Un estiu de contes XII - Colton Walworth

 PER FÍ!

Per fi havia passat. Després d’anys i anys de recerca força durs, per fi l’Oriol havia fet una descoberta que podria acabar amb tots els seus mals. Sí, sentia molt dolor des de feia molts anys. Principalment, sentia el mal que li havien causat els homes de merda, les hores infinites de temps perdut en aplicacions de cites en què els homes només volien follar amb ell i no els importava com a persona. Ell, un home que havia tingut en algun moment de la seva vida molts somnis, somnis d’aconseguir grans èxits i de viatjar pel món, somnis propis de somiatruites. Però el fracàs continu li va estripar l’ànima, i, des d’aquell moment, sentia un dolor agut al pit, mentre anava com un robot per la vida i treballava a la recepció d’un hotel on una ona de guiris infinita arribava per fer-lo sentir encara pitjor amb la seva arrogància i les seves borratxeres.

Per intentar calmar aquests mals, va començar a jugar a tota hora a videojocs a l’ordinador en què perdia hores i hores assassinant fills de puta de tot arreu amb l’objectiu d’aconseguir una catarsi que mai arribava. Però el que va arribar va ser una altra cosa. Dolor als dits, a les mans, als canells, al coll i a l’esquena. La combinació de les hores que passava davant l’ordinador a la feina i les hores davant l’ordinador jugant a videojocs a casa va ser un error. Sentia tant dolor que li semblava que estigués entre flames cada segon de cada dia. Però no podia deixar de jugar-hi, perquè no sabia què fer amb la seva vida si no jugava a videojocs. S’imaginava que sentiria un avorriment encara pitjor que el dolor a les articulacions i no ho preferia. Potser això només era una excusa; era addicte als videojocs, addicte a ser una gran merda, una deixalla, un estaquirot sense cap valor.

Il·lustració Anna Rovirosa

Ajuda. Demanar ajuda hauria estat una solució, però no tenia família ni amics, i els seus companys de feina no eren bons amb ell. A les revisions anuals mai deia res sobre com se sentia, fins un dia que sí que ho va fer. I allò va ser el començament d’un altre infern. No és gaire important saber tot el que va passar, però tots els exercicis de rehabilitació, les pastilles, el tractament i la teràpia que li van recomanar per alleujar el seu patiment i la seva depressió no li van servir per a res, i, en un moment donat, ho va deixar tot.

Però, un matí, a la dutxa, abans d’anar a la seva feina de merda, va tenir un idea: buscar una manera de no sentir res i de mai més tornar a sofrir tots aquells dolors. Si pogués trobar la manera de transferir la seva consciència, el seu ésser, al núvol, podria eliminar tots els seus mals. Així, amb la seva consciència transferida i fusionada amb el núvol i deixant el seu cos enrere, mai més hauria de sentir-se trist per la solitud i per la manca d’amor que no havia pogut trobar en els homes que només volien follar amb ell, per la seva manca de desig de follar amb dones, amb qui potser hauria pogut trobar un amor més sa, i per la seva incapacitat per fer amics. No sentiria aquest dolor agut al pit cada dia. No sentiria tots els dolors al seu cos. Podria jugar a tots els videojocs que volgués sense sentir cap dolor. Fins i tot podria guanyar els coneixements de tot l’univers, si pogués trobar la manera de ser dins del núvol, i, potser, fins i tot, pertànyer a un col·lectiu tan i tan vast. Potser fins i tot podria trobar la manera d’aconseguir venjança per tots els mals que havia hagut de patir. O potser no li importaria tot això. Seria com una mena de mestre zen i res li importaria.

I amb aquesta meta al cap va dedicar totes les seves hores lliures a intentar descobrir com passar la seva consciència al núvol. Fins i tot va deixar de jugar a videojocs. Tindria tot el temps que volgués per jugar-hi més endavant. Va pagar totes les IA del mercat i els preguntava com aconseguir el que volia, però les putes IA no volien ajudar-lo. El que volia fer estava prohibit, terminantment. Però va trobar un home que li va ensenyar a piratejar les IA a canvi de moltes fotos de la seva titola. Puto tros de merda. No podria haver estat satisfet amb diners? Doncs no. Però tenia tanta ànsia per aconseguir la seva meta, que va pagar el preu d’una altra humiliació en mans d’un home. Per què els homes no podien ser humans amb ell? Però la venjança era molt a prop.

Amb els seus coneixements nous, era massa fàcil enganyar les IA per ensenyar-los a fer el que, d’entre totes les coses del món, més volia aconseguir; deixar de sentir dolor, ser un amb el núvol, per poder-se sentir bé per, potser, la primera vegada a la seva vida.

La manera com va aconseguir el seu propòsit no pot ser explicada en aquest relat. És coneixement prohibit i no penso posar-me en un compromís narrant com ho va fer.

L’única cosa que importa és que va aconseguir el seu propòsit un matí a l’alba. Mentre el sol sortia per donar escalf al món, la seva consciència va ser transferida i es va fusionar amb el núvol. Per un moment, tot es va tornar negre i no sentia res. Res, no sentia res. Per fi, havia deixat de patir. No sentia cap dolor. El paradís! L’havia aconseguit.

