Un estiu de contes IV - Montserrat Segura (2ª part)

  Nota de Creàlit: Aquest conte, La font de les Violetes, és una història preciosa i profunda que volem compartir amb vosaltres. Com que el text és llarg i ric en detalls, hem decidit publicar-lo en dues entregues, per facilitar-ne la lectura des del blog i evitar haver de fer desplaçaments massa llargs de pàgina. Avui us presentem la segona part, corresponent als capítols II i III. 

L'autora de la fotografia que acompanya el relat - Safareig de Vilaür- és Carme Huerta. 

LA FONT DE LES VIOLETES

II

 Al març fa un any que la Marianna i en Josepet es casaren a l’església de Sant Briç de Vilamaniu. No ho han celebrat: a can Marçal no es celebra res, a part de Nadal i la festa major. La noucasada tampoc troba que calgui fer escarafalls per una cosa que ja s’ha vist que no va enlloc. A més, a hores d’ara hi hauria d’haver un caganius, a casa o, si més no, estar a punt de néixer-ne un. Prou que a la botiga, al safareig, sortint de missa, les veïnes li ho recorden. Prou que la Joana punxa la seva jove, i ella calla. Perquè per fer una criatura han de ser-hi dos, i n’hi ha un que no hi posa voluntat. Tot són excuses: un dia va massa cansat, l’altre s’adorm amb l’escalfor del llit, un altre té mal a l’esquena, i últimament va a la taverna, cada cop més sovint, i en torna a cap hora. La Marianna es cansa d’esperar-lo i de fer-li escalfar el sopar. De vegades, és la mare qui l’espera i, quan ell arriba, si n’hi ha de raons! Avui, la jove s’enllita trista mentre sent com la Joana renya el fill pel seu mal capteniment i per coses que ella, amb el cap sota la flassada, no vol sentir. Fins que ell, ebri, s’enerva, i crida fort:

─Càgum Déu sagrat, si no m’haguéssiu fet casar!

Aquell crit la fa plorar. Acaba de confirmar que ell no l’estima, que no l’ha volguda mai. La cosa de l’amor, li havia dit la mare, només és a les novel·les. L’amor de debò és l’estimació que arriba amb la consuetud, amb el frec a frec. Ja ho veuràs com  vindrà quan sereu a casa vostra. A ella, entre els llençols se li havien despertat instints i febres: es despullava tota perquè entre marit i molla no hi ha d’haver secrets ni noses. Ell evitava el contacte i se n’apartava només de sentir el toc dels llavis o els pits ferms sobre la pell de l’esquena. En un any, dos cops ha aconseguit la jove que en Josepet li faci de marit. Dos cops. Fins i tot les veïnes li ho coneixen a la cara quan va a rentar i ja no s’estan de dir-li-ho.

Aquest hivern fa molt de fred. La Marianna va al safareig a migdia, aprofitant les hores de sol, perquè el vent de tramuntana passa acanalat per la font de les Violetes i porta gelors de neu. Cal rompre el glaç que es fa a la superfície de l’aigua. Submergir-hi les mans és una tortura i, a més, ha de vigilar que la manteleta de llana que l’abriga no li caigui a dins. En Magí no va a la font: la fred no el deixa caminar, i ja no tenen qui els faci les contalles. Tampoc no s’hi endú pas el llibre, ara; llegeix al vespre, amb llum d’espelma, quan en Josepet no hi és. Si quan torna volgués alguna cosa d’ella, no li ho permetria pas, perquè ja sap la raó d’anar tant a la taverna. Ho ha sentit al safareig: en Josep es fa amb en Pere taverner. Les dones ho deien fluixet, però ella té bona oïda i amb poc en té prou. Pobra Marçaleta, ha sentit que deien, mig rient. Quan en Josepet torna a casa, la Marianna l’espera amb els ulls botits de tant de plorar.

─Ja saps què diuen, al poble?

En Josep arronsa les espatlles i fa la mateixa cara de peix bullit bonic del retrat de casats.

