Un estiu de contes III - Loli García Romero

 PRIORITATS HUMANES

La televisió no deixava d'escopir les últimes notícies, una vegada i una altra, mostrant imatges de cases desfetes per les pluges torrencials, iracundes, furioses. Carreteres convertides en rius desbordats, que havien negat, al seu pas, tot vestigi d'asfalt. Carrers transformats en cascades impossibles, rugint amb un baluern de decibels superiors a tota lògica humana. Una força líquida i monstruosa, davant la qual els veïns s'afanyaven a foradar les parets, en un intent desesperat per drenar l'interior dels seus habitatges, ja completament impossibles de buidar. Recipients repartits per sòls i mobles recollien l'aigua que brollava, amenaçadora, fins i tot pels endolls, com un signe que la llar havia deixat de ser segura.

Les mirades de pànic es barrejaven amb l’estupefacció. El sòl havia deixat de ser terra per a convertir-se en un estómac regirat; ja no podia empassar ni un litre més dels milers que queien sense clemència. I llavors, com en un efecte especial de ciència-ficció macabra, la lògica es va trencar: ja no plovia només de dalt cap avall, sinó que, a l'uníson, la terra mateixa vomitava. Plovia cap amunt des del subsol, escopint un pànic líquid i enfangat. La pluja s'havia convertit en fils circulars i infinits. De dalt a baix. De baix a dalt. Un cercle viciós i ofegador.

Crits desenfrenats. Plors d'ancians vulnerables. Udols de mascotes extraviades. Tota ajuda era benvinguda, i alhora insuficient. Els bombers i els cossos de seguretat, amb els rostres solcats per la impotència, donaven instruccions per a intentar assegurar una mínima supervivència. «A les plantes altes! Cal pujar a les plantes més altes!»

Dies i dies de caos i desconcert. D'abandonar les llars, que deixen de ser-ho per a convertir-se en paranys de fang. De refugiar-se en poliesportius, menjant una sopa calenta, cuinada amb el millor de les mans solidàries. D'abrigar-se amb mantes d'estampats infantils, tretes de l'armari d'uns nens aliens. D'abraçar al company desconegut que comparteix el teu mateix sospir indefens. La noia que va voler salvar el seu gos i va morir ofegada en l'intent. La tragèdia, que sempre engendra aquest dolor col·lectiu —una barreja espessa de plor i crit silenciós— mentre, a l'altre costat de la pantalla, ens horroritzem en la sequedat dels nostres sofàs com estaquirots maldestres, amb el foc de la xemeneia encès, lamentant que hi ha vides en joc més enllà de la distància segura.

Com em fas mal, Javier.

La incertesa se'm clava en la respiració, esmolada com una estalactita. Javier, no paro de trucar-te. El telèfon dona senyal, la trucada sona i sona en algun lloc remot i negat, però no despenges. Ningú ho fa. Només un silenci absolut, més eloqüent i atroç que qualsevol veu. No sé si estàs fora de perill. No sé si segueixes amb vida. Una vegada i una altra rebutjo la possibilitat que no sigui així, però aquesta idea terrible insisteix, puja com la marea negra fins a la meva gola i me l'escanya. Les notícies no parlen de desapareguts, només de danys materials, i jo ja no sé què fer amb aquest nus infinit que m'estreny el ventre i l'ànima.

Sento, com si fos meu, el fred descomunal que endevino en el teu cos. Les robes xopes, gelades, enganxades a la pell, despertant aquests tremolors que et fan entrexocar les dents i, el pitjor, les esperances. La por constant consumeix, i l'angoixa, incapaç de trobar consol, m'empeny cap a una bogeria silenciosa. L'espera s'allarga com un dolor, com un ressò que es repeteix, però que mai es resol.

Foto: Toni Lázaro

Passen les hores i les nits es fan eternes, carregades d'un silenci que talla el son. La tempesta sembla no cessar, com si la terra mateixa s'hagués tornat boja, escopint la seva fúria sense un final previsible. Els pobles estan en ruïnes, però el que més em destrueix és la sensació de buit, com si tot el que hem conegut fins ara estigués sent esborrat a cop d'aigua. De la mateixa manera que les cases s'enfonsen, els meus records es dissolen, es perden en una mar d'incertesa.

I llavors, la trucada arriba. No l'esperava, ja, però arriba. És en Javier. La seva veu, esquinçada i gairebé irrecognoscible, em travessa com un ganivet gelat. És aquí. Fora de perill, o almenys ho sembla. La pluja tan freda l’ha deixat gairebé mut, però sentir-lo és un murmuri d'alleujament i dolor. No sabem què fer amb la tragèdia que ha deixat enrere, amb la mar d'aigua i fang que ho ha arrasat tot. Només sé que la seva respiració, a l'altre costat de la línia, és el so més preciós que he escoltat a la meva vida. Sempre ha estat un somiatruites i crec que ha estat això el que li ha donat forces per la seva resiliència, la seva flexibilitat.