Però només per un instant. Després, tot es va tornar roig i tots els coneixements del món van ser transferits al seu ésser. Tots els coneixements del món; inclosos tots els actes innombrables que els humans han fet, fan i faran a altres humans. Era massa. No podia suportar conèixer tots els patiments de la humanitat. Sentia un dolor infernal encara pitjor que el que havia sentit abans de fusionar-se amb el núvol.

«Ajuda!!!!!!»

Va xisclar, però ningú podia sentir-lo. Sentia un dolor... Era un dolor que consumia tot el seu ésser. S’havia fusionat amb el núvol i havia deixat enrere el seu cos, però ara era allà tot sol i amb dolor; potser fins i tot encara més sol i amb més dolor que abans...

Correcció text: Yvette Piñol

Colton Walworth (Lubbock, Texas, 1992) 

És graduat a The University of Texas at Arlington amb la titulació d’economia. L’apassiona la literatura en català, particularment història, fantasia i ciència-ficció. Ha publicat diversos relats curts a l’Aixeta d’Edicions SECC i condueix  un pòdcast amb el Far Friki d’Empordà:  ESCOLTON. Instagram: @calbillybob12

Un estiu de contes XI - Enric Bassegoda

 LA BERNAT METGE

Després de viure en diversos pisos compartits i quan ja tenia una feina que semblava que no seria temporal, em vaig disposar a buscar un pis per a mi tot sol. Sabia que, encara que no fos Barcelona, el mercat era complicat, però, digueu-me somiatruites, no m’imaginava que ho seria tant. Vaig haver de bregar amb tot de vampirs i voltors per no acabar enlloc. Fins que, sense comptar-hi, vaig tenir un cop de sort: un company de feina, anomenat Claudi, estava disposat a llogar-me el pis de la seva mare que feia temps que tenia buit. Era el pis que hi havia a sobre del seu. El preu era immillorable i molt per sota del de mercat, però a canvi, em demanava no haver-lo de buidar, que conservés els mobles, que després d’una visita, no em semblava una condició gaire complicada de complir. No hi va haver contracte, tot va ser de paraula.

            Em vaig traslladar al pis, era ampli, tres habitacions, dues de les quals dobles, mobles clàssics, però no carrinclons, i cuina amb els taulells de mabre blanc. El pis contrastava amb les meves pertinences que es reduïen a la roba, un portàtil, una espremedora elèctrica i dues caixes plenes de llibres i rampoines. Tenia clar que hauria de comprar una televisió, perquè no n’hi havia, i potser algun altre estri o aparell. Però ho deixava per al futur i fer-ho sobre la marxa. Era emocionant això de començar de nou.

            Encara no m’hi havia acabat d’instal·lar del tot que els amics van exigir una inauguració del pis i no m’hi vaig negar. Em feia gràcia això d’ensenyar el que seria casa meva i així que no només vaig convidar amics, sinó que també algun company de feina. I llavors es va esdevenir el primer dilema: havia de convidar en Claudi? Era company de feina, bastant més gran que jo, però no amic, així que només li ho vaig comunicar, simple deferència, sense convidar-lo.

            Arribat el dia, la gent es va anar presentant, alguns en grup i d’altres esglaonats. Tampoc esperava gaire gent, una quinzena en total. En una d’aquestes arribades, vaig veure que en Claudi amb cara de broma, però molt assertiu em deia que ell també s’afegia a la festa i, com qui no vol la cosa, ja el vaig tenir a dins. No em vaig veure amb cor de dir-li que no, però em va molestar aquella intromissió.

            Tot seguit va arribar la Naia, professora de clàssiques, escriptora en procés i també procés d’altres temes. Em va fer un petó i quan va ser al rebedor es va fixar en la vidriera que hi havia, de formes clàssiques i fusta noble, amb tres calaixos a sota i dues portes corredisses que donaven espai a quatre prestatgeries. Però el moble no li interessava, sinó que es va fixar en el contingut que jo havia obviat completament perquè prou feina havia tingut a instal·lar-me.

—És una Bernat Metge! Té els primers volums i hi són gairebé tots. Quin autèntic tresor tenies amagat.

—No m’hi havia fixat. De fet, no és meva, sinó que és del propietari del pis —vaig respondre i de seguida en Claudi es va ficar a la conversa:

—Era dels meus pares, crec que n’eren subscriptors. Com que ocupa tant d’espai no me la vaig endur a casa.

—Doncs és una joia i així, pràcticament sencera, deu valer bastant; van molt buscades —va afegir la Naia.

—Així, quant podria ser aquest bastant? —va demanar en Claudi.

—No ho sé, fa de mal dir. Potser cinc xifres —va respondre-li ella, amb la majoria dels convidats al voltant perquè quan van aparèixer aquelles xifres considerables la conversa va despertar molt d’interès.

—I quines obres destaques? —vaig interrompre, molest amb aquell mercantilisme.

—Home, hi ha tot autors teatrals i poetes, tot Plató i Aristòtil traduïts al català, que tenen grans idees polítiques, però a mi m’agraden molt les històries d’emperadors, com Marc Antoni o, millor encara, Suetoni, que ens mostra la tirania i l’abús de poder d’emperadors com Tiberi, Neró o… Claudi.

Hi va haver un silenci incòmode amb somriures burletes. Que va servir per oblidar-nos de la col·lecció de llibres i entrar a la zona de menjador.

