Presentació llibre Figueres de Por III

 💀Ha arribat el dia!

Per fi tenim el nou Figueres de Por, recopilació de les il·lustracions i relats sorgits d'un grapat de ments perilloses la nit de Tots Sants de 2024.

Aquella nit, la Sala Capitular de la Canònica de Vilabertran es va omplir de fantasmes, dimonis, assassins, dones d'aigua, bruixes, vampirs i altres éssers que voltaven pel cap dels autors i autores demanant per sortir i transformar-se en paraules. Després, quan ho varen aconseguir, un grapat de dibuixants, varen retratar el seu aspecte tenebrós. 

Així, diumenge vinent dia 21, a les 12 del migdia i a la mateixa Sala Capitular us presentem el recull de relats nascuts d'aquella trobada .

Volem agrair el suport de l'Ajuntament de Vilabertran i de l'Agència del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya que ens van acollir aquella nit i que ens rebran diumenge 21 a la Canònica, en el marc de la Fira de l'Horta i la Poma de "Relleno".
Comptarem amb la presència de la major part dels autors amb els quals podreu comentar els contes i, si voleu, us signaran el vostre exemplar.

Us hi esperem a totes i tots.💀

Un estiu de contes XI - Mar Aparicio

 

LA PISCINA MALEÏDA

 

Al poble de Vilacols, la piscina vella, amagada al final d’un camí de grava envoltat de pins, era un lloc temut i fascinant alhora. Tothom coneixia les històries: ningú no hi sortia indemne. Alguns deien que la piscina estava maleïda per un ritual antic; d’altres, que la terra mateixa estava enfurismada amb els qui hi nedaven. Fos com fos, aquella piscina era un imant per a la desgràcia, un lloc on les lleis de la natura semblaven doblegar-se sota una força invisible.

En Pau, el socorrista, era un jove valent, però estava exhaust. Feia tres estius que hi treballava, i cada dia era una batalla contra l’inevitable. Vigilava amb ulls d’àliga, revisava els flotadors, mesurava el clor i el pH de l’aigua diverses vegades al dia. Però res no servia. El pH de l’aigua canviava sol, passant de neutre a àcid o alcalí en qüestió de minuts, sense cap explicació. Alguns banyistes en sortien amb la pell vermella, plena de cremades o erupcions al·lèrgiques, queixant-se d’una picor insuportable. Una vegada, una dona gran va haver de ser traslladada a l’hospital perquè s’havia inflat com si l’haguessin submergit en àcid. En Pau ho intentava tot, però la piscina semblava tenir vida pròpia.

Si el cel s’ennuvolava, un llamp queia sense avisar, il·luminant l’aigua amb un esclat blau elèctric que feia tremolar els presents. Si el sol escalfava massa, l’aigua començava a bullir, amb bombolles que pujaven des del fons, com si la piscina fos una olla oblidada al foc. Els flotadors, fins i tot els nous, explotaven amb un espetec que ressonava pels pins, enviant fragments de goma volant com pinyons en un incendi. I, com si no n’hi hagués prou, hi havia dies que plagues de mosquits, tàvecs, o fins i tot eixams de vespes, envaïen la piscina. Eren tan nombrosos que la gent no podia sortir de l’aigua sense ser atacada. Una tarda, un grup de nens va quedar atrapat al centre de la piscina, cridant mentre els insectes els assetjaven, i en Pau va haver de saltar a l’aigua amb una xarxa per protegir-los. Ell mateix va acabar amb picades per tot el cos.

El pitjor, però, era que sempre hi havia algú que s’ofegava o patia algun accident. En Pau havia salvat desenes de persones, però mai era suficient. Una vegada, un home fort i bon nedador va perdre el coneixement de sobte i es va enfonsar com si li haguessin lligat una llosa al pit. En Pau el va treure a temps, però l’home es va despertar balbucejant, amb els ulls en blanc, parlant d’una ombra sota l’aigua que l’havia estirat cap al fons.

Aquell estiu, una noia nova, l’Àstrid, va arribar al poble. Era curiosa, atrevida, i no creia en les històries de malediccions. “Són supersticions de poble, va dir rient, mentre s’asseia a la vora de la piscina i hi posava els peus. En Pau la va advertir, explicant-li els perills: els llamps, l’aigua bullent, el pH incontrolable, les bestioles. Però l’Àstrid va saltar a l’aigua amb un somriure desafiant. Al principi, tot semblava normal. De cop i volta el cel es va enfosquir, i un tro va retrunyir. En Pau va cridar: “Surt de l’aigua, ara!” Ella va fer-li cas, però quan va posar els peus a l’escala, un flotador va esclatar al seu costat, i un tros de goma li va fer un tall al braç. Mentre en Pau l’ajudava, amb el cor accelerat, un núvol de llagostes va aparèixer de sobte, obligant-los a córrer cap a la caseta del socorrista. La noia, amb el braç sagnant i la pell irritada, va murmurar: “D’acord, potser sí que passa alguna cosa estranya.”

L’Àstrid no es va rendir. Va tornar l’endemà, amb el braç embenat, decidida a entendre què passava. Va observar l’aigua, els pins, la vella caseta del socorrista. “Hi ha alguna cosa aquí que no quadra,” va dir. En Pau, esgotat, li va explicar tot el que havia ocorregut els darrers tres estius. Ella va insistir a investigar, i junts van remenar la caseta. Sota una pila de tovalloles velles, humides i amb una forta olor de clor, van trobar un llibre antic, amb tapes de cuir i pàgines groguenques. La coberta mostrava el dibuix d’una piscina i el text interior estava escriten una llengua desconeguda. L’Àstrid, que havia estudiat història, va reconèixer alguns símbols. “És un ritual. Algú va lligar aquest lloc a una força antiga, però no diu per què.”

