Un estiu de contes IX - Anabel Gardell

 

SENSE MÒBIL

 

A mig camí del seu destí, l’Arnau brama. Ha oblidat el mòbil carregant a la tauleta de nit. Ell, l’homo techno  que no pot sortir de casa sense la bateria al cent per cent, s’ha despistat quan un repartidor ha tocat al seu intèrfon per error. Per un microsegon, li venen ganes de derrapar a l’estil Fast and Furious i fer mitja volta per recuperar el seu preuat dispositiu. Però guanya el seu principi irrefutable de ser puntual. Arribar tard és una falta de respecte i, encara més, si et retrobes amb un amic de la infància que està de dol.

—Hola, Oriol. Ho sento molt. Pobra tia Aurèlia.

—Moltes gràcies, Arnau. És una gran pèrdua. La meva tia àvia era una crac.

—Estava malalta?

—No, que la família sàpiga. Era molt activa, anava a pilates, la coral, a l’aula de teatre i assistia a tots els actes de la biblio. Aquella tarda va anar a fer-se la manicura i la permanent perquè al club de lectura venia un escriptor d’aquests que surten a TV3. En fi, la perruquera de Navata es pensava que estava fent una bona becaina, d’aquelles tan bones que et cauen la bava, però quan va sonar el cling de l’assecador de casc i es va adonar que no responia, ja era massa tard.

—Una mort silenciosa.

—I amb molt d’estil. Al tanatori, les seves amigues i veïnes l’admiraven amb una barreja de pena i enveja. Antes muerta que sencilla, va remugar una.

—Envejar la mort, deu estar ben fotuda aquesta senyora.

—Li diuen la vieja del visillo. A tots els pobles n’hi ha una. I no t’ho creuràs; una altra ens va recomanar demanar descompte al tanatori perquè ja venia arreglada de casa.

—No m’ho diguis, la garrepa del poble.

—Exacte. La mestressa de Cal Duro. Només va tenir un fill per no dividir l’herència.

 Es fa un breu silenci, fan que no amb el cap i riuen. Seuen al bar de la piscina.

 —Arnau, has pensat en la teva mort? Com t’agradaria morir?

—Ostres, quin mal rotllo, jo no hi penso. Ja m’arribarà.

—Doncs, jo sí. A la biblioteca o a l’hort.

—Ja m’imaginava que no diries d’una sobredosi de viagra.

—Ara que ho dius, no em desagrada la idea, eh! Molt millor que enllitat en un hospital. 

Mentre esperen el seu cafè a l’estil espresso machiato, com el de l’embafadora cançó de l’estiu, l’Arnau s’emporta la mà a la butxaca i recorda que no porta el telèfon. Se li desencaixa la cara i esbufega.

 —Estàs bé, Arnau?

—M’he deixat el mòbil a casa. Et volia ensenyar una foto del meu match a Tinder. És de Navata.

—Saps que té un nom, això? Nomofobia. Ansietat per no disposar del mòbil.

—No em psicoanalitzis, Oriol —li retreu, posant els ulls en blanc.

—No et jutjo. Jo n’era una víctima més. Fins que vaig fer el recompte d’hores que perdia a l’any per culpa dels algoritmes i del disseny hiperaddictiu de l’scroll infinit. Ara soc més feliç amb el meu telèfon prehistòric. Només puc rebre trucades i sms. I a Toulouse tinc molt vida social. Estic apuntat a moltes activitats. Club d’escacs, rocòdrom, amants del cinema, intercanvi d’idiomes… Segueixo fil per randa l’exemple de la tieta Aurèlia.

—I com t’ho fas per lligar? —pregunta, aixecant les espatlles.

—À l’ancienne. Com s’ha fet tota la vida, mirant les noies a la cara i posant-hi una mica de morro. Quan pensaves quedar amb aquesta noia?

—Fa setmanes que no parlem. Ja ho dono per perdut, però voldria proposar-li d’anar a l’Acústica —respon capcot l’Arnau.

—El pitjor que pots fer és quedar en un lloc massificat ple de distraccions. Demana-li de fer un cafè o convida-la a sopar i ja veuràs que anirà bé —anima el seu amic, fent-li un copet a l’esquena.

—Mira, la perruquera i la seva filla —l’Oriol aixeca la mà i les saluda.

—No fotis —xiuxiueja—. La de Tinder.