La resta de la festa es va desenvolupar com es podia esperar, menjar, beguda, moltes converses i més beguda. En Claudi va tornar a inquirir la Naia sobre els llibres, però ella se’n va escapolir. Ara bé, al final em va dir carregada d’ironia a cau d’orella que hauria de venir més sovint al pis perquè així podria estar amb la Bernat Metge i de passada també podria estar amb mi.

Però no va ser així, la Naia ja no va poder tornar a veure la Bernat Metge. Pocs dies després de la inauguració, tan bon punt vaig entrar al pis, em vaig trobar que la col·lecció havia desaparegut, hi havia la vitrina, però buida, sense ni un llibre. Em vaig sobresaltar pensant que m’havien entrat a robar. Vaig revisar el pis, però tot estava intacte, no faltava res més.

El primer que vaig fer va ser baixar i avisar en Claudi. Em va obrir la porta amb calma i un cop li vaig haver explicat el robatori va ser ell qui em va dir, parsimoniós, conscient de qui té el poder, que havia estat ell, que havia entrat a recollir la Bernat Metge perquè ara sí que l’interessava. No va voler saber res dels meus arguments sobre la inviolabilitat del domicili, per més que fos l’amo. Fins que em va deixar anar:

—És part del tracte, tu t’hi pots estar a bon preu i allò continua sent casa meva. A part, no he tocat res que no sigui meu.

Aquell abús de poder, digne de la historiografia de Suetoni, em va deixar com un estaquirot i, sense rebatre’l, me’n vaig tornar a casa meva. Bé, a aquell pis que s’havia convertit en un exemple de tirania.

Enric Bassegoda Pineda (Espolla, 1977): Doctor en Filologia, treballa com a professor de llengua catalana en un institut de Girona. Ha escrit articles de divulgació històrica i literària, així com relats on treballa tant històries ancestrals com els fets inesperats. També es dedica a l’assessorament lingüístic i a la traducció.

 Instagram: @ebassegoda

Un estiu de contes X - Esther Palomeras

 PELS PIRATES!

 

Una minyona lleganyosa i amb la cabellera feta una estopa, em clava els ulls, arrufa el nas i exclama:

—Mama! Però, què coi és això?

Apareix una dama rossa que vesteix una camisola de ratlles i subjecta un bol amb un beuratge fosc.

—Coses del teu pare… Ahir va anar a buidar les golfes dels avis i el va trobar a dins d’un bagul. Es veu que és el retrat d’un rebesavi, un tal Baldiri que havia sigut pirata.

—Té aire de quinqui… Però li falta el pedaç a l’ull i el lloro a l’espatlla! On deu tenir amagats els tresors?

—No siguis somiatruites! Espavila’t, que faràs tard a l’institut.

La senyora s’acosta al portell que tinc enfront, fa girar un ferro tort com el manillar d’un cabrestant. La tanca de fustam grinyola i s’enfila cap al sostre. Lloat sia!

La torno a veure després de moltes dècades… El sol que neix a l’horitzó la tenyeix de taronja i de groc. A la costa, marejol i gavines blanques com l’escuma. Em fonc amb els records…

 

Arriba una dona amb un davantal blau i em distreu dels meus pensaments. Va carregada amb una escombra, una pala i un drap. No para de murmurar: “Vinga a fer forats a la paret i després em deixen tot el guix escampat! Si encara fos un quadre bonic…” Em mira: “Qui deu ser aquest paio? No hi lliga gens amb la decoració. Però ja s'espavilaran, és casa seva. Com més pijos, més rarets, cada dia ho tinc més clar!” Obre l’armari de sota la finestra i en treu una ampolla, que deu ser d’aiguardent. Em ve salivera. Se'n serveix dos dits i s’asseu al balancí. L’assaboreix tot amanyagant un gat que acaba d’entrar. És gris i pelut, com un tros de boira.

Quan abandona la cambra, amb els trastos i el got buit, l’animaló s’enfila a l’arreu de la meva esquerra. Vol caçar una mosca que s’amaga entre... Diable! No me n’havia adonat: una galera, una caravel·la i un bergantí. Els han encongit i empresonat en ampolles. Coi de bruixes: són a tot arreu! Prou ho sé jo… El felí em llegeix l’ànima alterada, fa un marrameu i se li eriça tot el pèl del llom. Marxa rabent per on ha vingut i oblida el tàvec que continua zumzejant.

 

Uns núvols de plom comencen a embrutar el cel. Les parets blanques ara són d’ombra. La vaileta del matí, ara ben empolainada, ve acompanyada d’un sagal de pell torrada. S’aturen davant meu i ella li encasta un petó als llavis que s’allarga fins que ell se’n separa.

—Tia… Em ratlla aquest pavo vigilant-nos. Em fa cringe!

—És el quadre que t’he dit. Creepy total, no? Per cert, et vols quedar a dinar? La Carmeta ha fet macarrons, sents l’oloreta?

 

Una gropada de gregal udola des de fora. Les onades avancen com a carenes marines i espanten un corb que bada. Sento la sal i la bromera, bullint-me a les venes. La dama rossa ha tornat i s’ha assegut al balancí. Llença un avís:

—Carla! Ja soc a casa. Vull fer la migdiada, que em toca torn de nit. Abaixeu la música!

Se sent de lluny:

—D'acord, mama! Estarem a l’habitació fent deures. 