«Estem bé», em diu, i encara que les paraules són escasses, tenen el pes d'una vida salvada. Però sé que, encara que ha sobreviscut, hi ha alguna cosa trencada en ell, alguna cosa que la pluja no podrà netejar.

Em repenjo en el sofà, esgotada, mirant al sostre amb els ulls plens de llàgrimes. La tempesta s'ha calmat, però en mi, els rius continuen creixent. L'aigua continua corrent. I jo, entre la calma i la desesperació, miro d'entendre que el futur no serà mai igual. La força de la pluja torrencial, a més de trencar les muntanyes, tal vegada va trencar l'absurd de les prioritats humanes.

                                                                                                                   

Loli García Romero (Navalmoral de la Mata, 1960)

Participant a la Festa de la Poesia de la Societat Coral Erato. 

Escriptora d' articles per a setmanaris locals. 

Conductora del programa “Tenim les paraules” a Ràdio Llers. 

Autora del poemari Microespejismos y viajes de voz

Instagram: @loligr9

Un estiu de contes II - Carme Ballús

  QUAN JO FEIA MOURE EL MÓN

 

Quan jo feia moure el món,

era una joia.

Manava a casa,

manava encara més a la feina,

els homes es fonien de desig al meu pas,

el món rutllava perquè jo li encomanava aquesta tasca:

—Volta! Gira!

No ho feia pas així, amb un crit que, d’altra banda, hauria estat absurd. Cal fer rodar els altres pel camí que vols amb lucidesa, de manera elegant, que facin el que els pertoca sense sentir la teva presència com una imposició o una amenaça. I a mi, d’intel·ligència no me n’ha mancat mai, fins ara. (Demà passat, ves a saber...) D’elegància pot ser que n’anés un punt més mancada, però he estat vistosa, això sí. Pretendents, els que vulgueu. Però no parlàvem pas de fer goig o no, que n’he fet molt, sinó d’aconseguir  que el teu entorn et segueixi i, si pot ser, cregui que ho està fent per voluntat pròpia. Als mascles, perquè no se’n sentin menys, has de fer-los pensar que la iniciativa és seva. De pedants i de somiatruites n’hi ha un munt i aquestes fragilitats els perden si algú com jo sap aprofitar-les. Que els teus subordinats es facin la fantasia que algun dia podran cardar amb tu, et dona molt poder. Quan es presenta l’ocasió, decideixes si et convé o no. I llestos. Llesta.

A casa, la qüestió era una mica més delicada, perquè en les distàncies curtes no és gaire senzill que els fills, sobretot quan arriben a l’adolescència, confiïn en tu i t’obeeixin. Per raons que no sé explicar, deixen de fer una cosa i l’altra, de vegades de forma abrupta i conjunta: ni et creuen ni creuen. De nens, si ho saps aconduir bé, és una mica més fàcil que col·laborin en les tasques de la llar, parin i desparin taula, vagin a comprar el pa, buidin un rentaplats o endrecin la seva habitació. Passats els dotze anys, tot es va complicant, però sempre he tingut eines per dur-los pel bon camí, almenys per topants que no em fessin la vida gaire difícil. Un d’ells, la paga. És xantatge, ho reconec, dir-li a un noi lleganyós i despentinat que o es fa el llit i duu la seva roba fins la rentadora o es queda sense diners per anar a la bolera amb els amics. O amenaçar la filla amb llençar a la brossa tot el que trobis fora de lloc quan entris a la seva habitació. La primera vegada et sap una mica de greu fer-ho, però quan la noia veu que ets capaç de complir l’amenaça, hi ha menys probabilitats que l’escriptori i el terra estiguin bruts i desordenats. Sembla dur, però l’adolescència és una jungla i les mares ens obrim pas a cop de matxet si convé.

El marit és un altre element de l’equació familiar no sempre fàcil de resoldre. El vaig estimar, l’Ernest,  i el trobo a faltar, però de vegades el feia anar per on volia sense gaire consideració, no ho puc dir d’altra manera. Per exemple, cada any quan planificàvem les vacances, teníem dos o tres llocs triats i jo, primer discutia amb ell els pros i contres de cada proposta fins que, fent veure que em donava per la pell, li deia:

—D’acord, tens raó, anem a l’apartament de la platja. Als nens els agradarà, ja hi tenen colla. Ja trobarem un altre moment per viatjar a Islàndia. Em feia il·lusió, però... A més, així no molestarem els teus pares perquè es quedin els seus nets dues setmanes.