─Del que diguin al poble, se me’n fot.

─Doncs a mi no. Diuen que vas per en Perico.

Ell no ho nega i abaixa el cap.

─Pots dir-me per què em vas fer venir? Per què em vas prometre tot de coses que no compleixes mai?A què he vingut, a Santa Agunda? A fer de minyona de la teva mare?

─Jo no hi tinc res a veure! S’ho van manegar entre la teva mare i la meva! Què volies que hi fes...

─És clar, havia de ser una de fora que no et conegués, perquè aquí, ja gairebé de seguida em van penjar la llufa... Jo t’he estimat i tu m’has fet beneita i desgraciada... I ara, què faré?

En Josep respira fondo i la mira als ulls per primer cop.

─Ves-te’n, Marianna. Fuig, tu que pots.

 

  

III

La Marianna, avui, fa bugada de bon matí. Ara que enceten l’abril i fa una mica més de bo, va al safareig abans que ningú, per estalviar-se enraonies. A més, avui en du una de cap. La sorprèn el vidu de can Roc, que l’espera repenjat a la columna on s’enfila el gessamí.

─Bon dia, Marianna. Em sap greu si us he espantat. Josep em va dir que avui seríeu aquí, que us hi vingués a trobar...

Ella se’l mira, esbalaïda.

─Us vull fer saber una cosa i també demanar-vos un servei. Marxem del poble, els nens i jo. Ja no ens queda res, a Santa Agunda, ara que ha mort el pare, també. Només misèria i records.

La notícia la commou, però no diu res. Només abaixa el cap per interrompre el flux de les mirades.

─En Ramon petit està tot moix. No es recorda del prec que li vau ensenyar quan es va morir la seva mare i això me l’està neulint... No me’n surto de fer-lo menjar, ni de fer-li de pare, sense la Maria. Potser si li torneu a ensenyar...

─I en Guillem, què fa?

─També està tristoi, però vol fer de germà gran i s’ho serva tot a dins...

─Si vinc tota sola a can Roc, el poble n’anirà ple. Havent dinat, feu-me’ls venir aquí, al rentador. Direm adeu, tots tres, a la font de les Violetes.

─També us en aneu, Marianna?

Ella alça els ulls. Sentir el seu nom en la veu profunda de Ramon la contorba sencera. Assenteix amb el cap, plorosa.

─Torneu a casa vostra?

─No! Mai! Vull anar lluny, on no em conegui ningú. On no em governi ningú.

A Ramon, la nou del coll li puja i li baixa. Mira al terra i parla fluix.

─Veniu amb mi! Jo no us governaria mai.

─Sou boig?Què diran, de mi, al poble?

─Que xerrin... Ningú no n’ha de fer res...I jo us porto voluntat des que us vaig veure amb els meus fills... aquell dia. Amb el vostre home no hi estareu mai bé. I jo us puc ser un bon marit...

No hi ha ningú, el dia s’alça joliu i la mirada d’en Ramon no enganya. Marianna estén les mans. Ell les hi pren i les tiba cap al seu cos. Els llavis es troben i s’acaricien. S’obre un món ben nou davant de la jove. A cau d’orella, en Ramon diu que té feina i casa emparaulades, lluny de Santa Agunda. Quan les campanes toquin les tres, seran a tocar del cementiri, que ells s’han d’acomiadar. El carreter de Casanoves els durà a la nova llar. Se separen: a ella, els ulls li espurnegen; ell fa via cap al poble, el somriure estampat a la cara.

Van arribant dones a fer bugada. Marianna canta mentre les mans freguen colls de camises, gires de llançols, tapabruts i randes.La feina no li és pesada: una vida nova començarà aquesta tarda.

─Sí que estàs contenta, avui, Marçala...

─Marianna, em dic Marianna.