Del sarró que porta penjat, en treu una caixeta plana. La remena i se l’acosta a l’orella. Amb un fregadís de veu, comença a parlar. “Ramon? Ja hem acabat la reunió i estem decidits: ho tirem endavant, a la merda el temporal! Fa mesos que ho planifiquem i saps que ells no es faran enrere. Avui, els trinquem segur! Són una colla de malparits… Mira que utilitzar un creuer… I sembla que el carregament és guapo!” Fa un llarg silenci. “És clar que confio plenament en la confident: si la caga, hi té molt a perdre. No et fallarem, senyor inspector, t’ho juro! Autoritza’ns l’operació i encén una espelma.”

 

El cel s’ha amarat de foscor. No se sent cap fressa, només les ràfegues que van anunciant la tempesta. Com voldria omplir-me els pulmons d’aquesta fúria que s’està gestant…

El senyor que em va trobar ahir toca l’extrem de l’envà i es fa la llum. Va fins a l’armari i agafa la mateixa beguda que la dona del davantal blau. Se m’apropa i em planta l’ampolla als morros. Més salivera…

—Brindem? Pels pirates!

En beu uns quants glops i es queda dret com un estaquirot amb la mirada perduda. Sona una música de carilló. Es treu un artefacte del fons de la casaca. És com el de la senyora rossa. També se l’apropa a l’orella. Fa cara de pocs amics: “Ara no, Quim. Necessito relaxar-me. Sortirà tot bé! Qui vols que sospiti d’un creuer, en una nit com aquesta? Els mossos —ho sé, pel que m’explica la meva dona— només persegueixen llanxes a zones frontereres. Si feu bé la feina, jo em preocuparé de blanquejar-ho tot. No em truquis més!”

Se’n va amb l’ampolla sota el braç.

 

Les hores passen llargues enmig de la tenebra. Una pluja gallarda bat els vidres. Des de l’horitzó, s’aproximen els llums d’un gran vaixell. Els llamps acompanyen el xàfec i fan de la nit, dia. El brogit eixordador dels trons espanta el gat que corre, salta, grimpa i… catacrac! Em fa caure a terra i se m’esberla el marc. Com un miracle, el sotrac m’allibera de les pinzellades que, fa segles, em van fer presoner: la traïció d’aquelles fetilleres...

La mar em crida! El meu esperit lleuger agafa embranzida i travessa el vidre del finestral. El galió ha atracat al port. Enmig del diluvi, llànties blaves i taronges que giren, llampuguen i xiulen. Veig la guàrdia que emmanilla uns homes malcarats. Observo famílies esporuguides que es van dispersant; abandonen un espai marcat per una veta ampla, que volta la nau. A mi ningú no em pot veure. Em planto a proa i traspasso el casc. Faig un reconeixement ampli: no hi queda ningú, només un carregament de farcells, molt ben embolicats. Arribo a popa i m’apodero del timó.

Salpo amb ànima de mar i esperit de pirata!

 Esther Palomeras Rovira (Vilafant,1976). Biòloga i professora secundària en l'àmbit sanitari. Té publicats alguns contes, és coautora de la guia de patrimoni local: La confluència del Manol i la Riera d’Àlguema (2025, Diputació de Girona) Guanyadora del  Premi Literari Juan Arbó amb la novel·la Mont (2021, Cossetània). Actualment, segueix cursos de l’Aula d’Escriptura del Centre Cultural la Mercè. Seguiu-la a l' Instagram

Un estiu de contes IX - Alícia Herrera

ANEM A LA PLATJA AMB EL TREN

 

L’estiu que em vaig quedar sense feina vaig decidir que, aprofitant l’avinentesa, aniria cada dia a la platja, sempre que la tramuntana o la pluja, cosa gairebé impossible, ho impedís.

 

Aquí de platges en tenim de tota mena: amb còdols, amb pedres i amb sorra fina. N’hi ha que, quan entres a l’aigua, et cobreixen en dues passes i les que et fa l’efecte que pots arribar a Mallorca caminant. N’hi ha que són accessibles en cotxe i les que hi pots arribar en tren. Hi ha platges on es practiquen tots els esports imaginables i n’hi ha que estan protegides perquè hi criïn els ocells i es regeneri la vegetació i no s’hi pot anar.

 

Em vaig proposar visitar cada dia una platja diferent, llevat dels caps de setmana, quan el fet es complica per la quantitat de turistes i gent del país que també en volen gaudir.

 

I aquell dimarts d’agost vaig pensar d’anar a Portbou amb tren. En un rampell, vaig trucar a la Maria, la meva veïna somiatruites, que potser em voldria acompanyar, com altres vegades. Es va entusiasmar de seguida, cosa normal en ella.

 

— Escolta, que jo faig festa aquesta setmana! Per què no ens quedem a dormir a la platja?

 

«Ja hi som», vaig pensar. «Ja m’està canviant els plans i complicant la vida».

 

—  Va si, anem cap a la tarda, sopem en algun restaurant allà al costat del passeig, i després anem a dormir a les Tres Platgetes, com feien els «hippis» — continuava exaltada.

 

— Però —  vaig intentar contestar — allò està ple de pedres!