I aquí, ja el tenia al pot. Que si pels seus pares no era cap molèstia, que estarien encantats, que si jo treballava molt i si em feia il·lusió Islàndia doncs vinga...

Així va ser com va passar, un estiu rere l’altre, amb poques variacions. Era bon noi, fins i tot guapo, però un estaquirot per a algunes qüestions. Ell creia que em coneixia bé i fins a cert punt era veritat. La intimitat, la vida diària, molts aspectes de mi els tenia apamats, però sempre he tingut aquella habitació més que pròpia, fosca, a la qual no he deixat accedir ningú. Perquè una cosa és que et considerin una mica manaire i l’altra que descobreixin que sota el vel d’eficiència i simpatia hi ha una manipuladora empedreïda. Ja han passat els anys i no me n’avergonyeixo pas: cadascú juga les seves cartes com pot, a la vida. Visca la vida!

Foto: Carme Ballús

Ara que soc vella, enyoro el poder que he tingut. Les noies que tenen cura de mi em parlen en una llengua que no és la meva. Clar que l’entenc, he treballat en una multinacional i domino quatre idiomes. Però no em ve de gust pensar en la meva llengua i demanar el que em fa falta en una altra. Quina mandra. Mira que m’han agradat sempre l’ordre i l’organització, però eren els que havia escollit, els que jo seguia i feia acceptar els qui estaven per sota meu, però aquí a la residència hi ha un seguit d’imposicions que ratllen l’absurd. Són per a conveniència de la seva organització, no dels qui hi vivim i molt menys de la meva. Ara, si protestes et malmiren i encara hi surts perdent, perquè et fan passar per sonada. Aquí ningú es queixa, o perquè no té el cap a lloc o perquè si conserva el senderi, ja ha vist que no val la pena.

Quan la meva filla em ve a veure, li explico que això més que una residència sembla un quarter, però ella m’escolta, em somriu i amolla:

—Mama, fes bondat, que no trobarem cap lloc millor.

Deu ser la paga per totes les vegades que la vaig fer passar per l’adreçador. N’hauria d’estar agraïda, té una bona feina, guanya força diners i diria que, per bé o per mal, se m’assembla força. Amb el seu germà treballant a Melbourne, és d’ella de qui m’he de refiar, quin remei. Per ara, m’he de quedar aquí.

Però sempre he temptat la sort: invertiré tot el meu capital en comprar aquesta residència. I qui paga, mana. Ja he avisat el notari Anfruns per canviar les meves darreres disposicions. Ho sento, fills.

Carme Ballús Molina (Granollers, 1955)

Lectora voraç i escriptora intermitent. 

Ha publicat els reculls de contes 

“Portes endins” i “Amor deixa’m dormir”, 

la novel·la “En nom de les germanes”

 i el recull d’articles d’opinió “Pors de paper”.

Instagram @carmeballus

Un estiu de contes I - Paloma B. Gómez

 TOT ÉS VIDA

Avui no he baixat la càmera a la platja. Tot i que m’encanta captar llocs i moments, realment no crec allò de què una imatge val més que mil paraules. Cap càmera recollirà avui la suau brisa que m'acompanya aquí asseguda al costat del mar, entre les roques, amb la remor d'un onatge lleu, el moviment just que el vent de llevant imprimeix a la superficie. Tampoc captarà la llum que brilla ondulant sobre l'aigua blava, o el cel uniforme, sense cap núvol, potser amb la presència d'una gavina volant cap a l'aliment que l'espera més avall.

Em trobo en una mena de talaia visual. Tant és on dirigeixi la mirada. Tot són impactes sensorials, moviment, llum i color. Aquesta vida sona, fa olor, es desplaça d’un lloc a l’altre amb un efecte multicolor.

Davant meu, a l'escullera d’entrada al petit port, uns avis miren insistentment les seves canyes de pescar en una mena de trànsit hipnòtic, esperant aquell peix que mossegui l'ham, però desitjant que el procés s'allargui una estona més i que no es trenquin l'encanteri i la màgia de l’espera al sol. El més jove llegeix al diari el resultat del partit amb els ulls mig tancats sota l'ala del vell barret de palla, desgastat i amb les puntes separades com un eriçó.

Foto Paloma B. Gómez

A la dreta una platja gairebé salvatge, quilòmetres de sorra i llum. El paradís dels que busquen la solitud, dels que volen sentir-se déus per sobre d'una terra immensa. El vent bufa gairebé amb fúria, l'olor de iode s'intensifica i no es veu cap presència, excepte algunes taques de colors fluorescents que solquen veloces, tallants, les onades, guiades amb eficàcia pels nous genets del mar. Les seves muntures queden ocultes pels rínxols blancs, només de vegades es veu la superfície brillant sobre la qual recolzen els peus, quan una onada es creua una mica i cal sortejar-la aferrant-se a la botavara, volant darrere la vela, formant-ne part.