 L’Arnau desitja arrencar a córrer, però es queda enganxat a la cadira de plàstic. Es vol fondre com els glaçons de la taula del costat. Recorda que no s’ha arreglat la barba ni tampoc s’ha perfumat. Nota com li suen els plecs dels genolls i les natges. Intenta concentrar-se en no fer el ridícul. Mare i filla s’acosten. La mare, ben decidida. La noia, cautelosa i arrossegant les xancletes. Porta una cua feta a correcuita, la roba desconjuntada i li penja una tira del biquini. No es pot sortir de casa sense arreglar, es diu a si mateixa.

 —Noi, encara no m’he recuperat de l’ensurt de l’Aurèlia —reposa la mà al cor—. Quina pena.

—Sí, la trobarem molt a faltar —canvia de tema hàbilment—: us presento el meu amic Arnau. Júlia, potser ja us coneixeu. L’Alt Empordà és un poble gran.

—Sí, ens coneixem una mica…—contesta dissimulant el cor a mil—  però no en persona —les galtes enceses la delaten.

 L’Arnau s’aixeca com si tingués una molla a la cadira i planta dos petons a la Júlia. Espera no pifiar-la.

 —Quina sort. Feia molts dies que no ens escrivíem.

—M’estic desconnectant del mòbil per connectar amb la vida —diu amb un somriure tímid i alleugerit, recollint-se un ble de cabells darrere l’orella. Per fi he pogut dir la maleïda frase en veu alta, pensa.

 La mare, amb el radar d’oportunitats a tota màquina, detecta una espurna a la seva mirada. La seva filla tot just està donant els primers fruits de la teràpia per la depressió. Avui és el setè dia que aconsegueix treure-la de casa amb l’excusa de refrescar-se a la piscina. Així doncs, no deixarà passar l’ocasió per revifar-la: l’Arnau sembla bon jan. Ràpida com un llamp, mana:

 —Oriol, no voldries tallar-te una mica aquestes grenyes que em portes? Ara mateix tinc una hora lliure —abans que ningú repliqui, dispara a correcuita: —Júlia, queda’t xerrant una estona amb l’Arnau i porteu-me després un mojito de maduixa sense alcohol.

—No et puc dir que no. Som-hi, però només et deixo tallar un ditet! —s’aixeca tot sorneguer l’Oriol— I tranquil·la. No faré cap migdiada. Porto un cafè a sobre.

 En aquell precís moment, dues nenes canten a ple pulmó “Mi amore, mi amore, espresso machiato, machiato, machiato, por favoreeee”. L’Arnau i la Júlia es miren als ulls i esclaten a riure. El gel s’ha trencat. Han fet un match real.

Un estiu de contes VIII - Colton Walworth

 

CURRI 

«@perealvaro: pla definitiu per eliminar la plaga de flamencs a l’Albufera: un restaurant especialitzat en plats de curri amb carn de flamenc. Aporteu els vostres diners a aquesta campanya de Verkami!»

Hòstia puta, que fill de puta el Pere Álvaro! Havia estat controlant aquest malparit durant anys, piratejant els seus comptes de Telegram i WhatsApp, fent seguiment de les seves xarxes socials i escoltant tots els episodis dels seus pòdcasts, per intentar determinar si els seus comentaris sobre menjar flamencs eren una broma de mal gust o no. Mai havia fet cap moviment determinant per implementar el seu pla per menjar-se tots els flamencs, però ara semblava que l’home no estava bromejant.

O potser sí. Al Fred el Flamenc quasi sempre li havia semblat que el Pere bromejava. El flamenc sempre havia pensat sobre si mateix que tenia una ment oberta i que estava predisposat a pensar que la gent tenia bones intencions, però, aquell dia, va passar una cosa que va fer que el Fred el Flamenc deixés de tenir-la tan oberta i que, a més, deixés de creure que alguns comentaris malèvols poguessin ser bromes. Havia estat una hora esperant una oportunitat per apuntar-se a una firma del Brandon Sanderson a Celsius 232 solament per veure que tots els llocs estiguessin ocupats. I,per alguna raó, aquest esdeveniment va trencar la seva fe en la bondat natural de la gent. I,per això, es va irritar, ja abans de veure aquella publicació a X, i, ara, després d’haver-la vist, encara estava més enfadat i no estava disposat a pensar les coses amb calma.