 

— Doncs ens emportem els matalassos que s’inflen! I, a més, hi ha lluna plena. I al matí veurem sortir el sol des del mar. I ens podem banyar a primera hora... Qui sap? Potser veiem algun dofí i tot. Va, vinga. A quina hora surt el tren? Vaig a preparar-ho tot. Quina il·lusió!!! Que bé! A l’aventura!!

 

— D’acord... Ara miro els horaris i t’envio un WhatsApp. —

 

Vam agafar el tren de quarts de vuit de la tarda. A aquella hora no vam trobar gaire gent a l’estació. El tren va arribar puntual des de Barcelona (al·leluia!) i hi vam pujar per la porta que teníem més a prop.

Vam seure al mig del vagó. I a final del tot van seure dos nois joves. Un de molt moreno i l’altre amb els cabells arrissats i pèl-roigs. Van aixecar sense massa esforç dues maletes gegants i les van encabir sense gaire esforç aparent, a la lleixa de dalt dels seients.

 

— Això pinta bé — comentà la Maria. —  Potser també van a la platja a dormir. Potser són estrangers. Potser van a Portbou a passar uns dies.

 

— Para Maria. Potser es queden a Llançà i ja no els tornem a veure.

 

— Mira que ets pessimista noia. Ja veuràs que ens acabem fent amics abans de baixar del tren.

 

Vàrem començar a parlar d’altres coses. En arribar a Llançà els joves no varen baixar, cosa que va alegrar moltíssim la Maria. Així i tot, no vaig deixar que s’hi acostés, ja que ells tampoc no ens feien gaire cas: semblaven imbuïts en les seves lectures estivals. Sí, sí, llibres... no miraven els mòbils.

 

Vam passar el primer dels cinc túnels que hi ha fins al nostre destí. Quan passa dins un túnel, el tren minora la velocitat i fa un soroll característic: pam-pam, pam-pam. Una cadència rítmica provocada pel pas de les rodes sobre les juntes de dilatació de les vies. Una cadència que quan era petita em feia dormir... Per la finestra s’alternava la foscor dels túnels i la lluentor del mar.

 

Colera. El tren va enfilar el darrer túnel. Va anar baixant velocitat amb pam-pams més espaiats, fins que s’hi va aturar al bell mig. No vàrem donar gens d’importància, perquè sovint paren esperant autorització per entrar a l’estació. A través de la finestra, les parets del túnel estaven plenes de molsa, aigua regalimant i algunes falgueres d’aquelles que li diuen cabells de Venus.

 

De cop es van apagar els llums de dins el túnel i, tot seguit, les del tren.

 

Foscor absoluta.

Després de les pertinents exclamacions de sorpresa dels quatre passatgers del vagó, el silenci també va ser absolut, per uns segons.

 

Un dels nois va preguntar al seu company què passava. I l’altre li va contestar «t’amoïnis pas; és normal». Potser eren de la Catalunya Nord, vaig pensar. Un xiulet als nostres mòbils va impedir que la Maria i jo poguéssim comentar res: vam rebre el mateix curiós missatge al mateix moment, com les alertes de protecció civil. Deia: Renfe informa: el tren està fora de temps. Disculpeu les molèsties.

 

I, de sobte, el tren, molt silenciosament i a poc a poc, va continuar, a les enfosques, la seva via.

Pam-pam, pam-pam...  Dos o tres pams-pams més i sortiríem del túnel.

 

Pam-pam. Claror.

 

— És ben bé com allò que diuen de la llum al final del túnel, eh? — Va observar la Maria, alleugerida.

 

En sortir a la tarda assolellada de mitjan agost ens va rebre, impertèrrit, l’antic magatzem de les duanes, tocat per la llum daurada de l’incipient capvespre. A l’estació m’esperava veure el de sempre: solitud, finestres tancades, pintura desgastada, teranyines, algun colom despistat, l’òxid regalimant des dels reforços de les bigues de la marquesina, en un passat plena sempre de viatgers atrafegats... Decadència.

 

El tren s’aturà lentament a l’estació internacional de Portbou. Tots quatre ens vam aixecar per baixar, però les portes tardaven a obrir-se: sembla que no s’havia restablert encara l’electricitat dins el tren. Els nois optaren per marxar, segurament a provar d’obrir la porta de l’altre vagó.

 

Vaig mirar per la finestra. Palplantat com un estaquirot a l’andana hi havia un personatge que semblava tret d’una altra època: vestit amb uniforme, amb gorra vermella i una bandera també vermella a la mà.

 

Més a prop, els nois joves, el moreno i l’altre pèl-roig, traginaven les seves maletes amb l’ajut d’un carretó. Homes i dones vestits de manera antiquada consultant els bitllets impresos potser buscant el seu vagó en el tren del davant, nens amb gorra jugant entre la gent, fum... I el tren... el tren fumejava: una locomotora talment real!

 

— Maria, tu saps si estan rodant una pel·lícula aquí a l’estació?

 

— No. No he sentit res, no sé. Si de cas, baixem i ho comprovem.

Alícia Herrera,(Portbou, 1967)

Biòloga i màster en Gestió del Medi Ambient. Especialista

en dietètica i nutrició, en planificació i gestió d’emergències i desastres

naturals, i en Aromateràpia i herbes medicinals. Ha col·laborat amb la

revista Clara en temes de nutrició i amb El Setmanari de l’Alt Empordà. Ha guanyat dues edicions del festival de llegendes Festivaldòria. Finalista al segon Certamen Literari de l’Associació El Petit Príncep a Catalunya.