  

Un estiu de contes III - Paloma B. Gómez

CONFESSIÓ

    Avui, per fi, ho he fet. Ho confesso. A la meva edat i és la primera vegada que ho faig.
Em dic Manel i no sé si la meva és una història corrent o no. Potser molts de vostès han patit alguna cosa similar; en tot cas, és meva, i em ve de gust compartir-la.
El que més em va costar acceptar des de l’adolescència és que em feien por. Confesso que les defugia, però quan era inevitable, quan me les trobava, quan les tenia davant, era incapaç de reaccionar. Potser no era por exactament, però la reacció era la mateixa: no sabia què fer, cap on mirar, em suaven les mans i crec que fins i tot balbotejava. No en vaig tocar mai cap, mai no vaig arribar ni a fregar-ne cap d’elles. Mai.

    I no, no era una qüestió d’aspecte. Sempre he estat una persona molt normal, un de tants, i elles... bé, tant feia com fossin elles: rosses, castanyes, morenes, discretes o espectaculars. No, no era això. Eren... “Elles”.
Durant gairebé tot l’any aconseguia esquivar-les: la ciutat, els estudis primer i després la feina m’evitaven la seva presència. Vivia i em mantenia allunyat d’elles.  Només a l’època de l’Institut, a l’hora de dinar havia d’anar amb compte, però sempre triava un lloc apartat per seure, lluny dels típics grupets d’amigues.  Senzill.
Els estius, però, eren diferents. Els passava en un poble de la costa, una zona molt turística que les atreia com la mel atrau les mosques. Jo sortia poc i intentava anar a llocs poc concorreguts, però mai no podia estar segur que elles no triessin el mateix bar, la mateixa Terrassa o el mateix restaurant que jo. I allà encara era pitjor: brunes, exuberants…
    Amb el temps, les meves obligacions em van lligar a la ciutat i, afortunadament, casa meva, la feina, els pocs llocs que freqüentava, estaven lliures de la seva presència. Tot i haver arribat a l’edat adulta, no havia aconseguit vèncer aquell efecte negatiu que em provocaven i les poques vegades que em vaig veure obligat a suportar-les, va ser un martiri. Cercava desesperadament la manera de marxar d’allà de seguida, d’evitar qualsevol contacte... qualsevol frec.
La major part de la gent no coneixia el meu secret i els pocs que ho sabien, m’ho perdonaven com una de les meves rareses. Greu, sí, però una raresa al capdavall. “Ja canviarà”, deien.

    Jo era bona gent, amic dels meus amics i complia amb tots els compromisos que adquiria —fins i tot amb alguns que m’encolomaven—, així que ningú donava massa importància a aquell comportament meu que, a més, mai no havien presenciat en directe. Amb els anys havia après a dissimular força bé. Sempre trobava alguna excusa: que era tard, que no tenia gana per anar a sopar, mil coses...
    Tot havia anat bé a la meva vida, amb una tranquil·litat relativa, fins fa molt pocs mesos.
Al meu edifici van arribar un parell de famílies noves, es van fer reformes, obres, molt moviment de runa i mobles vells, i amb tot plegat vaig trigar un parell de setmanes a descobrir que eren famílies nombroses.
El dia que la vaig veure pujant l’escala no sabia exactament a quina família pertanyia, però sabia que vivia allà, i el que era pitjor: que possiblement coincidiríem més d’un cop.
Des d’aquell moment, la tortura va ser contínua. No n’hi havia una, n’hi havia més, suposo que germanes tant d’una família com de l’altra, i per molt que intentés evitar-les, per molts esforços que fes, me les trobava una vegada darrere l’altra: habitualment anaven soles. Poquíssimes vegades les veia acompanyades, i quan ho estaven, era amb amigues o familiars, no ho sé ni m’importa. Només sé que el problema s’accentuava.
I va empitjorar.
    Va passar fa pocs dies, potser setmanes. Arribava a casa i vaig entrar saludant mecànicament des de la porta, sense saber exactament quins o quants membres de la meva família hi havia a dins.
Vaig deixar les claus sobre la taula i, en aixecar la vista, ella era allà al meu davant.
Em mirava. Em mirava fixament. No perdia detall de cap dels meus moviments i jo em vaig sentir com entre reixes. No podia entendre què feia a casa meva. Com havia entrat? Per què? Qui l’havia convidada? Potser necessitava alguna cosa de menjar, sucre o farina, i n’havia vingut a buscar?