Per què l’home dels pòdcasts «La Comoditat Valenciana», «La Llibreria d’Arkham» i «Això no és Veritat» no podia deixar en pau els pobres flamencs que havien migrat a l’Albufera? Si fins i tot el Fred el Flamenc va aprendre valencià quan va haver de traslladar-se allà perquè els seus hàbitats ancestrals havien esdevingut inhabitables per culpa del puto canvi climàtic dels collons. Si fins i tot va mirar tots els episodis de L’Alqueria Blanca i tots els episodis doblats al valencià de Bola de Drac per intentar ser acceptat pels nadius; però no. No va ser suficient. Tot el puto dia havia de veure comentaris sobre les maldats dels flamencs, incentivats per aquest pallasso. I estava fart i emprenyat. No estava disposat a veure mai més una altra puta publicació o a sentir un comentari sobre menjar flamencs o sobre genocidi d’aquest fill de puta i no pensava deixar que el Pere o qualsevol altre humà digués cap altre insult sense cap conseqüència.

Era l’hora d’actuar i, gràcies a l’accés a les comunicacions privades del Pere amb el seu col·laborador als pòdcasts, el Màxim Vivó, un home que feia veure que era un amant dels pardals i un vegà, però que deixava que el Pere fes les seves crides al genocidi, sabia que aquella nit podia eliminar-lo a casa seva, perquè, per fi, semblava que per una nit el fill de puta no pensava anar a algun concert o a beure cervesetes amb els seus amics per fer una pluja d’idees amb el Màxim de temes super genials per agitar la gent per als seus pòdcasts. Era l’hora de la justícia!

En un no res, el Fred el Flamenc va arribar a casa del Pere. A fora de la casa, a la part de darrere, va veure un home calb amb barba que mirava amb uns prismàtics un flamenc. Un home calb amb barba. Havia de ser el puto Pere; l’home era a casa seva i tenia trets clavats a ell.

Sense pensar ni fer cap soroll, el Fred el Flamenc va baixar en picat i va clavar el seu bec al crani del Pere. Va fer-ho sense remordiments, ignorant els crits de l’assassí en potència. Sang i trossos del seu cervell van volar per tot arreu.El seu cos sense vida va caure a terra. El Fred el Flamenc va riure. Justícia!!! I, ara, tocava menjar!

 Després d’acabar de sopar, el Pere es va netejar el cul amb el millor paper de vàter del món i va estirar la cadena. Es va sentir millor. Li havia fotut massa curri groc al pollastre. S’havia afartat massa imaginant-se el gust de flamenc. No havia menjat mai flamenc, però s’imaginava que devia tenir gust de pollastre. Totes les coses rares tenen gust de pollastre. Però, ara, era l’hora de pensar algunes idees genials per als seus pòdcasts. L’hora de treballar. Va sortir pel darrere de casa seva.

Hòstia puta! Un flamenc s’estava menjant el seu millor amic al món, el Màxim, a qui no havia reconegut quan havia arribat aquella nit perquè s’havia afaitat el cap per ser calb com ell. Per què? Potser havia volgut ser tan guapo com ell... Però ara era mort per un puto flamenc dels collons! Va agafar un pal prou gros i va cridar:«Fill de puta, flamenc dels collons! Mor!!!».

Va colpejar el cap del flamenc almenys quaranta-dues vegades fins que no en va deixar cap rastre. Solament una pila horrorosa de plomes sangonoses. Va plorar per uns minuts mirant el cos parcialment menjat del seu millor amic al món. Com podria ara fer «La Comoditat Valenciana» sense el Màxim? No sabia res sobre edició.

Però, mentre plorava, va pensar en una cosa. Va agafar la seva còpia del Necronomicon de la butxaca i va buscar a dins del llibre un encanteri que pogués ajudar-lo. N’hi va haver un que li va semblar útil. Va posar el llibre a terra i les mans sobre el cos mort del Màxim i va començar a recitar un encanteri en àrab que semblava, per la imatge que apareixiaa la pàgina, que podia reviure un mort com el seu amic preciós que sabia molt bé com editar episodis dels pòdcasts.

Va dir l’última paraula de l’encanteri. Per un moment, tenia les mans cobertes de tinta i, després... Res. Res! «NOOOOOOO!!!! Màxim, has de tornar ala vi...».

Les seves paraules van morir amb un cop al crani del bec del flamenc zombi. Un cop tan fort i encertat que va assassinar el Pere al moment.