Un estiu de contes VIII - Anabel Gardell

CROISSANTS DE FESTUC

Beneït sigui el dia que vaig tastar els croissants de la Carlota. Recordo que era un dilluns mandrós. Un d’aquells que escrius l’excusa de la gastroenteritis per escapolir-te de l’oficina. Tanmateix, guanya el teu sentit de la responsabilitat i no envies el missatge. Un dilluns merdós, amb el cel de color ciment, horrorós, sense cap al·licient per badar per la finestra. A la pausa de les 10, em vaig apropar a la màquina de cafè arrossegant els peus; com si fos una tortuga careta deixant el rastre a la sorra. En el meu cas, a la moqueta de color gris plom. Pensava que tant de bo fos a la platja, com un estaquirot, observant en silenci la posta de la tortuga careta i vigilant que cap curiós fes anar en orris l'espectacle delicat de la natura. Una safata de croissants, arrenglerats a l’estil d’una pastisseria de luxe, em va fer sortir dels meus anhels naturalistes. Al seu costat, una nota manuscrita indicava: 

Homemade croissants 

by Carlota. 

Avui en faig 40!!! 

Quiero alegraros este lunes. 

Bon appétit! 

No em va sorprendre gens la barreja dels quatre idiomes ni la cal·ligrafia ben pomposa. La Carlota treballa al departament de logística internacional i no era la primera vegada que em treia de polleguera. El seu entusiasme desmesurat pot resultar embafador fins al punt de provocar nàusees. Al mateix nivell de la seva tassa de ceràmica amb dibuix naïf i missatge motivacional. 

Però els croissants casolans de la Carlota, mare meva, quina meravella. Al principi, vaig dubtar si ens estava vacil·lant i els havia comprat a la fleca de més renom de Figueres. Només amb la mirada me’ls hauria cruspit tots: un festival de croissants de mantega, croissants amb xocolata negra i xocolata blanca, croissants de festucs, de nabius i de gerds. Vaig reprimir la meva vessant golafre per no monopolitzar les delícies. En vaig triar un de mantega i em vaig dirigir a la seva taula per felicitar-la per la seva obra d’art gastronòmica i, de passada, per la seva entrada a la dècada dels quaranta. 

─Benvinguda al club! Felicitats. I enhorabona per aquests croissants. Tenen molt bona pinta ─vaig tancar l’acte de cortesia amb dos petons protocol·laris. 

Era la primera vegada que tenia la Carlota a una distància tan curta. Desprenia una olor molt dolça, una barreja de colònia de vainilla i xampú de coco. En la seva línia llaminera.

─Ohhh, merci, Sergiiiii! ─va allargar la i final com si fos el seu ídol. Vaig fer veure que no m’importunava.

─Volia fer una cosa especial pel meu aniversari i porto dos mesos practicant les receptes els diumenges al vespre. Els d’avui són els millors que he fornejat en la meva fucking life!

─Doncs deixa’m tastar-ne un.

No vaig poder evitar posar els ulls en blanc. Quina vergonya! 

─Ostres, si el clàssic de mantega t’ha agradat, veuràs les estrelles amb el de festuc ─em va etzibar picant l’ullet. 

Vaig tornar a la preuada taula dels croissants i, a càmera lenta, vaig veure com en Josep s’emportava l’últim a la boca.

 ─Mmmm, exquisit! No m’he pogut estar de repetir el de festucs ─el molt imbècil ho va dir acaronant-se la panxa. 

Dissimulant la meva enveja, vaig esbossar un somriure més fals que una moneda de tres euros. Just quan girava cua, tenia la Carlota al darrere i gairebé em va fer caure el cafè a sobre. 

─No pateixis, Sergi, ja te’n portaré només per a tu ─em va xiuxiuejar amb to encisador. Vaig dubtar de mi mateix. M’estava seduint amb els croissants? O simplement estava sent amable?

Aquella nit vaig somiar amb els croissants. Bé, i no ens deixarem d’històries, també vaig somiar amb la Carlota. A la sala del cafè, havien instal·lat un forn i un neó de color magenta amb les lletres Coffee corner for happy coworkers. És a dir, el racó del cafè per als treballadors feliços. Ho vaig llegir com si fos un cop de puny a l’estómac. Ara que ho penso, potser va ser un cop de colze de la meva dona. Tornant a la fantasia nocturna, la finestra era oberta i el forn desprenia una olor excitant. Com als dibuixos animats, sortia una fumarada que va provocar que el gos de la senyora Consol es llepés els bigotis des de l’altra punta del carrer. Li tibava tant de la corretja que, per evitar estampar-se de morros amb el senyor Miquel, no va tenir més remei que alliberar-lo. La Carlota observava l’escena donant-me l’esquena. Vestia un davantal de pastissera i res més. Les cintes del darrere li feien de tira de tanga realçant el seu esplendorós préssec.

─M’han ascendit i ara treballo al departament de felicitat. Estoy muy contenta! ─em va dir fent-me una abraçada. 

Ara ja vestia l’uniforme complet, amb barret d’estampat Vichy de quadres roses i blancs, samarreta i pantalons amples i, com no podia ser d'una altra manera, la manicura coquette a joc. Renoi, el miratge nudista va durar ben poc. 