Aquella nit, amb una tempesta rugint al cel i l’aigua de la piscina agitada per un vent inexplicable, van decidir enfrontar-se junts a la maledicció. Van seguir les instruccions del llibre, que parlaven d’una ofrena per calmar la terra. Van encendre espelmes al voltant de la piscinai van recitar les paraules estrambòtiques del llibre. L’aigua va tremolar, com si estigués viva, i es va formar un remolí. Un vent gelat va apagar les espelmes, i el cel es va aclarir. La piscina va tornar a semblar... normal.

L’endemà, en Pau va obrir amb el cor encongit. No hi va haver llamps, ni explosions, ni plagues. L’aigua estava clara, el pH estable, i la gent nedava i la mainada jugava sense problemes. Per primera vegada en anys, ningú no va patir cap infortuni. En Pau va somriure, alleujat, pensant que la maledicció s’havia acabat.

Però l’Àstrid no va tornar. Va desaparèixer aquella nit, sense deixar rastre. Alguns deien que se n’havia anat del poble, cansada de les històries. Altres, més supersticiosos, xiuxiuejaven que la piscina l’havia reclamat com a última ofrena. En Pau, quan tancava la caseta al vespre, sentia un calfred. A vegades, en la quietud de la nit, li semblava veure una ombra movent-se sota l’aigua, somrient. I, en aquells moments, l’aigua tornava a canviar de color, només un instant, com si la piscina li recordés que, potser, la maledicció només estava adormida.

Bon estiu!

Un estiu de contes IX - Anabel Gardell

 

SENSE MÒBIL

 

A mig camí del seu destí, l’Arnau brama. Ha oblidat el mòbil carregant a la tauleta de nit. Ell, l’homo techno  que no pot sortir de casa sense la bateria al cent per cent, s’ha despistat quan un repartidor ha tocat al seu intèrfon per error. Per un microsegon, li venen ganes de derrapar a l’estil Fast and Furious i fer mitja volta per recuperar el seu preuat dispositiu. Però guanya el seu principi irrefutable de ser puntual. Arribar tard és una falta de respecte i, encara més, si et retrobes amb un amic de la infància que està de dol.

—Hola, Oriol. Ho sento molt. Pobra tia Aurèlia.

—Moltes gràcies, Arnau. És una gran pèrdua. La meva tia àvia era una crac.

—Estava malalta?

—No, que la família sàpiga. Era molt activa, anava a pilates, la coral, a l’aula de teatre i assistia a tots els actes de la biblio. Aquella tarda va anar a fer-se la manicura i la permanent perquè al club de lectura venia un escriptor d’aquests que surten a TV3. En fi, la perruquera de Navata es pensava que estava fent una bona becaina, d’aquelles tan bones que et cauen la bava, però quan va sonar el cling de l’assecador de casc i es va adonar que no responia, ja era massa tard.

—Una mort silenciosa.

—I amb molt d’estil. Al tanatori, les seves amigues i veïnes l’admiraven amb una barreja de pena i enveja. Antes muerta que sencilla, va remugar una.

—Envejar la mort, deu estar ben fotuda aquesta senyora.

—Li diuen la vieja del visillo. A tots els pobles n’hi ha una. I no t’ho creuràs; una altra ens va recomanar demanar descompte al tanatori perquè ja venia arreglada de casa.

—No m’ho diguis, la garrepa del poble.

—Exacte. La mestressa de Cal Duro. Només va tenir un fill per no dividir l’herència.

 Es fa un breu silenci, fan que no amb el cap i riuen. Seuen al bar de la piscina.

 —Arnau, has pensat en la teva mort? Com t’agradaria morir?

—Ostres, quin mal rotllo, jo no hi penso. Ja m’arribarà.

—Doncs, jo sí. A la biblioteca o a l’hort.

—Ja m’imaginava que no diries d’una sobredosi de viagra.

—Ara que ho dius, no em desagrada la idea, eh! Molt millor que enllitat en un hospital. 

Mentre esperen el seu cafè a l’estil espresso machiato, com el de l’embafadora cançó de l’estiu, l’Arnau s’emporta la mà a la butxaca i recorda que no porta el telèfon. Se li desencaixa la cara i esbufega.

 —Estàs bé, Arnau?

—M’he deixat el mòbil a casa. Et volia ensenyar una foto del meu match a Tinder. És de Navata.

—Saps que té un nom, això? Nomofobia. Ansietat per no disposar del mòbil.

—No em psicoanalitzis, Oriol —li retreu, posant els ulls en blanc.

—No et jutjo. Jo n’era una víctima més. Fins que vaig fer el recompte d’hores que perdia a l’any per culpa dels algoritmes i del disseny hiperaddictiu de l’scroll infinit. Ara soc més feliç amb el meu telèfon prehistòric. Només puc rebre trucades i sms. I a Toulouse tinc molt vida social. Estic apuntat a moltes activitats. Club d’escacs, rocòdrom, amants del cinema, intercanvi d’idiomes… Segueixo fil per randa l’exemple de la tieta Aurèlia.

—I com t’ho fas per lligar? —pregunta, aixecant les espatlles.

—À l’ancienne. Com s’ha fet tota la vida, mirant les noies a la cara i posant-hi una mica de morro. Quan pensaves quedar amb aquesta noia?

—Fa setmanes que no parlem. Ja ho dono per perdut, però voldria proposar-li d’anar a l’Acústica —respon capcot l’Arnau.

—El pitjor que pots fer és quedar en un lloc massificat ple de distraccions. Demana-li de fer un cafè o convida-la a sopar i ja veuràs que anirà bé —anima el seu amic, fent-li un copet a l’esquena.

—Mira, la perruquera i la seva filla —l’Oriol aixeca la mà i les saluda.

—No fotis —xiuxiueja—. La de Tinder.

 L’Arnau desitja arrencar a córrer, però es queda enganxat a la cadira de plàstic. Es vol fondre com els glaçons de la taula del costat. Recorda que no s’ha arreglat la barba ni tampoc s’ha perfumat. Nota com li suen els plecs dels genolls i les natges. Intenta concentrar-se en no fer el ridícul. Mare i filla s’acosten. La mare, ben decidida. La noia, cautelosa i arrossegant les xancletes. Porta una cua feta a correcuita, la roba desconjuntada i li penja una tira del biquini. No es pot sortir de casa sense arreglar, es diu a si mateixa.