El cos sense vida del Pere va caure a terra. El flamenc zombi va mirar com el bassal de sang que deixava el cos mort del Pere es mesclava amb els fluids del cos mort del Màxim. El flamenc zombi va xisclar i va començar a sopar. Un bon sopar d’humans. Haurien sigut més bons cuinats, com un plat de curri, però per a un flamenc zombi la carn crua era perfecta.

 

Corregit i revisat per Ivette Piñol Jové

Un estiu de contes VII - Antònia Tubau

 

COSES DE CASA

Totes les persones tenen manies. Tothom podria citar algun costum o alguna idea pròpia que els fa diferents, especials. La Joana també en té i n'és ben conscient. Hi ha gent que creu que és una forma de psicosi, una obsessió que cal radicar, però la Joana n'està orgullosa de les seves manies. Per exemple, quan endreça la casa ho fa seguint un ordre establert, d'habitació en habitació, com si pentinés el domicili, i així s'assegura de no deixar res sense inspeccionar. Quan té poc temps, és una mica enutjós perquè ella mai pot marxar de casa sense tenir-ho tot ben net i col·locat.

Aquell dilluns, però, era diferent. La Joana estava de vacances i tenia tot el matí per ella. En Jaume i els nens acabaven de marxar, un cap a la feina i els altres cap al casal, per tant, podia anar fent sense pressa. Només havia de revisar que tot estigués en ordre i després anar al supermercat. Dedicaria la resta del matí, fins l'hora de preparar el dinar, a llegir, un dels seus passatemps preferits.

Va començar, com sempre, pel fons de l'habitatge, les cambres que donaven més al nord: l'habitació dels convidats i les dels nens. L'habitació dels convidats, com de costum, va ser qüestió de segons. Va obrir la porta per comprovar que tot era al seu lloc, que els nens no hi haguessin entrat a jugar, i de seguida la va tornar a deixar un altre cop en la foscor total.

La cambra d'en Josep, el gran, ja era una altra cosa. El portàtil seguia engegat sobre l'escriptori, s'havia tornat a oblidar de fer el llit i tenia la roba del dia anterior per terra. La Joana es va enfurismar. Va apagar l'ordinador i, mentre anava recollint les peces, es preguntava de què servia repetir tantes vegades el mateix.

N'aprendrà algun dia? Després la seva dona dirà que és tot culpa meva, que l'he malcriat. I jo prou que m'hi escarrasso a fer d'ell un home com cal. No li penso fer més, el llit! Però, què he d'esperar? És com el seu pare, picar sobre ferro fred. Com ahir: només li vaig dir que s'havien de llençar les escombraries i es va enfilar d’una manera! No l'havia vist mai així, deu ser la feina. Millor callar, sí, millor callar.

Sense ni adonar-se'n havia entrat a la sala de bany i estava dipositant la roba al cove. Un ràpid escrutini visual, posar els raspalls de dents al vas i a la següent cambra: l'habitació d'en Jeroni, el petit.

Llit fet i planxat, terra sense obstacles, contes i llibres ben aliniats a la lleixa, escriptori ben ordenat.

Sembla mentida que sigui el petit, tan responsable i seriós. Fa riure i tot quan ens diu que ens apressem, que farem tard. Que bé que siguin tots dos nens! Com juguen! Ara ja m'és igual que no hagi sortit cap nena, no els canviaria per res del món. Qui ens ho hauria dit quan ens vam casar! En Jaume estava tan preocupat per la feina! Però de seguida va conèixer en Carles, van muntar l'empresa d'informàtica i ara tot va genial. Mai hauria trobat un soci millor. És tan atent, tan amable! Hem tingut sort, sí, senyor!

La visió del menjador la va fer tornar a la realitat. Havia recorregut una bona part del passadís amb un somriure al rostre. Aquest es va diluir quan va veure les espardenyes del seu home davant del sofà. Havia estat veient la televisió fins a tard. Mentre les recollia amb una mà, amb l'altra agafava els dos comandaments de la tauleta i els retornava al seu lloc.

Què li deu passar? Per què no en parlem i mirem de solucionar-ho plegats? Avui, després de dinar, quan els nens vagin a descansar, li trauré el tema. A veure si ve de bon humor...