De cop i volta, com en una pinyata infantil, cauen del cos blau d’una avioneta la mitja dotzena de paracaigudistes que tenen en aquesta platja i els herbassars que l'acompanyen, la seva natural pista d'aterratge. És un descens lent, amb una cadència suau, com si no tinguessin pressa. Amb ells, els triangles de colors que tracen les seves piruetes, semblen estar executant passos de ball que, en la distància trobo elegants com antics valsos. La meva respiració també baixa de revolucions, hi ha moments que necessiten aquesta predisposició lenta i mandrosa com una migdiada.

Al fons, la remor de les onades que formarà sempre part de la banda sonora de la meva vida juntament amb l'olor que desprèn el mar. Un duet sensorial que conforma el mapa dels meus sentiments i la necessitat d'acostar-me a la platja de tant en tant. A aquesta platja entre aquestes roques on tantes hores he passat, tantes paraules he llegit, i tants somnis he esperat al costat del meu far.

En realitat, no és un far, no ens enganyem, no és més que una balisa que assenyala l'entrada al port, però —somiatruites com soc — asseguda al seu costat amb l'escullera a l'esquena i recolzada en aquestes parets, he passat mil tardes de joventut mirant el mar, allà on es perd la perspectiva de les dues platges i del port.

Davant meu només el mar i la presència elegant d'algun veler. No puc evitar sostreure'm a la visió d'aquesta brillantor màgica i suau sobre l'aigua i el so de seda que produeix el vent en besar les onades lleus.

Giro una mica el cap fugint del sol de migdia que pretén encegar-me i desplaço la vista a l’esquerra. A aquesta banda de l'escullera hi ha una vida diferent, però carregada d'encant. Una més “d'estiu”, més turista, que uns odien i els altres trobem particularment propera i familiar.

És la vida dels que viuen cada dia darrere d'un taulell, escrivint davant d'un ordinador, o ajustant caragols en una cadena de muntatge. La que busquen els que ja no suporten la seva, els que necessiten la llum que no veuen a la ciutat, a la fàbrica o a casa.

Aquesta platja és molt diferent de l'altra, encara que només les separin unes dotzenes de metres en forma de canal. Aquí, la sorra es veu només a intervals entre el colorit mosaic que formen tovalloles, para-sols, flotadors i altres elements que acompanyen l'ésser humà i sense els quals no sap gaudir d'una cosa tan natural i tan simple com és el mar.

Sense esforç puc sentir els crits i  les rialles infantils i algun plor espantat davant d'aquesta aigua que es mou imparable a la riba i s'emporta la pala blava del nen rosset que se la mira angoixat.

Una veu propera em treu dels meus pensaments i em torna per un instant a la realitat. Darrere meu veig una senyora gran amb accent andalús. Està fent amistat amb una altra dona, una alemanya amb autèntiques dificultats per parlar amb ella, però l'idioma de la platja és universal:

—Doncs miri, aquí tot ha canviat força. El meu Manuel, quan surt de la fàbrica, neteja la pols o passa el pal de fregar i quan arribo a casa, tard i molt cansada, ja trobo el sopar a taula.

—Ah, ja, ja, sí, sí, sí…

L'alemanya assenteix amb un somriure d'orella a orella, amb l’expressió d'amabilitat de qui no ha entès ni una sola paraula, però valora el gest confiat de l'altra persona en explicar-li les coses.

Mentre escric, perdo el contacte amb les dues senyores i al cap d'uns minuts, quan torno a mirar, la seva amistat ja és llarga i arrelada: es posen al dia de quins són els millors restaurants, quins hotels ofereixen ball a la nit i s'intercanvien els números dels mòbils. Queden per trobar-se aquí mateix demà passat a les onze. Demà no poden; l'alemanya té reserva per a una excursió a aquell museu tan famós de la ciutat propera.

—Ai, sí, preciós, vagi, vagi… Ens veurem dimecres.

Mentrestant les onades traïdores han tornat la pala blava al nen ros que continua clavat com un estaquirot, mullant-se els peus i mirant l'aigua amb una expressió meitat sorpresa i meitat desconfiada. Agafa amb força la pala amb una mà i el cubell de plàstic vermell amb l'altra, sense atrevir-se a deixar-los a terra. Li falta valor per acostar-se al mar, però el mira, fascinat pel moviment.

Més lluny, el passeig s'ha omplert de mica en mica. Hi ha qui s’acosta tímidament a la platja; és primavera al calendari i fa dos dies al seu país encara duien jersei de llana. Altres, els més decidits, ja han sortit dels seus hotels buscant el sol, reptant-lo que toqui les pells blanques i febles. Esperant la calor, la tranquil·litat i després el desig de l'aigua, la sorpresa del fred i el gust de sal que no marxarà fins a la segona dutxa.