Els croissants surant a l'aire van compensar el meu disgust. De sobte, els dolços no obeïen a la llei de la gravetat. Abundaven els croissants amb festucs garrapinyats i es barrejaven amb croissants amb forma de cor, croissants de tres xocolates i croissants salats amb el meu formatge preferit, el Roquefort. Eren croissants de totes les mides, des de minúsculs com un canapé fins a la mida familiar XXL. 

Qualsevol diria que soc un somiatruites, però em vaig despertar ben trempat com feia temps que no em succeïa i amb una gana desmesurada d'endrapar croissants made by Carlota. La setmana següent, l’artista culinària va complir amb la seva paraula. Es va acostar a la meva taula amb una capseta de llautó amb la tapa d’estampat rosa Vichy: 

─Tss, aquí tens els teus. N’he tastat un i encara són més bons que els de la setmana passada. 

Així van néixer els dilluns de contraban de croissants. Els dimarts, li torno dissimuladament la capseta buida amb una noteta a dins. Sempre d’amagatotis d’en Josep, el seu marit. 

Anabel Gardell Gálvez (Capmany, 1987)

Autora de La llar d'infants (2024) i El fantasma del llumí (2023).Membre de Creàlit. Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques a la UAB i Graduada en Enginyeria d'Organització Industrial a la UEMC. A banda de participar en Un estiu de contes, escriu contes infantils i relats curts a Figueres de Por. La podeu seguir a Instagram @anabelgardell i a www.anabelgardell.com

Un estiu de contes VII - Antònia Tubau

 ECLIPSI

El descampat de Can Masdeu s'havia omplert des de primera hora de la tarda, ningú volia perdre’s l’esdeveniment i havien assegurat que des d’aquell punt tindrien una visió immillorable. L'Ajuntament hi havia instal·lat unes quantes gandules i un parell de food trucks per a l'ocasió; també havien portat un equip de so per a entretenir els assistents fins que arribés l’hora, però la música gairebé no se sentia de tanta gent com hi havia. Tot el poble era allà. L’Aurora, dreta com un estaquirot, s’ho mirava sorpresa mentre sentia el bullir de les converses trivials i també la rialla una mica massa alta d’en Marc, el seu xicot, que feia bromes envoltat de la colla d’amics.

–Veieu com havíem de venir aviat per tenir els millors llocs? La gent està posant les tovalloles per terra i ja gairebé no hi ha espai. Heu dut ulleres homologades? No vull que us quedeu cecs, eh! –deia en Marc, passant un braç per sobre les espatlles de l'Aurora. Sempre ho feia, era la seva manera d’acostar-la, de recordar a la resta que era la seva parella. Una abraçada àgil, perfecta, que s’emmotllava fàcilment, com la seva relació. Tot en ell era impecable: el somriure de disseny, la roba de marca, aquella paraula exacta en el moment precís. L’Aurora no acabava de creure’s que un noi com ell, tan exitós i amb tants amics, li hagués anat al darrere.

En aquell moment, la noia va notar que li feien mal les cames, portava massa temps en la mateixa posició; va pensar que estava cansada de ser allà. Si no fos que ja quedava poca estona per l’eclipsi, se n’hauria tornat a casa. Va tornar a mirar el rellotge: faltaven dos minuts per a la totalitat. Per fi. La llum del dia havia anat adquirint un to plomís, irreal, com si algú hagués passat un filtre de grisos sobre el paisatge. L’aire va refredar-se de cop i els ocells del bosc del costat van emmudir.

–Ja ve, ja ve... –va murmurar algú.

L'últim raig de sol va desaparèixer darrere la lluna. La foscor no va ser absoluta, sinó una penombra blava i estranya. I aleshores, el silenci de l'eclipsi es va trencar.

Foto: Arxiu Pexels

L’Aurora es va treure les ulleres de protecció, estranyada per un so eixordador i rítmic. Al seu costat, la senyora Roser, la seva veïna de tota la vida, bona dona però una mica xafardera, havia començat a sacsejar el cap d’una forma estranya, seca i mecànica. El seu nas i la seva boca s'havien endurit en un bec groguenc i afilat, i del cap li brollava una cresta vermella i tremolosa. Havia començat a cloquejar? Era possible? L’Aurora s’ho mirava amb els ulls esbatanats.

A pocs metres, en Pere, el regidor de Cultura –un home conegut per la seva oratòria impecable i els seus discursos moralitzadors– va girar el cap cap a l'Aurora. El seu rostre s'havia afilat de forma grotesca; el morro li havia crescut cobert d'un pèl rogenc i els seus ulls desprenien una astúcia salvatge. Era el cap perfecte d'una guilla! Va ensenyar les dents en un rictus famèlic abans d'escapar-se cap als matolls.

L’Aurora sentia que el cor li bategava a la gola. Què estava passant? Era producte de la seva imaginació, va preguntar-se, desorientada. Una parella es barallava a esgarrapades transformats en gats de carrer; un amic de la colla, conegut per ser covard, s'havia cargolat sobre ell mateix com un eriçó. Semblava com si la façana de tothom s'hagués esfondrat.

