Un estiu de contes IV - Montserrat Segura (2ª part)

  Nota de Creàlit: Aquest conte, La font de les Violetes, és una història preciosa i profunda que volem compartir amb vosaltres. Com que el text és llarg i ric en detalls, hem decidit publicar-lo en dues entregues, per facilitar-ne la lectura des del blog i evitar haver de fer desplaçaments massa llargs de pàgina. Avui us presentem la segona part, corresponent als capítols II i III. 

L'autora de la fotografia que acompanya el relat - Safareig de Vilaür- és Carme Huerta. 

LA FONT DE LES VIOLETES

II

 Al març fa un any que la Marianna i en Josepet es casaren a l’església de Sant Briç de Vilamaniu. No ho han celebrat: a can Marçal no es celebra res, a part de Nadal i la festa major. La noucasada tampoc troba que calgui fer escarafalls per una cosa que ja s’ha vist que no va enlloc. A més, a hores d’ara hi hauria d’haver un caganius, a casa o, si més no, estar a punt de néixer-ne un. Prou que a la botiga, al safareig, sortint de missa, les veïnes li ho recorden. Prou que la Joana punxa la seva jove, i ella calla. Perquè per fer una criatura han de ser-hi dos, i n’hi ha un que no hi posa voluntat. Tot són excuses: un dia va massa cansat, l’altre s’adorm amb l’escalfor del llit, un altre té mal a l’esquena, i últimament va a la taverna, cada cop més sovint, i en torna a cap hora. La Marianna es cansa d’esperar-lo i de fer-li escalfar el sopar. De vegades, és la mare qui l’espera i, quan ell arriba, si n’hi ha de raons! Avui, la jove s’enllita trista mentre sent com la Joana renya el fill pel seu mal capteniment i per coses que ella, amb el cap sota la flassada, no vol sentir. Fins que ell, ebri, s’enerva, i crida fort:

─Càgum Déu sagrat, si no m’haguéssiu fet casar!

Aquell crit la fa plorar. Acaba de confirmar que ell no l’estima, que no l’ha volguda mai. La cosa de l’amor, li havia dit la mare, només és a les novel·les. L’amor de debò és l’estimació que arriba amb la consuetud, amb el frec a frec. Ja ho veuràs com  vindrà quan sereu a casa vostra. A ella, entre els llençols se li havien despertat instints i febres: es despullava tota perquè entre marit i molla no hi ha d’haver secrets ni noses. Ell evitava el contacte i se n’apartava només de sentir el toc dels llavis o els pits ferms sobre la pell de l’esquena. En un any, dos cops ha aconseguit la jove que en Josepet li faci de marit. Dos cops. Fins i tot les veïnes li ho coneixen a la cara quan va a rentar i ja no s’estan de dir-li-ho.

Aquest hivern fa molt de fred. La Marianna va al safareig a migdia, aprofitant les hores de sol, perquè el vent de tramuntana passa acanalat per la font de les Violetes i porta gelors de neu. Cal rompre el glaç que es fa a la superfície de l’aigua. Submergir-hi les mans és una tortura i, a més, ha de vigilar que la manteleta de llana que l’abriga no li caigui a dins. En Magí no va a la font: la fred no el deixa caminar, i ja no tenen qui els faci les contalles. Tampoc no s’hi endú pas el llibre, ara; llegeix al vespre, amb llum d’espelma, quan en Josepet no hi és. Si quan torna volgués alguna cosa d’ella, no li ho permetria pas, perquè ja sap la raó d’anar tant a la taverna. Ho ha sentit al safareig: en Josep es fa amb en Pere taverner. Les dones ho deien fluixet, però ella té bona oïda i amb poc en té prou. Pobra Marçaleta, ha sentit que deien, mig rient. Quan en Josepet torna a casa, la Marianna l’espera amb els ulls botits de tant de plorar.

─Ja saps què diuen, al poble?

