó amorós a cada parpella i a cada galtona. A en Ramonet, els llavis li dibuixen un somriure. En Guillem somica una miqueta.

─Dormiu, menuts. La mare us estima des del cel.

El pare dels nens, dempeus a la porta de la cambra, l’espanta quan ella es vol retirar.

─Mercès per cuidar-vos-en. Ni he pensat que havien de menjar, pobres fills meus.

En Ramon pare és alt, cepat i de pell ben bruna. En Guillem és el que més se li retira. Quan li passa pel costat, ell li posa la mà damunt del braç, agraït.

─No és res. L’acompanyo en el sentiment.

La Marianna, torbada pel tacte d’aquella mà aspra i forta, retira el braç i torna a la vetlla amb les altres dones.