 —Noi, encara no m’he recuperat de l’ensurt de l’Aurèlia —reposa la mà al cor—. Quina pena.

—Sí, la trobarem molt a faltar —canvia de tema hàbilment—: us presento el meu amic Arnau. Júlia, potser ja us coneixeu. L’Alt Empordà és un poble gran.

—Sí, ens coneixem una mica…—contesta dissimulant el cor a mil—  però no en persona —les galtes enceses la delaten.

 L’Arnau s’aixeca com si tingués una molla a la cadira i planta dos petons a la Júlia. Espera no pifiar-la.

 —Quina sort. Feia molts dies que no ens escrivíem.

—M’estic desconnectant del mòbil per connectar amb la vida —diu amb un somriure tímid i alleugerit, recollint-se un ble de cabells darrere l’orella. Per fi he pogut dir la maleïda frase en veu alta, pensa.

 La mare, amb el radar d’oportunitats a tota màquina, detecta una espurna a la seva mirada. La seva filla tot just està donant els primers fruits de la teràpia per la depressió. Avui és el setè dia que aconsegueix treure-la de casa amb l’excusa de refrescar-se a la piscina. Així doncs, no deixarà passar l’ocasió per revifar-la: l’Arnau sembla bon jan. Ràpida com un llamp, mana:

 —Oriol, no voldries tallar-te una mica aquestes grenyes que em portes? Ara mateix tinc una hora lliure —abans que ningú repliqui, dispara a correcuita: —Júlia, queda’t xerrant una estona amb l’Arnau i porteu-me després un mojito de maduixa sense alcohol.

—No et puc dir que no. Som-hi, però només et deixo tallar un ditet! —s’aixeca tot sorneguer l’Oriol— I tranquil·la. No faré cap migdiada. Porto un cafè a sobre.

 En aquell precís moment, dues nenes canten a ple pulmó “Mi amore, mi amore, espresso machiato, machiato, machiato, por favoreeee”. L’Arnau i la Júlia es miren als ulls i esclaten a riure. El gel s’ha trencat. Han fet un match real.

Un estiu de contes IV - Montserrat Segura (2ª part)

  Nota de Creàlit: Aquest conte, La font de les Violetes, és una història preciosa i profunda que volem compartir amb vosaltres. Com que el text és llarg i ric en detalls, hem decidit publicar-lo en dues entregues, per facilitar-ne la lectura des del blog i evitar haver de fer desplaçaments massa llargs de pàgina. Avui us presentem la segona part, corresponent als capítols II i III. 

L'autora de la fotografia que acompanya el relat - Safareig de Vilaür- és Carme Huerta. 

LA FONT DE LES VIOLETES

II

 Al març fa un any que la Marianna i en Josepet es casaren a l’església de Sant Briç de Vilamaniu. No ho han celebrat: a can Marçal no es celebra res, a part de Nadal i la festa major. La noucasada tampoc troba que calgui fer escarafalls per una cosa que ja s’ha vist que no va enlloc. A més, a hores d’ara hi hauria d’haver un caganius, a casa o, si més no, estar a punt de néixer-ne un. Prou que a la botiga, al safareig, sortint de missa, les veïnes li ho recorden. Prou que la Joana punxa la seva jove, i ella calla. Perquè per fer una criatura han de ser-hi dos, i n’hi ha un que no hi posa voluntat. Tot són excuses: un dia va massa cansat, l’altre s’adorm amb l’escalfor del llit, un altre té mal a l’esquena, i últimament va a la taverna, cada cop més sovint, i en torna a cap hora. La Marianna es cansa d’esperar-lo i de fer-li escalfar el sopar. De vegades, és la mare qui l’espera i, quan ell arriba, si n’hi ha de raons! Avui, la jove s’enllita trista mentre sent com la Joana renya el fill pel seu mal capteniment i per coses que ella, amb el cap sota la flassada, no vol sentir. Fins que ell, ebri, s’enerva, i crida fort:

─Càgum Déu sagrat, si no m’haguéssiu fet casar!

Aquell crit la fa plorar. Acaba de confirmar que ell no l’estima, que no l’ha volguda mai. La cosa de l’amor, li havia dit la mare, només és a les novel·les. L’amor de debò és l’estimació que arriba amb la consuetud, amb el frec a frec. Ja ho veuràs com  vindrà quan sereu a casa vostra. A ella, entre els llençols se li havien despertat instints i febres: es despullava tota perquè entre marit i molla no hi ha d’haver secrets ni noses. Ell evitava el contacte i se n’apartava només de sentir el toc dels llavis o els pits ferms sobre la pell de l’esquena. En un any, dos cops ha aconseguit la jove que en Josepet li faci de marit. Dos cops. Fins i tot les veïnes li ho coneixen a la cara quan va a rentar i ja no s’estan de dir-li-ho.

Aquest hivern fa molt de fred. La Marianna va al safareig a migdia, aprofitant les hores de sol, perquè el vent de tramuntana passa acanalat per la font de les Violetes i porta gelors de neu. Cal rompre el glaç que es fa a la superfície de l’aigua. Submergir-hi les mans és una tortura i, a més, ha de vigilar que la manteleta de llana que l’abriga no li caigui a dins. En Magí no va a la font: la fred no el deixa caminar, i ja no tenen qui els faci les contalles. Tampoc no s’hi endú pas el llibre, ara; llegeix al vespre, amb llum d’espelma, quan en Josepet no hi és. Si quan torna volgués alguna cosa d’ella, no li ho permetria pas, perquè ja sap la raó d’anar tant a la taverna. Ho ha sentit al safareig: en Josep es fa amb en Pere taverner. Les dones ho deien fluixet, però ella té bona oïda i amb poc en té prou. Pobra Marçaleta, ha sentit que deien, mig rient. Quan en Josepet torna a casa, la Marianna l’espera amb els ulls botits de tant de plorar.

─Ja saps què diuen, al poble?