En Josep arronsa les espatlles i fa la mateixa cara de peix bullit bonic del retrat de casats.

─Del que diguin al poble, se me’n fot.

─Doncs a mi no. Diuen que vas per en Perico.

Ell no ho nega i abaixa el cap.

─Pots dir-me per què em vas fer venir? Per què em vas prometre tot de coses que no compleixes mai?A què he vingut, a Santa Agunda? A fer de minyona de la teva mare?

─Jo no hi tinc res a veure! S’ho van manegar entre la teva mare i la meva! Què volies que hi fes...

─És clar, havia de ser una de fora que no et conegués, perquè aquí, ja gairebé de seguida em van penjar la llufa... Jo t’he estimat i tu m’has fet beneita i desgraciada... I ara, què faré?

En Josep respira fondo i la mira als ulls per primer cop.

─Ves-te’n, Marianna. Fuig, tu que pots.

 

  

III

La Marianna, avui, fa bugada de bon matí. Ara que enceten l’abril i fa una mica més de bo, va al safareig abans que ningú, per estalviar-se enraonies. A més, avui en du una de cap. La sorprèn el vidu de can Roc, que l’espera repenjat a la columna on s’enfila el gessamí.

─Bon dia, Marianna. Em sap greu si us he espantat. Josep em va dir que avui seríeu aquí, que us hi vingués a trobar...

Ella se’l mira, esbalaïda.

─Us vull fer saber una cosa i també demanar-vos un servei. Marxem del poble, els nens i jo. Ja no ens queda res, a Santa Agunda, ara que ha mort el pare, també. Només misèria i records.

La notícia la commou, però no diu res. Només abaixa el cap per interrompre el flux de les mirades.

─En Ramon petit està tot moix. No es recorda del prec que li vau ensenyar quan es va morir la seva mare i això me l’està neulint... No me’n surto de fer-lo menjar, ni de fer-li de pare, sense la Maria. Potser si li torneu a ensenyar...

─I en Guillem, què fa?

─També està tristoi, però vol fer de germà gran i s’ho serva tot a dins...

─Si vinc tota sola a can Roc, el poble n’anirà ple. Havent dinat, feu-me’ls venir aquí, al rentador. Direm adeu, tots tres, a la font de les Violetes.

─També us en aneu, Marianna?

Ella alça els ulls. Sentir el seu nom en la veu profunda de Ramon la contorba sencera. Assenteix amb el cap, plorosa.

─Torneu a casa vostra?

─No! Mai! Vull anar lluny, on no em conegui ningú. On no em governi ningú.

A Ramon, la nou del coll li puja i li baixa. Mira al terra i parla fluix.

─Veniu amb mi! Jo no us governaria mai.

─Sou boig?Què diran, de mi, al poble?

─Que xerrin... Ningú no n’ha de fer res...I jo us porto voluntat des que us vaig veure amb els meus fills... aquell dia. Amb el vostre home no hi estareu mai bé. I jo us puc ser un bon marit...

No hi ha ningú, el dia s’alça joliu i la mirada d’en Ramon no enganya. Marianna estén les mans. Ell les hi pren i les tiba cap al seu cos. Els llavis es troben i s’acaricien. S’obre un món ben nou davant de la jove. A cau d’orella, en Ramon diu que té feina i casa emparaulades, lluny de Santa Agunda. Quan les campanes toquin les tres, seran a tocar del cementiri, que ells s’han d’acomiadar. El carreter de Casanoves els durà a la nova llar. Se separen: a ella, els ulls li espurnegen; ell fa via cap al poble, el somriure estampat a la cara.

Van arribant dones a fer bugada. Marianna canta mentre les mans freguen colls de camises, gires de llançols, tapabruts i randes.La feina no li és pesada: una vida nova començarà aquesta tarda.

─Sí que estàs contenta, avui, Marçala...

─Marianna, em dic Marianna.