La Joana va ajustar la porta del menjador i es va dirigir a la seva habitació. Només entrar ja va sentir l'olor dels llençols nets; li agradava tant! Els havia canviat el dia abans, però encara se sentia aquella fragància del suavitzant. Va delectar-s'hi mentre deixava les espardenyes del seu home al sabater i, en un moment, va tenir els llençols ben estirats i els coixins a lloc.

Tot anirà bé, segur. Ho parlarem, en Jaume es desfogarà, veurà que no n'hi ha per tant -sempre s'afoga en un got d'aigua- i tornarem a la normalitat. Li proposaré de fer una passejada, quan baixi la calor, fins a la plaça, amb els nens, i menjarem un gelat.

Ja només quedava la cuina. A la taula encara quedaven les restes de l'esmorzar dels nens.

Com és que els hem acostumat a portar els estris a la pica i no a passar després una baieta per la taula?, pensava mentre agafava el drap i el mullava sota l'aixeta.

La Joana fregava la taula i el cap va tornar cap al seu home.

I si és quelcom més greu? Alguna cosa que no es pot solucionar. Tant difícil li és dir-m'ho? Una dona? La secretària sempre li ha fet ullets i és estrany que encara no li coneguem cap parella. Però no crec que en Jaume es deixés entabanar per una noia empastifada de maquillatge. No, ha de ser alguna altra cosa.

Acabava de col·locar els estris en el rentaplats. Va respirar alleugerida, i encara una mica afligida també, però va respirar sorollosament mentre gaudia per uns segons de tenir tota la casa en ordre.

Llavors, la Joana va agafar la llista de la compra que reposava sobre el marbre i es va dirigir al vestíbul per recollir la bossa de mà. De forma automàtica va endreçar el paper i va treure les claus, disposada a sortir. Un petit xiulet la va fer aturar. De seguida va veure el mòbil d'en Jaume al moble del rebedor. Amb les presses de la visita de les nou, se l'havia deixat. El que havia sentit la Joana era el soroll d'un whatsapp. I ara es veia el missatge a la pantalla de l'iPhone, era d'en Carles, el seu soci.

“Ja no puc més. Li ho has de dir. O ella o jo.”

 

Un estiu de contes VI - Loli García Romero

 LA PRIMERA PARAULA DE LA HISTÒRIA

Per a explicar les coses importants, un ha d'intentar primer acomodar el cor, les emocions, i procurar desconnectar davant una posta de sol, de lluna, o contemplant nens i gossos en un parc. No importa el que s'utilitzi. Es pot trigar mesos o minuts, però la veritat és que només pots explicar-ho quan estàs llest. Mai abans. A vegades la vida ofereix situacions en les quals no saps si, sense voler o volent, et converteixes en protagonista absolut, encara que no estiguis preparat per a decidir, perquè no vas tenir temps. Llavors actues improvisant com bonament pots, i et deixes guiar pel que et suggereixen uns ulls, una conversa entranyable que no ve al cas, o un d'aquests somriures amb senyals de socors. La teva gent fa preguntes i, en el fons, fan mal les entranyes de tant callar, necessitaries compartir els motius que et van portar a actuar com ho vas fer, sobretot per a poder dormir. Per a no despertar-te a cada poc amb tota la història omplint-te el son. Aquells trossets de nit replets de semi somnis. No obstant això, arriba una tarda, d'estiu per exemple, i seus. Encens el ventilador, l'ordinador, un cigar i Chopin de fons. Per fi. T'adones que estàs en aquest instant en el qual ja podries escriure la història. Perquè en realitat la tens dins. Puix que només has de trobar quina és la primera paraula, i a partir d'ella, seguir, i seguir i seguir fins a arribar a aquest moment d'una tarda d'estiu, de Chopin i de cigars, en què et vas sentir lliure.

M'encanten els parcs. Cada tarda, una hora abans d'entrar a treballar, m'assec en el mateix banc a l'ombra d'un arbre, a mirar. Podria aprofitar la fresqueta i llegir, escriure o dibuixar, però a mi el que m'agrada és mirar. Mirar què? Mirar res o tot, com es mira qualsevol cosa, gaudint. I tramar teories, històries o estranyes concatenacions que m'ajudin a formar opinió sobre els comportaments propis i aliens. M'encanta inventar els com i els perquès, sento que vaig vivint com de mentida. Em fixo en les flors, en les formigues, alguna sargantana, gossos que saluden, adults que passegen i es besen, nens que juguen (gairebé mai és al revés, pocs adults juguen i pocs nens es besen).