Hi ha més gent: venedors de quincalla i bijuteria, dibuixants de caricatures, dones que fan trenes africanes i aquella noia jove que passa gairebé tot el dia al quiosc dels gelats i que ja té els ulls  permanentment ajustats per l'efecte de tantes hores de sol…

Dia rere dia. Cada estiu. 

Paloma B. Gómez (Figueres, 1963).

Dona, empordanesa, mare, poeta, cantant.

Apassionada de les noves tecnologies.

Autora dels poemaris Hora bruja,

Haikus y miniversos i Geometría del silencio.

www.palomabgomez.com

Instagram @palomabgomez

Un estiu de contes - Edició 2026

Aquest estiu torna “Un estiu de contes”, la proposta de relats breus que omplirà de literatura les setmanes d’estiu a www.crealit.cat.

Després de la bona acollida de l’any passat, tornem a posar en marxa aquesta iniciativa que publicarà un relat breu cada setmana, escrit per autors i autores de Creàlit i de la comunitat de creadors de Figueres de Por.

Com sempre, el projecte vol ser un espai obert a la diversitat de veus, estils i gèneres. Històries realistes, fantàstiques, intimistes, humorístiques o inquietants tindran cabuda en aquesta proposta que reivindica el poder de la ficció breu: textos que es poden llegir en pocs minuts, però que poden acompanyar-nos molt més temps.

Aquest any, però, hi afegim un ingredient especial. Durant aquests dies s’ha celebrat a Instagram un concurs per escollir una parella de paraules que es convertirà en el fil conductor de l’edició d’enguany. Tots els relats participants hauran d’incloure les dues paraules guanyadores, deixant que cada autor les interpreti i les faci seves amb total llibertat. Aquestes dues paraules són ESTAQUIROT i SOMIATRUITES

“Un estiu de contes” començarà el 24 de juny i s’allargarà fins al 15 de setembre.

Els relats estaran disponibles al blog del web www.crealit.cat  i també es publicaran a les xarxes socials del col·lectiu. Els comentaris del públic recollits tant al mateix web com als perfils d'instagram de Creàlit i  Figueres de por fins al 30 de setembre entraran en un sorteig, i el dia 1 d’octubre se’n publicarà el guanyador o guanyadora. 

Podeu publicar tants comentaris com vulgueu i a tants relats com uns sembli oportú: comentaris divertits, ocurrents, genials, poètics, inspiradors i, en resum, memorables.

Aquest estiu, llegir i comentar té premi!

Volem que aquest estiu torni a ser una celebració compartida de l’escriptura, la lectura i la creativitat de la nostra comunitat. Un espai on cada relat aporti una mirada diferent i on una mateixa parella de paraules pugui donar lloc a històries completament inesperades.

Versos contra versos

VERSOS CONTRA VERSOS

LA TEVA POESIA. LA TEVA VEU. LA TEVA GENT.

Creàlit us convida a participar en la primera edició de Versos contra versos, un torneig de poemes que vol celebrar la força de la paraula escrita i compartida.

L'objectiu és senzill: reunir poetes, versos i públic en una mateixa vetllada per descobrir quins poemes aconsegueixen emocionar, sorprendre i connectar amb l'audiència.

A Versos contra versos compten tant la qualitat literària del poema com la manera de fer-lo arribar al públic. Perquè la poesia neix al paper, però també viu en la veu.

Data i lloc:

·       Divendres 10 de juliol de 2026

·       20.30 h

·       Bar de La Cate

Inscripcions:

La participació és gratuïta.

Per inscriure's cal enviar un correu electrònic a:  infocrealit@gmail.com

El termini d'inscripció finalitzarà el 5 de juliol de 2026 a les 23.59 h.

L'ordre d'intervenció es determinarà per sorteig abans de l'inici de l'activitat.

Requisits de participació:

·       Els poemes han de ser d'autoria pròpia.

·       Es podran presentar poemes en català o en castellà.

·       Cada participant haurà de portar dos poemes preparats.

·       Cada poema tindrà una durada màxima de dos minuts.

·       Els poemes es podran llegir o recitar de memòria.

·       Les obres presentades hauran de respectar els drets i la dignitat de totes les persones.

·       Els membres de Creàlit podran participar en la vetllada, però ho faran exclusivament en format d'exhibició i fora de concurs.

Desenvolupament del torneig:

Primera ronda

·       Totes les persones participants presentaran un primer poema.

·       Un cop finalitzades totes les intervencions, es realitzarà una primera votació.

·       Les quatre persones més votades accediran a la ronda final.

Final

·       Les quatre finalistes presentaran un segon poema, diferent del primer.