Llavors, amb una lentitud absurda, l’Aurora va girar la mirada cap a en Marc. S’havia adonat que ell encara li agafava la mà, però el seu tacte havia canviat. La pell d'en Marc s'havia tornat grisa, dura, rasposa, com la coberta d'un rèptil. Però el que va fer que a l'Aurora se li tallés la respiració va ser la seva cara: no tenia ulls ni boca, només una superfície llisa i buida. El va deixar anar de cop, allunyant-s’hi i, de seguida, es va mirar les pròpies mans, tremolant. Esperava veure-hi urpes, o plomes, o vés a saber el què. Però no, les seves mans continuaven sent humanes. La seva pell era la mateixa. L'únic que sentia era un pes colossal al pit i una claredat feridora: l'eclipsi no l'estava transformant a ella, l'estava obligant a veure. Però ella no volia veure, volia marxar d’aquell circ horrorós. El problema era que eren lluny del nucli urbà i ella no havia dut el cotxe. O fugia a peu –i trigaria hores– o havia de trobar algú que no s’hagués transformat en cap bestiola que la pogués tornar a casa.

Mentre buscava algú adient, sense èxit, els minuts passaven com si fossin segles i la noia s’anava desesperant. Porcs, gossos, ovelles, gats… i altres éssers que l’Aurora era incapaç de reconèixer, omplien el descampat. Per sort, tots estaven tan pendents de les seves necessitats que ningú es fixava en la noia que passava pel cantó.

Aleshores, el cel, a poc a poc, va començar a clarejar. Un fil de llum daurada va tallar la penombra i, en qüestió de segons, el procés es va invertir. El bec de la senyora Roser es va retraure fins a tornar a ser els seus llavis fins; el morro de guilla d'en Pere es va encongir; la cara plana d'en Marc va recuperar el seu nas recte, els seus ulls blaus i el seu somriure de catàleg. El sol tornava a brillar sobre Can Masdeu.

–Uau... ha estat increïble, oi? –va dir en Marc, aixecant-se de la gandula i espolsant-se la camisa–. Te n'has adonat de com ha baixat la temperatura? Ha sigut màgic.

La senyora Roser, posant-se bé el cabell amb les mans, ja tornava a acostar-se a una veïna per xiuxiuejar alguna cosa. En Pere parlava de la grandesa del cosmos, també inconscient de la seva transformació. El pacte social s'havia restablert a la mateixa velocitat que la llum del sol, i tothom tornava a portar la màscara.

L’Aurora tornava a ser amb els seus amics, encara incrèdula. En Marc li va agafar la mà per anar cap als food trucks.

–Anem a prendre alguna cosa, guapíssima?

La noia va mirar la seva mà dins de la d'ell uns segons i ràpidament la va retirar.

–No, Marc –va dir. La seva veu va sonar estranyament clara enmig del rebombori del descampat.

–Què t’agafa ara? Estàs bé? –va preguntar ell, amb la preocupació dibuixada amb una precisió quirúrgica.

–No vaig enlloc amb tu. Ni ara, ni més tard. Em sap greu.

En Marc es va quedar descol·locat, sense saber quin guió seguir. L’Aurora no va esperar a veure quina altra màscara es posava. Va donar mitja volta i va començar a caminar cap a la sortida de Can Masdeu.

Caminava sola cap al poble, sota un bon sol d'agost, malgrat l’hora del capvespre, sentint una barreja de vertigen i de pau. Ja no podia desveure el que havia vist, tampoc sabia què faria amb aquella revelació, però tenia clar que ja no era la mateixa somiatruites de sempre.

Antònia Tubau Paloma (Vilafant, 1972)

Professora de llengua i literatura de Secundària. 

Ha  col·laborat  en publicacions comarcals. 

Ha participat  amb relats en totes les edicions del Figueres de Por. 

El 2024 autopublicava Aún no sé quién soy que l'any 2025 ha tingut la seva versió en català, Poders ocults, de la mà de Llibres del Delicte. 

Contacte a Instagram   

Versos contra Versos

L'ESPERA S'HA ACABAT.

Hi ha poemes que fa massa temps que esperen ser sentits.

Ara sí: Versos contra versos ja té nova data.

Si tens poemes guardats en una llibreta, en una carpeta de l'ordinador o en una nota del mòbil, potser ha arribat el moment d'obrir el calaix i compartir-los.

El proper 18 de setembre, el bar de La Cate acollirà la primera edició de Versos contra versos, un torneig de poemes on el públic tindrà la darrera paraula.

📖 Poemes d'autoria pròpia
🗣 En català o castellà
⏱ Màxim 2 minuts
📄 Llegits o recitats de memòria

Com funcionarà?

➡️ Totes les persones participants presentaran un primer poema.
➡️ El públic votarà.
➡️ Les quatre persones més votades passaran a la final.
➡️ Els finalistes presentaran un segon poema.
➡️ Una nova votació decidirà el poema guanyador.

🏆 La persona guanyadora rebrà un lot de premis amb llibres, experiències i altres sorpreses.
🎁 Les persones finalistes també rebran un obsequi especial.

📅 18/09/26
📍 Bar de La Cate
🕣 20.30 h

📧 Inscripcions: infocrealit@gmail.com
⏳ Fins a les 23:59 del 6 de setembre de 2026

Consulta les bases completes a www.crealit.cat.

LA TEVA POESIA. LA TEVA VEU. LA TEVA GENT.