En Josep arronsa les espatlles i fa la mateixa cara de peix bullit bonic del retrat de casats.

─Del que diguin al poble, se me’n fot.

─Doncs a mi no. Diuen que vas per en Perico.

Ell no ho nega i abaixa el cap.

─Pots dir-me per què em vas fer venir? Per què em vas prometre tot de coses que no compleixes mai?A què he vingut, a Santa Agunda? A fer de minyona de la teva mare?

─Jo no hi tinc res a veure! S’ho van manegar entre la teva mare i la meva! Què volies que hi fes...

─És clar, havia de ser una de fora que no et conegués, perquè aquí, ja gairebé de seguida em van penjar la llufa... Jo t’he estimat i tu m’has fet beneita i desgraciada... I ara, què faré?

En Josep respira fondo i la mira als ulls per primer cop.

─Ves-te’n, Marianna. Fuig, tu que pots.

 

  

III

La Marianna, avui, fa bugada de bon matí. Ara que enceten l’abril i fa una mica més de bo, va al safareig abans que ningú, per estalviar-se enraonies. A més, avui en du una de cap. La sorprèn el vidu de can Roc, que l’espera repenjat a la columna on s’enfila el gessamí.

─Bon dia, Marianna. Em sap greu si us he espantat. Josep em va dir que avui seríeu aquí, que us hi vingués a trobar...

Ella se’l mira, esbalaïda.

─Us vull fer saber una cosa i també demanar-vos un servei. Marxem del poble, els nens i jo. Ja no ens queda res, a Santa Agunda, ara que ha mort el pare, també. Només misèria i records.

La notícia la commou, però no diu res. Només abaixa el cap per interrompre el flux de les mirades.

─En Ramon petit està tot moix. No es recorda del prec que li vau ensenyar quan es va morir la seva mare i això me l’està neulint... No me’n surto de fer-lo menjar, ni de fer-li de pare, sense la Maria. Potser si li torneu a ensenyar...

─I en Guillem, què fa?

─També està tristoi, però vol fer de germà gran i s’ho serva tot a dins...

─Si vinc tota sola a can Roc, el poble n’anirà ple. Havent dinat, feu-me’ls venir aquí, al rentador. Direm adeu, tots tres, a la font de les Violetes.

─També us en aneu, Marianna?

Ella alça els ulls. Sentir el seu nom en la veu profunda de Ramon la contorba sencera. Assenteix amb el cap, plorosa.

─Torneu a casa vostra?

─No! Mai! Vull anar lluny, on no em conegui ningú. On no em governi ningú.

A Ramon, la nou del coll li puja i li baixa. Mira al terra i parla fluix.

─Veniu amb mi! Jo no us governaria mai.

─Sou boig?Què diran, de mi, al poble?

─Que xerrin... Ningú no n’ha de fer res...I jo us porto voluntat des que us vaig veure amb els meus fills... aquell dia. Amb el vostre home no hi estareu mai bé. I jo us puc ser un bon marit...

No hi ha ningú, el dia s’alça joliu i la mirada d’en Ramon no enganya. Marianna estén les mans. Ell les hi pren i les tiba cap al seu cos. Els llavis es troben i s’acaricien. S’obre un món ben nou davant de la jove. A cau d’orella, en Ramon diu que té feina i casa emparaulades, lluny de Santa Agunda. Quan les campanes toquin les tres, seran a tocar del cementiri, que ells s’han d’acomiadar. El carreter de Casanoves els durà a la nova llar. Se separen: a ella, els ulls li espurnegen; ell fa via cap al poble, el somriure estampat a la cara.

Van arribant dones a fer bugada. Marianna canta mentre les mans freguen colls de camises, gires de llançols, tapabruts i randes.La feina no li és pesada: una vida nova començarà aquesta tarda.

─Sí que estàs contenta, avui, Marçala...

─Marianna, em dic Marianna.

  

Un estiu de contes

Hi ha estius que recordem per un viatge, per una cançó, per una mirada. Aquest, volem que el recordis per una història.

A Creàlit escrivim perquè no podem evitar-ho, i llegim perquè no podem viure sense. Aquest estiu, unim forces per fer del blog un refugi de ficció: cada setmana, un conte breu, una veu nova, una finestra oberta.

Històries de tota mena, escrites per autors i autores de sensibilitats diverses, però amb un punt en comú: la passió per explicar. Per imaginar. Per compartir.

“Un estiu de contes” és un petit homenatge a la literatura curta i viva. Aquella que es cola en un moment de calma, en una tarda lenta, en una cadira de platja. Aquella que et sorprèn i et sacseja en poques línies.

Benvinguts al nostre estiu.
El dels contes.

Entrega de premis del certamen “Capmany Literari”.

Com a tancament del “Maig Cultural”, el passat dissabte 31 de maig va tenir lloc a la Societat, ubicada al carrer Major del poble, l’acte de clausura del “Capmany Literari”. Aquesta activitat, que tenia per objectiu promoure al municipi empordanès la creació literària en català, va commemorar-se en presència dels gegants Àgata i Gregori, els membres del jurat i una cinquantena d’assistents que, en acabar, van poder gaudir també d’un piscolabis a l'espai contigu al Punt de Lectura Manuel Ibáñez Escofet, emplaçament on va tenir lloc l’entrega de premis.

La competició literària constava de tres categories (relat curt, microrelat i poesia) i els treballs presentats havien de versar sobre el conreu de la vinya i de l’olivera, la producció d’oli i vi, la riquesa paisatgística i el patrimoni megalític del terme municipal. Totes aquestes propostes s’havien de presentar sota pseudònim per afavorir la participació i així va ser, ja que un bon nombre de treballs van presentar-se en totes i cadascuna de les diferents opcions.

Després de la presentació de l’acte per part dels propis membres del jurat (fins i tot telemàticament), es va procedir a l’entrega de premis començant per la categoria de relat curt. Una vegada anunciats el tercer i segon, el jurat va atorgar el seu primer premi a la Mar Aparicio i Nieves, escriptora empordanesa i membre de Creàlit, que a més a més prepara per als propers dies la presentació del seu segon llibre “Realitats paral·leles II”.

