CURRI
«@perealvaro: pla definitiu per eliminar la plaga de flamencs a l’Albufera: un restaurant especialitzat en plats de curri amb carn de flamenc. Aporteu els vostres diners a aquesta campanya de Verkami!»
Hòstia puta, que fill de puta el Pere Álvaro! Havia estat controlant aquest malparit durant anys, piratejant els seus comptes de Telegram i WhatsApp, fent seguiment de les seves xarxes socials i escoltant tots els episodis dels seus pòdcasts, per intentar determinar si els seus comentaris sobre menjar flamencs eren una broma de mal gust o no. Mai havia fet cap moviment determinant per implementar el seu pla per menjar-se tots els flamencs, però ara semblava que l’home no estava bromejant.
O potser sí. Al Fred el Flamenc quasi sempre li havia semblat que el Pere bromejava. El flamenc sempre havia pensat sobre si mateix que tenia una ment oberta i que estava predisposat a pensar que la gent tenia bones intencions, però, aquell dia, va passar una cosa que va fer que el Fred el Flamenc deixés de tenir-la tan oberta i que, a més, deixés de creure que alguns comentaris malèvols poguessin ser bromes. Havia estat una hora esperant una oportunitat per apuntar-se a una firma del Brandon Sanderson a Celsius 232 solament per veure que tots els llocs estiguessin ocupats. I,per alguna raó, aquest esdeveniment va trencar la seva fe en la bondat natural de la gent. I,per això, es va irritar, ja abans de veure aquella publicació a X, i, ara, després d’haver-la vist, encara estava més enfadat i no estava disposat a pensar les coses amb calma.
Per què l’home dels pòdcasts «La Comoditat Valenciana», «La Llibreria d’Arkham» i «Això no és Veritat» no podia deixar en pau els pobres flamencs que havien migrat a l’Albufera? Si fins i tot el Fred el Flamenc va aprendre valencià quan va haver de traslladar-se allà perquè els seus hàbitats ancestrals havien esdevingut inhabitables per culpa del puto canvi climàtic dels collons. Si fins i tot va mirar tots els episodis de L’Alqueria Blanca i tots els episodis doblats al valencià de Bola de Drac per intentar ser acceptat pels nadius; però no. No va ser suficient. Tot el puto dia havia de veure comentaris sobre les maldats dels flamencs, incentivats per aquest pallasso. I estava fart i emprenyat. No estava disposat a veure mai més una altra puta publicació o a sentir un comentari sobre menjar flamencs o sobre genocidi d’aquest fill de puta i no pensava deixar que el Pere o qualsevol altre humà digués cap altre insult sense cap conseqüència.
Era l’hora d’actuar i, gràcies a l’accés a les comunicacions privades del Pere amb el seu col·laborador als pòdcasts, el Màxim Vivó, un home que feia veure que era un amant dels pardals i un vegà, però que deixava que el Pere fes les seves crides al genocidi, sabia que aquella nit podia eliminar-lo a casa seva, perquè, per fi, semblava que per una nit el fill de puta no pensava anar a algun concert o a beure cervesetes amb els seus amics per fer una pluja d’idees amb el Màxim de temes super genials per agitar la gent per als seus pòdcasts. Era l’hora de la justícia!
En un no res, el Fred el Flamenc va arribar a casa del Pere. A fora de la casa, a la part de darrere, va veure un home calb amb barba que mirava amb uns prismàtics un flamenc. Un home calb amb barba. Havia de ser el puto Pere; l’home era a casa seva i tenia trets clavats a ell.
Sense pensar ni fer cap soroll, el Fred el Flamenc va baixar en picat i va clavar el seu bec al crani del Pere. Va fer-ho sense remordiments, ignorant els crits de l’assassí en potència. Sang i trossos del seu cervell van volar per tot arreu.El seu cos sense vida va caure a terra. El Fred el Flamenc va riure. Justícia!!! I, ara, tocava menjar!
Hòstia puta! Un flamenc s’estava menjant el seu millor amic al món, el Màxim, a qui no havia reconegut quan havia arribat aquella nit perquè s’havia afaitat el cap per ser calb com ell. Per què? Potser havia volgut ser tan guapo com ell... Però ara era mort per un puto flamenc dels collons! Va agafar un pal prou gros i va cridar:«Fill de puta, flamenc dels collons! Mor!!!».
Va colpejar el cap del flamenc almenys quaranta-dues vegades fins que no en va deixar cap rastre. Solament una pila horrorosa de plomes sangonoses. Va plorar per uns minuts mirant el cos parcialment menjat del seu millor amic al món. Com podria ara fer «La Comoditat Valenciana» sense el Màxim? No sabia res sobre edició.
Però, mentre plorava, va pensar en una cosa. Va agafar la seva còpia del Necronomicon de la butxaca i va buscar a dins del llibre un encanteri que pogués ajudar-lo. N’hi va haver un que li va semblar útil. Va posar el llibre a terra i les mans sobre el cos mort del Màxim i va començar a recitar un encanteri en àrab que semblava, per la imatge que apareixiaa la pàgina, que podia reviure un mort com el seu amic preciós que sabia molt bé com editar episodis dels pòdcasts.
Va dir l’última paraula de l’encanteri. Per un moment, tenia les mans cobertes de tinta i, després... Res. Res! «NOOOOOOO!!!! Màxim, has de tornar ala vi...».
Les seves paraules van morir amb un cop al crani del bec del flamenc zombi. Un cop tan fort i encertat que va assassinar el Pere al moment.
El cos sense vida del Pere va caure a terra. El flamenc zombi va mirar com el bassal de sang que deixava el cos mort del Pere es mesclava amb els fluids del cos mort del Màxim. El flamenc zombi va xisclar i va començar a sopar. Un bon sopar d’humans. Haurien sigut més bons cuinats, com un plat de curri, però per a un flamenc zombi la carn crua era perfecta.
I jo que al començar a llegit pensava en una mena de Juan Salvador Flamenq... Ostia puta quin sustarro!
ResponElimina