·       En acabar les actuacions es realitzarà una nova votació que determinarà la classificació final i la persona guanyadora.

·       Sistema de votació

·       El jurat popular estarà format pel públic assistent.

·       Cada taula disposarà d'un vot i valorarà les intervencions tenint en compte tres aspectes: La qualitat literària del poema, la interpretació i comunicació del text i la resposta que genera en el públic.

·       Cada taula podrà atorgar entre 1 i 3 punts a cada participant.

·       La suma de les puntuacions determinarà les persones finalistes i la classificació final.

Premis

🏆 La persona guanyadora rebrà un lot de premis que inclourà llibres, experiències i altres sorpreses.

🎁 Les persones finalistes també obtindran un obsequi especial.

Acceptació de les bases

La participació a Versos contra versos implica l'acceptació íntegra d'aquestes bases.

Qualsevol circumstància no prevista serà resolta per l'organització.

La meva CatCon

Les CatCon són convencions organitzades per la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia com a lloc de trobada dels afeccionats i també com a plataforma de difusió dels gèneres literaris fantàstics (terror, fantasia i ciència-ficció, amb totes les variants i subgèneres possibles). Van néixer a semblança de les Eurocon, però pensant únicament en obres i creadors en llengua catalana, en un moment en què aquests gèneres no tenien ni el públic ni la tirada que experimenten avui en dia, gràcies també, en part, a la promoció que han representat les CatCon i les Ter-Cat (trobades de més petita dimensió arreu del territori català). Es duen a terme a Vilanova i la Geltrú i apleguen uns centenars de persones en un cap de setmana vibrant de xerrades, intercanvis, presentacions i activitats relacionades.

La meva primera CatCon va ser la tercera que es feia, l’any 2018. Acabava de presentar El contracte Wong: havia guanyat el Premi Recvll de Narrativa de Blanes amb una història de ciència-ficció; Pagès Editors (editorial amb una col·lecció impressionant dedicada a aquest gènere), de la mà del seu editor en aquell moment, Antoni Munné-Jordà, em va convidar a presentar-la a la CatCon ─val a dir que jo no tenia ni idea de què es tractava─ i jo no vaig desaprofitar l’ocasió. En arribar-hi i acreditar-nos amb en Ferran a l’entrada, em va venir a trobar Eloi Puig, el president de tot plegat, que em va fer una rebuda cordialíssima. A continuació, vam anar a escoltar la conferència de la professora Sara Martín, que versava sobre l’ús personal dels robots ginoides en la ficció sobretot televisiva i cinematogràfica, i va acabar referint-se, durant els deu minuts finals de la conferència, al capgirament a la situació que suposava la meva novel·lette. Podeu imaginar la sorpresa i l’emoció que em van provocar les elogioses paraules de la conferenciant, ja que era una referència totalment inesperada. Al torn de preguntes, en identificar-me com a l’autora de la novel·la esmentada, el públic assistent va aplaudir prou estona. A la tarda, amb Munné-Jordà i Daniel Genís, vam presentar la novel·la, també. Així, és fàcil d’entendre que tot el que tinc per a aquesta entitat, la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, és gratitud i records bonics i feliços.

Amb el temps, he participat en unes quantes CatCon i en la de 2025 em vaig integrar a l’organització, on m’he cuidat de posar en marxa el que en diem la CatCon Pro: un espai per posar en relació editorials que publiquen obres d’aquests gèneres, autors i il·lustradors. Amb una conferència inaugural que, en les dues edicions que ja duem, posa de relleu un tema que afecta uns o altres, o tots plegats. A la passada, va ser la manera com les editorials volen rebre els originals; enguany, vam parlar dels drets dels autors i com s’ha treballat aquest tema des de l’Associaciód’Escriptors en Llengua Catalana per a aconseguir condicions dignes per als autors, socis o no de l’associació.

A primera hora de dissabte, doncs, em vaig fotografiar amb el cartell d'enguany ─aprofitant que l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ens va fer una lona amb el cartell que feia perfectament de photocall─. De seguida me’n vaig anar a preparar la xerrada inaugural de la Pro, en la qual feia de presentadora/conductora. Vaig presentar Sebastià Portell, president de l'AELC, encarregat de la xerrada. Després, vam escoltar l'entrevista que Edgar Cotes va fer a Diana Alenay i Ivan Belzunce, autors publicats a partir de la CatCon Pro de 2025. Després, dins de la Pro, vam fer la trobada d'autors i il·lustradors amb editorials i vam continuar la conversa amb Sebastià Portell. Li vam poder traslladar preguntes, dubtes, neguits... Un matí ben aprofitat.