Seguidament, van arribar els guardons de poesia que, una vegada presentats els tercer i el segon, van donar pas al reconeixement pel Víctor Arnó, també membre de Creàlit, com a titular del primer premi.

Per finalitzar, van anunciar-se el tercer i segon premi de microrelat, declarant-se com a guanyadora del primer premi la Núria Peitavi Casadevall, resident al mateix Capmany.

Tots els premiats van rebre, juntament amb un diploma, un lot de productes locals i dues còpies del recull d’obres participants, editades sota el títol de l’acte “Capmany Literari”.

La cloenda va comptar amb la participació d’autores i autors del propi Capmany, però també de Figueres, Terrades, Avinyonet de Puigventós, Roses... com a curiositat també van haver dues participacions des dels EEUU i des de la veïna França.

Des de Creàlit volem expressar el nostre més sincer agraïment a l'Ajuntament de Capmany per la confiança dipositada en el nostre col·lectiu. Ens sentim molt honorats d’haver pogut col·laborar tant en les tasques d’organització i dinamització de l’esdeveniment, com també pel fet d’haver estat representats al jurat a través de dues de les nostres membres, les escriptores Montserrat Segura i Paloma B. Gómez. Ha estat un plaer compartir aquesta responsabilitat amb la senyora Anna Núñez, dinamitzadora del Punt de Lectura, i amb el senyor Josep Pallarols, regidor de Cultura.

Confiem que aquesta edició sigui només l’inici d’un llarg camí conjunt i que puguem continuar reforçant aquesta col·laboració tan enriquidora en futures edicions.

Concurs de microrelat al CFA Tramuntana.

Per tercer any consecutiu, al Centre de Formació d’Adults Tramuntana, ubicat a l’interior del Centre Penitenciari Puig de les Basses de Figueres, s’ha celebrat el concurs literari

anual amb participació exclusiva d’interns penats en aquest centre. En aquesta edició s’ha optat pels microrelats.

 

També per tercera vegada en Víctor Arnó, escriptor i membre de Creàlit ha participat en aquest esdeveniment formant part del jurat i convidat per la direcció de l’escola.

 

Tot i que en aquesta ocasió el nombre de participants no ha arribat a superar les anteriors celebracions, la majoria dels treballs ha sobtat al jurat per la seva qualitat i expressivitat, sobretot si tenim en compte que part d’aquesta població reclusa participa en programes d’alfabetització per manca d’estudis a la seva infantesa.

 

Una vegada deliberat el jurat i triades les tres obres guanyadores, va tenir lloc un petit acte d’entrega de premis al teatre situat en l'interior del C.P. Puig de les Basses. Posteriorment, els tres finalistes van llegir els seus escrits mentre rebien tot l’escalf dels seus companys, dels professionals del centre i dels membres del jurat. La passió i les emocions abocades en els seus texts van impressionar tothom i va sentir-se una emotivitat digna de concursos més grans.

 

Els premis, restringits per la naturalesa penitenciària de l’esdeveniment, van ser de 10 €, 20 € i 30 € respectivament en forma de xecs, per gastar en material de papereria als establiments Abacus. Però l’autèntic premi, el de veritat, va ser poder gaudir d’un espai d’absoluta llibertat creativa i amb la confiança per poder despullar una mica la seva ànima davant dels seus companys sense oferir vulnerabilitat i sense por de ser jutjats. Per a molts va ser la primera experiència amb la literatura i els va revelar que quan escriuen, poden sentir-se lliures. Aquesta llibertat tan gruada dintre dels murs de la presó i que han trobat a l’escriptura, ha plantat una llavor que, desitgem, doni grans fruits.

 

Felicitats a la direcció i als professionals del CFA Tramuntana per la seva tasca i també als interns participants pel seu valor i la seva qualitat humana i literària.

Properes presentacions

La primavera és època propícia per a presentar llibres i dues de les nostres companyes ens oferiran les seves novetats els pròxims dies. 

La primera serà la Montserrat Segura que dijous 29 a les 19 h al claustre de l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, i acompanyada dels professors Mercè Martí i Joan Manuel Soldevila i alumnes del Club de Lectura, ens presenta el seu nou llibre No importa res més, una història ambientada precisament en aquest centre educatiu.

A més, podrem gaudir de l'actuació musical de Grau Quintana i Sergi Soler.

La segona presentació tindrà lloc el dia 4 de juny a les 20 h,  al Cafè del Casino de Figueres i vindrà de la mà del novel·lista gràfic Bernat Costa que presentarà el nou recull de relats de la Mar Aparicio: Realitats Paral·leles II amb il·lustracions de la mateixa autora.

Com que pensem que és gairebé imprescindible  que esteu ben informats del que fan i escriuen totes dues, us deixem aquí els seus id. d'Instagram: el de la Montserrat és @seguramontserrat i el de la Mar és @maraparicionieves.

Recordeu, dues dates a la vostra agenda: 29 de maig i 4 de juny!

PER UN SANT JORDI DE LES ESCRIPTORES I ESCRIPTORS

El passat 23 d’abril va ser un dia magnífic, almenys per als integrants de Creàlit Xarxa de Creació Literària de Figueres i l’Alt Empordà. A Figueres, vam començar amb la prèvia de la Revetlla Literària organitzada ─tan eficaçment i satisfactòria com ja és tradició─ per la Biblioteca CarlesFages de Climent, que ens va predisposar a passar Sant Jordi com cal. La Revetlla, recordem-ho, és una recepció que ofereix la Biblioteca als autors que han publicat un llibre o més des de l’últim Sant Jordi, sigui editat de manera convencional o autopublicat.

A més, el dia D va fer molt bon temps, hi va haver molta gent i venda, a banda que a la parada de Creàlit érem colla, vam tenir molt bon ambient i ens ho vam passar molt bé.