Era com totes elles. No recordo gaire el seu aspecte, tampoc importa. Diria que era castanya, però tant se val. Era allà i jo NO suportava la seva presència. Em feia emmalaltir.
Va fer un moviment en la meva direcció i jo vaig fer un salt enrere com si m’hagués impulsat un ressort. Només de pensar que pogués tocar-me, em provocava una sensació de repugnància intensa, així que vaig fer l’única cosa que l’instint em dictava.
Vaig fugir. Vaig sortir de l’habitació a tota velocitat. Ja no m’importava ni la seva presència, ni la família, ni res.
    No em jutgeu encara. Si haguéssiu sentit ni que fos una petita part del que jo vaig sentir, hauríeu reaccionat igual. Terror, la paraula era terror. M’importava ben poc si allò era correcte o no. Sabia que havia d’haver actuat d’una altra manera, no sé encara ara de quina, però no podia romandre allà.
I això va ser la meva perdició. Diverses vegades més em vaig trobar en situacions similars. Per algun motiu que desconec, s’havia tornat assídua a casa meva, a la meva família, A LA MEVA VIDA. I jo patia, patia molt. Començava a perdre el cap.
Vaig començar a actuar de manera estranya, arribava a casa a hores diferents cada dia i, si ella hi era, marxava de l’estança on fos sense dir ni una paraula.
M’havia convertit en un ésser estrany dins de casa meva i continuava sense ser capaç d’actuar, sense tenir el valor de dir-li ni una sola paraula, de parlar-ho amb els meus o de fer-la fora de casa sense contemplacions.
I avui... bé, suposo que en tot ésser humà, per covard que sigui, queda un bri de valentia. Potser és simplement instint de supervivència.
    La qüestió és que avui he arribat a casa i, una vegada més, ella era allà, mirant-me amb aquella expressió de burla a la qual gairebé m’havia acostumat: l’expressió de qui sap que ha guanyat, de qui s’enfronta a un ésser més dèbil.
I això ha estat suficient. Per una vegada, només una vegada a la vida. Per primer i, possiblement, últim cop, he reaccionat.
Amb un moviment ràpid, m’he ajupit i he obert l’armari baix de la cuina, el que hi ha al costat de l’aigüera.
Era allà. Mai no l’havia fet servir i creia que mai no ho faria, però era el moment: tota la por, tot l’horror, tot l’odi acumulat durant anys i anys acabava de remoure’s dins meu i em donava força per fer el que havia de fer.
No he dubtat ni un segon: amb decisió, gairebé amb fredor, he tret la tapa que cobria l’envàs, l’he dirigit cap a ella i una escuma blanca i d’olor penetrant ha cobert completament la maleïda panerola. Dos segons més tard, era morta, fregida, kaputt... i jo somreia, ferotge, triomfant... lliure per fi.

Tastets de Figueres de Por II

 FIGUERES DE POR II

RELATS EMPORDANESOS DE TERROR La nit de gràcia de Tots Sants de 2023, vint-i-sis escriptors i deu il•lustradors —homes i dones del cap dret— es reunien a Figueres, en un indret de nom La Cate (pròpiament, Patronat de la Catequística), per donar a llum històries i imatges terrorífiques ancorades a la comarca de l’Alt Empordà. Assassins, esperits, bruixes, zombis, règims totalitaris… i insectes de gran fàstic. Ideats i retratats per aquesta colla, faran de Figueres, Roses, Llers i Espolla territoris mítics lligats, per sempre, a la tradició del fantàstic català. O tant de bo! Qui compri el llibre abans del 8 de novembre: Llibre + punt + clauer (exclusiu venda avançada) + dedicatòria autors = 21€. Podeu reservar AQUÍ