Un estiu de contes VI - Loli García Romero

 LA PRIMERA PARAULA DE LA HISTÒRIA

Per a explicar les coses importants, un ha d'intentar primer acomodar el cor, les emocions, i procurar desconnectar davant una posta de sol, de lluna, o contemplant nens i gossos en un parc. No importa el que s'utilitzi. Es pot trigar mesos o minuts, però la veritat és que només pots explicar-ho quan estàs llest. Mai abans. A vegades la vida ofereix situacions en les quals no saps si, sense voler o volent, et converteixes en protagonista absolut, encara que no estiguis preparat per a decidir, perquè no vas tenir temps. Llavors actues improvisant com bonament pots, i et deixes guiar pel que et suggereixen uns ulls, una conversa entranyable que no ve al cas, o un d'aquests somriures amb senyals de socors. La teva gent fa preguntes i, en el fons, fan mal les entranyes de tant callar, necessitaries compartir els motius que et van portar a actuar com ho vas fer, sobretot per a poder dormir. Per a no despertar-te a cada poc amb tota la història omplint-te el son. Aquells trossets de nit replets de semi somnis. No obstant això, arriba una tarda, d'estiu per exemple, i seus. Encens el ventilador, l'ordinador, un cigar i Chopin de fons. Per fi. T'adones que estàs en aquest instant en el qual ja podries escriure la història. Perquè en realitat la tens dins. Puix que només has de trobar quina és la primera paraula, i a partir d'ella, seguir, i seguir i seguir fins a arribar a aquest moment d'una tarda d'estiu, de Chopin i de cigars, en què et vas sentir lliure.

M'encanten els parcs. Cada tarda, una hora abans d'entrar a treballar, m'assec en el mateix banc a l'ombra d'un arbre, a mirar. Podria aprofitar la fresqueta i llegir, escriure o dibuixar, però a mi el que m'agrada és mirar. Mirar què? Mirar res o tot, com es mira qualsevol cosa, gaudint. I tramar teories, històries o estranyes concatenacions que m'ajudin a formar opinió sobre els comportaments propis i aliens. M'encanta inventar els com i els perquès, sento que vaig vivint com de mentida. Em fixo en les flors, en les formigues, alguna sargantana, gossos que saluden, adults que passegen i es besen, nens que juguen (gairebé mai és al revés, pocs adults juguen i pocs nens es besen).

Imatge: Paloma B. Gómez (Avda. Mª Àngels Anglada)

Per això, quan crec en alguna cosa, soc rotund. Ferm. I actuo d'acord amb mi mateix, a vegades, em diuen, de manera desmesurada. No és que no mesuri les conseqüències, és que a vegades no m'importen tant els destins com els trajectes.

Sempre em sento de cara a un edifici gris amb persianes de color verd fluorescent, que em recorda a una espècie de llar d'orfes o asil d'ancians d'èpoques passades. Un dia, com per casualitat, vaig veure una plaqueta petita al costat de la porta gran. Posava “Hospital psiquiàtric” en diminutes lletres negres. Durant més d'una setmana em vaig asseure a mirar, una a una, totes les finestres imaginant com seria la vida darrere del verd. Així va començar tot.

Va sortir tranquil per la gran porta. Em va mirar. Es va posar recte i va inspirar profund com per a donar-se resolució. Va observar a banda i banda del carrer i va travessar la carretera, a poc a poc. S'estava dirigint cap a mi i jo vaig mantenir fixos els meus ulls en ell. La seva aparença era tan peculiar que no vaig saber desxifrar-lo en aquell primer moment. Ni definir-lo. Uns cabells blanquíssims acuradament trenats, una cartera penjada a l'espatlla i una espècie d'halo lluminós l'envoltava mentre s'acostava amb tanta lentitud que el so de la terra sota els seus peus cobrava un volum inusitat. Va arribar al meu costat i va asseure’s a l'altre extrem del banc, somrient amigable mentre amb un gest va semblar demanar-me permís, per la qual cosa amb la mà li vaig fer saber que estava bé. Em va confessar que feia uns quants anys havia estat ingressat allà per un desquadrament amb la vida, i que havia començat llavors a escriure i a dibuixar.

Molt a comunicar. Molt a plasmar. Deia tenir una cinquantena de llibretes com la que em va mostrar. Immensos mons creats amb tinta i llapis. Paraules i paraules que descrivien totes les coses que poden adherir-se als moments. Cada frase que llegia em submergia en vivències pròpies i em colpejava el pit com quan un intenta respirar sota el mar. Una cosa sublim destil·lava d'aquells quaderns decorats com a tresors fràgils. Associacions d'elements impossibles i atemporals.

No tenia on anar, vivia on podia, es rentava en els bars i les fonts. Artista també de la supervivència i l'elegància. Vaig decidir portar-lo amb mi a l'hotel. Li vaig buscar una habitació petitona, em va dir que per als seus papers no necessitava molt d'espai, que tenia suficient amb un llit on poder pensar i dormir. Per alguna raó volia que la seva estada allà fos un secret. Ningú havia d'assabentar-se’n i jo no sabia fins quan podria disposar de l'habitació sense aixecar sospites. No la vaig reservar per a no donar explicacions ja que mai se'm va donar bé mentir ni inventar.

―Hem d'obrir, senyor Márquez; fa una setmana que hi és, el cartell. Pot haver passat alguna cosa. Obri, i cridarem a la policia o a l'ambulància...

Allí estava. La 66. Massa dies. Va arribar el moment. Laura, la netejadora; Celsa, la recepcionista, i jo. El director. Mirant els tres fixament el cartell: “NO MOLESTAR”. Sabia que en obrir hauria d'explicar moltes coses. Em vaig saltar les normes en utilitzar una habitació sense registrar, i ell... quedarà descobert i traït.

―Senyor Márquez! ―ja eren més persones de l'equip les que s'amuntegaven davant de la porta, entre espantats i intrigats― Obri!

Em tremolaven les mans i les galtes. De cap manera volia ofendre ni delatar el meu amic, però, ara sí, havia d'obrir i esperar que tant ell com el personal de l'hotel estiguessin oberts a la comprensió.

Vaig posar la clau i vaig obrir. La sorpresa va ser conjunta. La meva descomunal. Ningú. Buida. Tot en el seu lloc. Va entrar la Laura, va revisar ràpidament tota la cambra i va dir la frase més estranya que hagués cregut sentir:

―Aquí no hi ha hagut ningú! Qui va posar el cartell?

Sé que em vaig desmaiar i que porto uns mesos ingressat en un petit hospital psiquiàtric amb finestres verdes, però ara ja puc tornar a escriure i a explicar la història.