Com fer un Sant Jordi millor

Podia haver anat millor? Probablement. Els que comprem llibres compulsivament, perquè ens agrada llegir i llegim fins i tot les etiquetes dels mocadors de paper, ja en comprem tot l’any.  Els que n’adquireixen per Sant Jordi perquè és tradició, toca i perquè s’hi fa descompte, atapeeixen les parades a la recerca del llibre “amb premi” o de l’autor que mana enguany: presentador de telenotícies, ex radiofonista de prestigi, cuiner bufó o best-seller de torn. Altres, compren a la parada de l’AFA de les criatures o de l’entitat de la seva predilecció (ben lícit, no caldria sinó). Això, parlant de Figueres. A Barcelona, passen coses com ara haver de signar al costat d’una celebritat, i que a tu no et demani res ningú (així ens ho va explicar un escriptor de trajectòria solidíssima de Girona), o que et facin anar a signar-hi essent de fora i que, per signar una miserable hora, calgui desatendre els teus conveïns tot un matí per signar vuit o deu llibres. I que el teu veí de taula et miri per damunt de l’espatlla. A alguns, ens ha passat.

Consideracions

Sant Jordi d’enguany, per als Creàlits, va ser diferent dels dos anteriors: perquè va fer bon temps (recordeu el vent de l’any passat i la pluja de l’anterior) i perquè el lloc que ens va correspondre va ser una mica millor que el dels altres anys. Ara bé:

• Cal revisar l’estúpida consuetud del descompte de Sant Jordi. A qui se li devia acudir? Els floristes no en fan. Els pastissers, el dia de la Mona de Pasqua, tampoc no en fan. Els carnissers i peixaters, per Nadal, no fan descomptes ni regalen res, tot el contrari. Cal replantejar aquest tema. Els llibres no són cars. Tenen un preu, com tot producte acabat, però et duren tota la vida. La mona et durarà dues mossegades i quan te l’acabis només en recordaràs el que t’ha costat. La rosa, l’endemà ja està més que pansida. Què arregla que et cobrin un o dos euros de menys per llibre? Absolutament res. I als que ens hi dediquem, ens priva del nostre guany.

•  Les recomanacions dels mitjans de comunicació (revistes, ràdios, televisions, suplements dels diaris, xarxes socials...). Són parcials, interessades i no reflecteixen la totalitat de les veus de què consta el corpus literari de l’any. En primer lloc, perquè cap dels periodistes o crítics que signen aquestes recomanacions no han llegit tots els llibres que s’han publicat durant l’any. I, per descomptat, mai no es parla dels llibres que s’autopubliquen. Potser si algú gosés fer-ho, hi hauria sorpreses. Ara bé, malpensats com som, ens agafa per pensar que els autors que autopubliquen no paguen publicitat. I vet aquí. Per altra banda, recomanar és influenciar. Per què no s’inverteixen més esforços en crear lectors amb criteri, que investiguin per ells mateixos i que facin cerques basades en les seves preferències i el seu coneixement, i no simples consumidors de productes manufacturats? Però aquí ja entraríem en el terreny de la ciència-ficció.
• Tres quarts del mateix amb les entrevistes als mitjans. És escandalós que un mateix escriptor aparegui a tots els programes d’una emissora de ràdio o de televisió, i especialment si l’emissora en qüestió és pública. Encara és més escandalós quan el personatge és un dels periodistes de referència de la mateixa entitat pública. Directament, els hauria de caure la cara de vergonya només de pensar que una cosa com aquesta es pot fer. Sembla que no se’n queixa ningú, o que les queixes no arriben enlloc. I, si no ens queixem pels retards de la RENFE, com ens hem d’empipar per una qüestió menor, com ara que la ciutadania subvencioni la publicitat, a la televisió pública, d’un llibre d’un dels periodistes que treballen a la televisió pública? Quina bestiesa
• I les llistes dels deu llibres més venuts. És molt lògic que, si les escasses parcel·les que ocupa la literatura als mitjans (públics i privats), estan ocupades per la publicitat pagada per editorials punteres, els supervendessiguin llibres d’aquestes mateixes editorials. I no hi ha res més a dir.

Etiquetes

Fora de tot aquesta artificiositat de què s’ha anat envoltantel Dia del Llibre, hi ha tot un món que batalla pel seu dret a ser present en la diada i per al qual cada venda és un exercici de màrqueting, una lluita aferrissada i una esperança. Sí. Estic parlant dels autors locals. Aquests que es tracten com a col·lectiu: com si s’esforcessin menys que els autors “famosos”, com si la seva qualitat literària o informativa fos menor només perquè no publiquen des de Barcelona o perquè els seus llibres no parlen de Barcelona. Perquè potser no han guanyat cap premi, i si n’han guanyat un, no du quatre zeros rere la xifra principal. O perquè no ha estat convidat al berenar o esmorzar literari de torn on, a l’hora de la foto, les corredisses i els cops de colze estan assegurats (i ho sé perquè ho he presenciat). No és menys cert que els mitjans de comunicació locals ens estimen perquè som els que fem la literatura del territori i saben que posem la nostra ànima en cada creació. Ens tenen en compte i ens tracten bé. I gràcies a ells, tenim els cinc minuts de glòria que ens corresponen quan publiquem un nou llibre o emprenem un nou projecte. Cinc minuts de glòria, tanmateix, que no ens arriben a Sant Jordi, perquè la publicitat de l’autor mediàtic de torn ens eclipsa del tot.

  

 

Què fa diferents els autors local

• Els autors d’un  lloc concret portem el nom del nostre poble o ciutat a tot arreu on podem anar a presentar i mostrar la nostra literatura. Només per això, ja hauríem de gaudir d’un tracte especial des de les institucions locals. En el cas de ‘Figueres de Por’, per posar un exemple que ens toca de prop als membres de Creàlit, se’n parla arreu de Catalunya, i a Creàlit ens arriben peticions de tot Catalunya per participar-hi!
• Els autors locals ens esforcem tant o més que altres autors per produir una literatura de qualitat, perquè només la nostra obra (i no una editorial ni una publicitat) parla per nosaltres. Amb l’inconvenient que ser ─a més de l’autor─ el publicista i de vegades l’editor de l’obra pròpia desgasta molt més que la mateixa creació i impedeix dedicar totes les hores disponibles a continuar produint altres obres.
  