A migdia, vaig ser a l’acte de concessió dels Premis Ictineu, on el Figueres de Por EdicióVilabertran era finalista al millor recull de relats. No ens vam endur el guardó, però ser finalistes a l’Ictineu tampoc no està malament per a un llibre d’autoria coral.
A la tarda, vaig poder assistir a la presentació de Dunes Blanques, de Jordi de Manuel, amb Antoni Munné-Jordà, el mestre entremaliat, i l'autor. De seguida, amb Jep Masanas, vam presentar el Figueres de Por, amb el meu

numeret
pseudogregorià incorporat. Vaig parlar de Creàlit, és clar, i després d’aquesta vaig continuar parlant tant de Creàlit com de l'experiència de terror figuerenc amb els inscrits a la Pro. Per acabar el dia, vaig comprar un munt de llibres, entre ells un d'Axie Oh, una de les convidades d'honor d'enguany, que me'l va signar.

Diumenge, com cada diumenge de CatCon, vam tenir l’Assemblea de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Després, taula rodona sobre la literatura d'Ursula K. LeGuin, xerrada de Joan Lluís Lluís sobre zoocronia (i la seva novel·la Una cançó de pluja) i vaig fer de voluntària encarregada del control de porta a la xerrada de Lluís Rueda sobre cinemà català de terror, amb presentació d'en menut (una de les ànimes de la CatCon i editor de la revista Catarsi). Arròs a la terrassa de la tercera planta del Neàpolis, xerrada d'autors de literatura fantàstica d'Andorra i punt i final amb l'obra de teatre fantàstic L'habitació tancada, de Loredana Volpe i la companyia LaSalamandra. Finalment, el president de la SCCFF va acomiadar com cal la CatCon, i cap a quarts de set, en Ferran i jo vam fer cap a Figueres, tranquils, satisfets i havent passat un cap de setmana sensacional.

Potser em quedarien per explicar les bones estones passades en els dinars i les cues dels dinars, el sopar “de gala” amb els companys, les converses amb el meu conferenciant, els editors que tenen parada a la part comercial i amb els autors i assistents amb els quals ens trobem d’any en any. El bufet lliure d’esmorzar de l’hotel. Ara que les CatCon es fan al maig-juny (en anys anteriors eren al novembre), trobo a faltar una copa a la piscina de l’hotel en acabada la feina de dissabte, però tothom està tan cansat, que no ens en queden ganes... 

També em quedava al tinter l’oportunitat que representa haver pogut aportar un relat al llibret d’enguany; es titula Les pedres germanes i té un ressò llegendari: és la primera vegada que escric en aquest registre. M’ha agradat. També em queda un punt de frustració de no haver pogut ser a les entrevistes d’Axie Oh, Ivan Ledesma i Míriam Bonastre, autora del còmic Valentina de Montblanc, que tanta requesta té entre el públic infantil, i també del cartell d’enguany. Igualment, hauria volgut veure algunes xerrades que em feien molta peça. Però no es pot repicar i anar a la processó, oi? Per sort, la SCCFF disposa d’un canal a Youtube on ja deuen ser penjats els enregistraments de tot plegat (o ben aviat). 

Potser l’any que ve tindrem el do de l’ubiqüitat i podrem fer-hi més i ser-hi més. Però aquesta serà una altra història i l’explicarem quan toqui.

Montserrat Segura, per a Creàlit   

        

El despertar del drac

Sovint els actes de presentació de llibres es limiten a explicar una obra i oferir algunes pinzellades sobre la biografia de l’autor, però n'hi ha d'altres que desperten records, emocions i vivències. Això és el que vàrem viure divendres 29 de maig  a  la presentació d'El despertar del drac, de Toni Lázaro Carreras, celebrada als Porxos de Can Laporta, a La Jonquera. La proposta literària ja és, per si sola, suggeridora: construir diverses narracions en simbiosi amb l'univers poètic de les lletres de Sangtraït. Una idea original que convida a redescobrir unes cançons que formen part de la memòria col·lectiva, però això és només una part de l’esperit del llibre: Toni Lázaro, infermer de professió i, per tant, espectador (i, de vegades, protagonista) de vivències molt dures, ha escrit divuit relats autèntics, amb la cruesa necessària perquè arribin allà on han d’arribar. Sense ensucrar. Històries de persones anònimes que podem ser qualsevol de nosaltres o del nostre entorn i que viuen lluitant o rendint-se al seu drac interior.

D’aquella vetllada del 29 de maig m’emporto els moments emotius que varen ser molts: Les paraules pronunciades durant l'acte van anar més enllà de la literatura per endinsar-se en el terreny dels records, de les amistats i de les absències que continuen presents. El llibre està dedicat específicament a dues persones i, per a aquells que vam tenir la sort de tenir-les a prop, aquests instants van adquirir una dimensió especialment intensa. 

