Un estiu de contes V - Toni Lázaro

 

PASSEU-HO PIPA

 

     Surt de casa quan tot just clareja. Avui s´ha llevat abans, a les cinc. La nit passada, en arribar del camp, s´adonà que l´avís de l´oli del tractor s´havia il·luminat. Estava cansat i va decidir que ho revisaria just començar la jornada. Com deia el seu progenitor, la terra és esclava, no entén d´horaris ni dies de festa. En Joan bé prou ho sap. Des dels setze anys ajudant els pares i ara és ell qui, amb quaranta recent fets, du el pes de la faena. El progenitor, als seus setanta i llargs, prou en té amb el bestiar. Els conreus són cosa d´ell, la seva responsabilitat i d´allò en depèn bona part dels ingressos familiars. Llevar-se d´hora forma part del món de pagès, i a l´estiu encara més. Cal aprofitar les hores de menys estuba, a l´alba i el capvespre, per complir amb les obligacions.

     El tractor no disposa d´aire condicionat com el de Can Barbes, «Aquells si que en tenen de calés» pensava en Joan sempre que s´enfilava a la màquina. Sap que a les onze del matí la cabina serà un forn a més de quaranta graus i es farà difícil recollir la palla en aquelles condicions, més valdria cuinar-hi uns ous amb cansalada. La insuportable canícula és traïdora i en un obrir i tancar d´ulls es pot desmaiar al volant i perdre el control.

     És en sortir al camí de terra que s´adona de la seva presència. El color vermell destaca per damunt del verd i el groc, com una taca de sang damunt d´un vestit florejat―Merda!― esgargamella, aturant en sec el tractor i saltant al terra amb els dos peus.

Corre.

 

       Surt de casa quan tot just fosqueja. És el seu primer estiu lluint majoria d´edat i carnet de conduir, d´aquí que hagi decidit aprofitar-ho al màxim.

L´Aina s´havia tret de sobre la Selectivitat amb la segona nota més alta de Catalunya i això li havia servit per fer enorgullir els pares, i de retruc, aconseguir el que desitjava, un cotxe, un preciós Volkswagen Polo amb el que, de bracet amb la seva millor amiga, la Martina, cremaven cada nit de les seves primeres vacances com adultes. Sense horaris, sense responsabilitats, sense haver de donar explicacions i el més important, sense xicots. Després de dos anys de Batxillerat amb l´Arnau, aguantant els pesats dels seus amics i el seu únic tema de conversa, el futbol, havia decidit tallar amb ell i gaudir de noves experiències. Tot un món s´obria davant els seus ulls, i amb la universitat al fons, tocava esprémer cada segon de llibertat.Carpe Diem.

     ―Passeu-ho pipa! ―Els hi deia sempre la mare quan marxaven a la nit. Aquella frase a les dues noies les feia petar de riure, tant, que la repetien entre rialles quan ja eren dins el cotxe.

El mercat d´activitats, per a dues noies de la seva edat,era inacabable; Platja, xiringuitos, concerts, discoteques, piscina, festes majors, sopars d´amics, tot hi tenia cabuda encara que fos en un espai curt de temps. Dos mesos, tres a molt estirar.

Aquella llarga nit va passar en un sospir; Que si un parell d´holandesos rossos les convidaven a xupitos de tequila, sal i llimona. Que si més tard eren dos italians, empallegosos i pesats, el que feien el mateix amb els gin tònic. Finalment van acabar a la platja, amb dos nois irlandesos de cabells llargs que viatjaven en furgoneta. Cantaven cançons i tocaven la guitarra sota la llum dels estels,a la vegada queel vaivé de les onades els convidava a fer una remullada, nus. No va anar a més, l´Aina i Martina tenien clars els límits en qüestió de sexe i, ara per ara, no els interessava arribar “fins el final”, i menys amb aquells desconeguts.

     Enfilaren el camí de tornada amb la primera llum del nou dia. El negre donava pas a un nou jorn de llum i calor asfixiant. Per sort, elles dormirien bona part del dia amb l´aparell d´aire a tot drap i, quan es despertessin, es llençarien de caps a la piscina. Encara amb sorra a les sandàlies i olor a sal, cantaven alegres al so de la música que sortia pels altaveus del cotxe, quan a la Martina se li va ocórrer la idea; Aturar-se en aquell preciós camp.

     ―Va Aina, fem-nos unes fotos entre els gira-sols. Amb aquesta llum quedaran espectaculars ―. La noia ho sabia, li encantava la fotografia i al setembre començaria un grau superior d´audiovisuals. Li encisava tot allò relacionat amb la imatge i sempre estava a punt per gravar o capturar instants per després pujar-los a les xarxes. La seva amiga n´era conscient i, tot i el cansament acumulat, la idea li va encantar.

     ―D´acord però haurà de ser amb el teu telèfon, el meu s´ha mort.

     ―Tranquil·la, a mi encara me´n queda una mica, de bateria. Entrem al camp, quedaràs molt mona amb aquest vestit.

     ―D´acord, però tu entra amb mi.

     ―És clar! Soc la fotògrafa. Se el que em faig.

     ―HA, HA, HA.

     S´endinsaren fins arribar al bell mig del camp, rient i fent tota mena d´escarafalls. De sobte, els arribaren una mena de brams, eren crits que provenien d´una figura que agitava els braços i corria cap on eren. La mescla d´esgotament, alcohol i soroll del motor de tractor, no les permetia entendre el que l´home exclamava. Van pensar que era el propietari del terreny, segur que les hi proferia tota mena d´insults, no li deuria fer gràcia que haguessin envaït la seva terra.

     ―Són quatre fotos! ―va xisclar la Martina, traient importància a la situació.

     ―Sortiu! Ràpid! No us fiqueu a dins!

Però les dues noies no el sentien. La veu no arribava prou nítida per poder desentrellar el que l´home els hi deia.

     Va córrer, com no ho havia fet en tota la seva vida, entre espigues de blat que li esgarrinxaven les cames, esbufegant, suant, tremolant, sofrint...Però no hi arribà a temps.

     El subtil moviment dels caps dels gira-sols no buscaven els rajos de l´astre que tot just despertava. Amb moviments sincronitzats, imperceptibles gairebé, les plantes giraven les seves tiges en direcció a les noies. Aquells cossos prims i verds, de braços en forma de fulles, de cabells grocs i cara rodona i negra, les miraven, les observaven, les estudiaven. Fins i tot semblava que somreien, afamades, a punt de saciar-se. L´Aina i la Martina s´adonaren quan ja era tard. Crits ofegats, lluita atabalada per desfer-se del fullam que les oprimia, les immobilitzaven mentre les cares negres pigades s´apropaven, lentament. Les plantes les ofegaren i amb una voracitat aterridora, les arrossegaren fins que els cossos van desaparèixer, empassats per la terra. No en quedà cap rastre. Silenci a l´alba.

     La seva última nit, s´ho havien passat pipa.

 

       En Joan va amagar el Polo vermell a la nau, darrera les bales de palla que s´enfilaven fins el sostre, al costat dels altres quinze cotxes que acumulaven pols, sense propietaris.