  

• Els autors locals aportem coneixement i animem considerablement la vida cultural de la ciutat i de la comarca. I estem molt més disponibles que no pas els autors “forans” o “famosos” per a  clubs de lectura i altres esdeveniments. A banda que ens fa molt feliços que ens convidin a participar en aquests esdeveniments.
• Els autors, locals o no, som productors. No som negocis intermediaris. No som revenedors. No som entitats per ales quals una venda signifiqui uns cèntims d’euro destinats a un viatge de final de curs. Les vendes, en el nostre cas, ens ajuden a tirar endavant amb la nostra creació. Només per aquest motiu, la nostra posició a les taules de Sant Jordi hauria de ser completament preferent. No hauríem de restar en un racó on no arriba el públic o directament ens ignora precisament per l’etiqueta de “locals”. En aquest sentit, a Figueres, la Revetlla Literària de la Biblioteca Carles Fages de Climent és un primer pas cap a la dignificació ─conviden els creadors a la Revetlla, n’anuncien les novetats i n’editen un catàleg─, però no hauria de ser l’únic. Una bona consideració envers els autors locals hauria de ser, per exemple, la visita institucionalitzada, durant el Dia del Llibre,de la corporació municipal en ple a les parades dels escriptors, amb fotografies i parlaments, que farien palès que el municipi estima els seus productors culturals i s’interessa per les seves obres.
  
•      Per a què el públic ens conegui, hem de ser visibles. Un bon aparador seria, més enllà de les dates assenyalades, la creació d’un reconeixement ciutadà anual a la tasca dels creadors literaris i artístics (penso també en els autors de llibres de fotografia, àlbums il·lustrats, etc.) que hagin aportat valor a la ciutat i a la comarca amb la seva tasca de creació. Una Nit de les Arts (poseu-li el nom que us sembli més adient) amb tots els ets i uts.

Fem cultura

    És clar que els autors de literatura, locals o no, no escrivim i volem publicar    per ser rics, famosos o per fer pregons i que ens donin premis. Si continuem escrivint, és perquè per a nosaltres explicar històries és tan necessari com respirar o estimar, i no sabríem viure d’altra manera. Però no és menys cert que, quan ho fem, aportem una part de la nostra ànima al lloc on vivim i en fem cultura, una cultura que és viva i que es mou, i que reneix contínuament. Per això, ni que sigui un dia a l’any, volem ser-hi i gaudir d’una consideració independent de modes i d’imposicions, vinguin d’on vinguin. Volem ser-hi i ser-hi vistos i reconeguts perquè som cultura; fem ciutat, fem poble i fem nació.

D'esquerra a dreta: Víctor Arnó, Anabel Gardell, Mar Aparicio, Paloma Gómez, Judith Bassagañas, Montserrat Segura, Roser Segura, AntòniaTubau i Ricard Sayeras

NOVA IMATGE DE CREÀLIT

Aquests últims mesos hem estat treballant amb la Judith Cromática per donar forma a un nou univers visual que ens representa millor que mai. Colors, formes, i essència: tot té un perquè, i tot parla de nosaltres. Pensem que ha fet una feina espectacular.

També hem fet un salt del blog infocrealit.blogspot.com a la nova web www.crealit.cat, tot per celebrar el nostre Sant Jordi més especial.

Deixem que sigui la mateixa dissenyadora que ens expliqui què i per què:

Creàlit estrena nova identitat visual: un logotip que representa el nostre esperit col·laboratiu

A Creàlit sempre hem cregut en la força de la comunitat i en la importància de tenir una identitat visual sòlida que ens representi. Durant aquest temps, hem utilitzat amb orgull el nostre logo anterior, que ens ha acompanyat des dels inicis. Tanmateix, a mesura que la nostra xarxa ha anat creixent i evolucionant, hem sentit la necessitat d’adaptar la nostra imatge a una que sigui més versàtil, reconeixible i funcional en tots els formats i suports.

Un logotip pensat per a créixer

El nou logotip de CREÀLIT és una aposta per la senzillesa i la funcionalitat. Dissenyat a una sola tinta, permet una aplicació més flexible sobre diferents suports, facilitant-ne la integració en materials gràfics, webs i altres elements de comunicació. A més, hem creat tres versions per adaptar-lo a cada necessitat:

• El logotip principal, amb el nom de CREÀLIT.

• Una versió ampliada, que inclou el subtítol Xarxa de Creació Literària per reforçar el nostre propòsit.

• L’isotip, un element essencial que es pot utilitzar com a favicon, icona de xarxes socials o fins i tot al llom d’un llibre.

Un símbol carregat de significat

L’element central del nostre isotip és una representació minimalista d’un llibre tancat, sostingut per dues mans. Aquesta icona és molt més que un simple símbol:

• Evoca la lectura i compartir llibres, ja que les dues mans poden suggerir una mà passant un llibre a una altra.

• La seva forma simplificada també ens pot recordar un llibre electrònic o una llibreta, símbols essencials en el procés de creació literària.

• Està dissenyat amb un joc visual de positiu i negatiu, basant-se en els principis de la teoria de la Gestalt, que ens ensenya com la percepció pot jugar amb les formes i la relació entre fons i figura.

• Tot i que potser no s’identifica a primer cop d’ull, aquest factor el fa encara més interessant i distintiu, convidant l’espectador a descobrir-ne el significat.

Hem volgut fugir de solucions gràfiques més tradicionals, com plomes, llibres oberts o màquines d’escriure, que tot i representar bé el món literari, són massa utilitzats i menys memorables. Moltes grans marques tenen isotips que no representen directament el seu producte, però que esdevenen inconfusibles pel seu caràcter únic. CREÀLIT vol seguir aquest camí.

Una tipografia i una paleta de colors que ens defineixen

Per al nostre rebranding, hem escollit una combinació tipogràfica que equilibra tradició i modernitat:

• American Typewriter, una tipografia amb serifa que evoca les clàssiques màquines d’escriure, enllaçant amb el món de la literatura.