A la taula, asseguts, en Toni Lázaro, autor; l’Albert Pibernat, crític literari; en CarlesGorbs, periodista i editor, i Lupe Villar, guitarra de Sangtraït. Després, s’hi va afegir Àngela Castaño, neboda del mític bateria del grup, Martín Rodríguez, que va llegir un fragment d’un dels relats. 

Entre el públic emocionat, molts amics i coneguts i un íntim d’en Martín, l’Andreu Bassagañas, que no es va poder estar de tocar amb l’harmònica l’entrada de l’emotiu Vol de l’homeocell de manera inesperada per a tothom.

Amb els comentaris i la complicitat de tots plegats, i més d'una llàgrima ─de l'autor, de la Lupe i del públic─, en Toni ens va explicar què són els dracs interiors: "experiències, persones o vivències que ens han marcat de forma negativa i que hem volgut amagar, però continuen a dins i quan reapareixen ho rebenten tot i poden desmuntar tot allò que tant ens ha costat construir”.

Amb tot, més que la presentació d'un llibre, vaig tenir la sensació d'assistir a una trobada entre memòria, música i literatura. Un espai on les cançons continuen generant històries i on les persones que les van fer possibles continuen presents, d'una manera o altra, en el record de tots nosaltres.

Per sempre.

                                                                                  Paloma B. Gómez

per a Creàlit

 

Presentació llibre Toni Lázaro

 I ara sí, ja el tenim aquí: el nostre company Toni Lázaro presenta el seu llibre de Relats 'El despertar del drac'

Serà divendres 29 de maig a les 19 hores als porxos de Can Laporta a La Jonquera, amb la intervenció de l'autor, d'Albert Pibernat, crític literari i de Carles B. Gorbs, periodista i editor i comptarà amb una convidada especial, la Lupe Villar de Sangtraït. Passarem llista!

 

Horaris signatura llibres

Compartim amb vosaltres l'horari detallat en què podreu trobar les diferents autores i autors de Creàlit i Figueres de Por a la nostra parada de Sant Jordi. Recordeu, la núm. 56 a la part alta de la Rambla.

Us hi esperem!!

Loli García Romero presenta el seu poemari Microespejismos y viajes de voz

La gent no tria ser poeta. La poesia es du a dins, a vegades sense ser-ne del tot conscient. Suposo que per això la Loli García ha trigat deu anys a publicar el seu primer poemari, Microespejismos y viajes de voz, i ho ha fet animada i apressada per amics i companys que han posat en valor allò que ella veia com quelcom natural.

Aquest passat dissabte 11 d’abril, a les sis de la tarda, vaig assistir a la presentació que feia la meva companya de Creàlit a l’auditori Narcís Monturiol del Cercle Sport de Figueres, delerosa de poesia i alhora intrigada perquè d’ella només en coneixia la faceta com a escriptora de contes. La protagonista de l’esdeveniment, nerviosa com ja ens havia anticipat, estava ben envoltada d’amics que  la volien ajudar a passar el tràngol en una sala curulla de gent malgrat el partit del Barça. 

En primer lloc, va parlar Cesc Pla, l’editor de La Gamberra, que, a mode d’entrevista, va aconseguir que l’autora expliqués l’origen d’aquest “llibre de vida”, la de la que viu i la del que, tot i absent, roman i inspira aquests 365 poemes breus però
intensos. Poemes que neixen de la pèrdua i de la necessitat, i que, tot i reflectir el dolor d’una realitat personal, són plens d’amor i de bellesa, de consol i desconsol units, contradiccions que només es poden sentir en poesia. 

«D’on treus aquestes metàfores?», li va preguntar l’editor. “No són metàfores, és la realitat del que veig i sento”, va respondre la Loli, amb el seu estil directe. I va ser sentir els primers versos i entendre-ho; una munió d’imatges i emocions fluïen a través de les veus dels rapsodes Joaquim Aiguavella, Raquel Blanca, Josefina Pasqual i Pedro Rodríguez, amics de la poeta, i  també del cantautor Robert Molina que va interpretar tres peces amb la guitarra, una de les quals era una adaptació seva d’un dels poemes de la Loli. Temes com l’enyor, la llum o la natura que acompanya tenien efecte evocador, igual que La roda dels somnis, la pintura de Cesc Sabrià que trobem a la portada o les il·lustracions interiors de Judith Bassagañas.

Hi va haver preguntes del públic i, fins i tot, un repte, el de Pedro Rodríguez, per veure si seríem capaços de llegir tan sols un poema. Efectivament, he perdut la juguesca.

Finalment, en un ambient relaxat i familiar, l’autora va signar exemplars mentre els presents gaudíem d’un refrigeri i comentàvem els poemes. Es pot desitjar una activitat més agradable per un dissabte a la tarda?

Antònia Tubau Paloma

@tubau72

Foto: Josep Calmó