La gent no tria ser poeta. La poesia es du a dins, a vegades sense ser-ne del tot conscient. Suposo que per això la Loli García ha trigat deu anys a publicar el seu primer poemari, Microespejismos y viajes de voz, i ho ha fet animada i apressada per amics i companys que han posat en valor allò que ella veia com quelcom natural.
Aquest passat dissabte 11 d’abril, a les sis de la tarda, vaig assistir a la presentació que feia la meva companya de Creàlit a l’auditori Narcís Monturiol del Cercle Sport de Figueres, delerosa de poesia i alhora intrigada perquè d’ella només en coneixia la faceta com a escriptora de contes. La protagonista de l’esdeveniment, nerviosa com ja ens havia anticipat, estava ben envoltada d’amics que la volien ajudar a passar el tràngol en una sala curulla de gent malgrat el partit del Barça.
En primer lloc, va parlar Cesc Pla, l’editor de La Gamberra, que, a mode d’entrevista, va aconseguir que l’autora expliqués l’origen d’aquest “llibre de vida”, la de la que viu i la del que, tot i absent, roman i inspira aquests 365 poemes breus peròintensos. Poemes que neixen de la pèrdua i de la necessitat, i que, tot i reflectir el dolor d’una realitat personal, són plens d’amor i de bellesa, de consol i desconsol units, contradiccions que només es poden sentir en poesia.
«D’on treus aquestes metàfores?», li va preguntar l’editor. “No són metàfores, és la realitat del que veig i sento”, va respondre la Loli, amb el seu estil directe. I va ser sentir els primers versos i entendre-ho; una munió d’imatges i emocions fluïen a través de les veus dels rapsodes Joaquim Aiguavella, Raquel Blanca, Josefina Pasqual i Pedro Rodríguez, amics de la poeta, i també del cantautor Robert Molina que va interpretar tres peces amb la guitarra, una de les quals era una adaptació seva d’un dels poemes de la Loli. Temes com l’enyor, la llum o la natura que acompanya tenien efecte evocador, igual que La roda dels somnis, la pintura de Cesc Sabrià que trobem a la portada o les il·lustracions interiors de Judith Bassagañas.
Hi va haver preguntes del públic i, fins i tot, un repte, el de Pedro Rodríguez, per veure si seríem capaços de llegir tan sols un poema. Efectivament, he perdut la juguesca.
Finalment, en un ambient relaxat i familiar, l’autora va signar exemplars mentre els presents gaudíem d’un refrigeri i comentàvem els poemes. Es pot desitjar una activitat més agradable per un dissabte a la tarda?
Antònia Tubau Paloma
 |
| Foto: Josep Calmó |
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
%20(1).jpg)