Imatge: Paloma B. Gómez (Avda. Mª Àngels Anglada)

Per això, quan crec en alguna cosa, soc rotund. Ferm. I actuo d'acord amb mi mateix, a vegades, em diuen, de manera desmesurada. No és que no mesuri les conseqüències, és que a vegades no m'importen tant els destins com els trajectes.

Sempre em sento de cara a un edifici gris amb persianes de color verd fluorescent, que em recorda a una espècie de llar d'orfes o asil d'ancians d'èpoques passades. Un dia, com per casualitat, vaig veure una plaqueta petita al costat de la porta gran. Posava “Hospital psiquiàtric” en diminutes lletres negres. Durant més d'una setmana em vaig asseure a mirar, una a una, totes les finestres imaginant com seria la vida darrere del verd. Així va començar tot.

Va sortir tranquil per la gran porta. Em va mirar. Es va posar recte i va inspirar profund com per a donar-se resolució. Va observar a banda i banda del carrer i va travessar la carretera, a poc a poc. S'estava dirigint cap a mi i jo vaig mantenir fixos els meus ulls en ell. La seva aparença era tan peculiar que no vaig saber desxifrar-lo en aquell primer moment. Ni definir-lo. Uns cabells blanquíssims acuradament trenats, una cartera penjada a l'espatlla i una espècie d'halo lluminós l'envoltava mentre s'acostava amb tanta lentitud que el so de la terra sota els seus peus cobrava un volum inusitat. Va arribar al meu costat i va asseure’s a l'altre extrem del banc, somrient amigable mentre amb un gest va semblar demanar-me permís, per la qual cosa amb la mà li vaig fer saber que estava bé. Em va confessar que feia uns quants anys havia estat ingressat allà per un desquadrament amb la vida, i que havia començat llavors a escriure i a dibuixar.

Molt a comunicar. Molt a plasmar. Deia tenir una cinquantena de llibretes com la que em va mostrar. Immensos mons creats amb tinta i llapis. Paraules i paraules que descrivien totes les coses que poden adherir-se als moments. Cada frase que llegia em submergia en vivències pròpies i em colpejava el pit com quan un intenta respirar sota el mar. Una cosa sublim destil·lava d'aquells quaderns decorats com a tresors fràgils. Associacions d'elements impossibles i atemporals.

No tenia on anar, vivia on podia, es rentava en els bars i les fonts. Artista també de la supervivència i l'elegància. Vaig decidir portar-lo amb mi a l'hotel. Li vaig buscar una habitació petitona, em va dir que per als seus papers no necessitava molt d'espai, que tenia suficient amb un llit on poder pensar i dormir. Per alguna raó volia que la seva estada allà fos un secret. Ningú havia d'assabentar-se’n i jo no sabia fins quan podria disposar de l'habitació sense aixecar sospites. No la vaig reservar per a no donar explicacions ja que mai se'm va donar bé mentir ni inventar.

―Hem d'obrir, senyor Márquez; fa una setmana que hi és, el cartell. Pot haver passat alguna cosa. Obri, i cridarem a la policia o a l'ambulància...

Allí estava. La 66. Massa dies. Va arribar el moment. Laura, la netejadora; Celsa, la recepcionista, i jo. El director. Mirant els tres fixament el cartell: “NO MOLESTAR”. Sabia que en obrir hauria d'explicar moltes coses. Em vaig saltar les normes en utilitzar una habitació sense registrar, i ell... quedarà descobert i traït.

―Senyor Márquez! ―ja eren més persones de l'equip les que s'amuntegaven davant de la porta, entre espantats i intrigats― Obri!

Em tremolaven les mans i les galtes. De cap manera volia ofendre ni delatar el meu amic, però, ara sí, havia d'obrir i esperar que tant ell com el personal de l'hotel estiguessin oberts a la comprensió.

Vaig posar la clau i vaig obrir. La sorpresa va ser conjunta. La meva descomunal. Ningú. Buida. Tot en el seu lloc. Va entrar la Laura, va revisar ràpidament tota la cambra i va dir la frase més estranya que hagués cregut sentir:

―Aquí no hi ha hagut ningú! Qui va posar el cartell?

Sé que em vaig desmaiar i que porto uns mesos ingressat en un petit hospital psiquiàtric amb finestres verdes, però ara ja puc tornar a escriure i a explicar la història.