• Montserrat, una tipografia de pal sec neta i llegible, que contrasta amb la primera i aporta un toc contemporani.

Pel que fa als colors corporatius, mantenim l’essència de la nostra identitat visual, amb un blau verdós intens i un ocre càlid, adaptant-los a diferents nivells de lluminositat per garantir-ne la flexibilitat en totes les aplicacions.

Una nova imatge, la mateixa essència

Aquest rebranding no és només un canvi d’imatge, sinó una evolució natural de CREÀLIT cap a una identitat més sòlida, funcional i representativa del que som: una xarxa de creació literària que aposta per la col·laboració i el creixement conjunt.

Esperem que aquest nou logotip us agradi tant com a nosaltres i que ens acompanyi en aquesta nova etapa plena d’iniciatives i projectes literaris!

 

Judith Bassagañas (Judith Cromática)                                                                       

COMENÇA EL ‘CAPMANY LITERARI’

Dissabte 5 d’abril, Creàlit i l’Ajuntament de Capmany van donar el tret de sortida a un nou certamen: el “Capmany Literari”. L’activitat té per objectiu posar en valor el municipi de Capmany a través de la literatura, i per a això s’han posat en marxa tres modalitats de participació: poesia, microrelats i relats curts. En cada categoria, hi haurà tres premis, que també seran publicats en un llibret d’edició municipal, i la publicació inclourà també aquelles obres que, sense haver estat premiades, reuneixin els requisits que es demanen a les bases del concurs i ho mereixin a parer del jurat. Recordem que a les obres s’ha d’incloure el nom Capmany i cal fer referència a un o més dels següents aspectes: els valors paisatgístics de la serra de l’Albera, el passat megalític, la història de la població o el conreu de la vinya i l’olivera.

Aquest inici de termini de presentació d’originals va consistir en una passejada pel poble conduïda magistralment per Josep Pallarols, regidor de Cultura, i per l’alcalde de la població, Joan Fuentes. Vam visitar la plaça del Fort, l’antiga Casa de la Baronia, reconvertida en seu de la corporació municipal, i l’església de Santa Àgata, patrona de Capmany. A la plaça, vam respondre les preguntes del nou canal informatiu Albera Televisió Alt Empordà. Tot seguit, ens van conduir pel carrer Major fins a la preciosa i ben conservada capella de Sant Sebastià, amb les escales d’accés conegudes com a Cafè dels Murris, el lloc on es trobava la gent del poble per xerrar a la fresca. D’aquí,
a l’antiga cooperativa o sindicat El Parral; les tres naus han estat restaurades en els darrers anys i acullen el Vi-vent ─el museu del Vi de l’Empordà, posat en marxa juntament amb la DO Empordà i la Diputació de Girona, i que molt aviat serà dinamitzat per a un major coneixement general del món del vi─, un espai polivalent que pot acollir des de concerts a tastos multitudinaris o festes de la població i l’agrobodega El Parral, de visita molt recomanable per la seva arquitectura i també pel catàleg de referències vinícoles que exhibeixen a les seves lleixes.

La visita va acabar tornant al carrer Major on, a la Societat, dormen els gegants Àgata i Gregori (noms dels patrons de la població) i que van ser elaborats fa uns anys a imatge de les dues persones més grans del poble en aquell moment. També a la Societat, als baixos, hi ha la biblioteca i el Punt de Lectura Manuel Ibáñez Escofet, a la memòria del gran periodista que va viure els darrers anys de la seva vida a Capmany. El Punt de Lectura, conduït per Anna Núñez de Arenas, posarà a disposició dels interessats─durant tot el mes d’abril─ diversos llibres sobre Capmany, per facilitar informació als participants al concurs. L’horari del Punt de Lectura és divendres de 17.00 a 19.00.

Un bon vermut, servit a l’agrobodega El Parral, no podia faltar per començar el concurs de la millor manera possible.

El termini de presentació d’originals acabarà el dia 5 de maig a les 23:59 i cal presentar-les al correu electrònic capmanyliterari@gmail.com. El veredicte es farà públic el dia 31 de maig en el marc dels actes del “Maig Cultural” de la població.

La nostra companya Antònia Tubau presenta la novel·la juvenil de Najat El Hachmi

Ahir al vespre, convidada per la Llibreria La Ploma de Figueres i presentada per la nostra companya Antònia Tubau, vam tenir l’honor de poder sentir i conèixer un dels referents de la literatura catalana contemporània. Najat El Hachmi, guanyadora de premis com el Ramon Llull de novel·la el 2008 per “L’últim patriarca”, el Premi Ciutat de Barcelona el 2015 per “La filla estrangera” o el Premi Nadal de novel·la el 2021 per “El lunes nos querrán” (també el trobareu en català), comença a fer camí ara a la novel·la juvenil amb “Els secrets de la Nur”. 

"Els secrets de la Nur" és una història en forma de diari que ens mostra els pensaments i problemes d’una nena de 12 anys, filla de família migrada i d’estatus socioeconòmic baix, però d’altes capacitats, que rep una beca per estudiar en un institut d’elit. L’escriptora va explicar que l’experiència de ser mare va ser clau per animar-se a posar-se a la pell d’una protagonista tan jove i que escriure aquesta obra va ser una explosió d’oxigen enmig de l’escriptura de l’altra obra que porta entre mans. També va comentar que va voler reflectir, a part dels grans temes que es van repetint a la seva obra com la identitat personal que aquí veiem com es va conformant en aquest personatge més jove o el paper controvertit de la dona en la cultura àrab, també tot allò que envolta i preocupa el jovent, sobretot aquell jovent que es troba en la situació de la Nur, que es qüestiona l’encaix entre dues cultures diferents.

La presentació va acabar amb preguntes i dubtes molt interessants del nombrós públic assistent, que la Najat va anar contestant i ressolent amb les seves pausades i raonades respostes. Esperem poder tornar-la a sentir ben aviat a la comarca amb una nova obra.