Un estiu de contes VII - Antònia Tubau

 

COSES DE CASA

Totes les persones tenen manies. Tothom podria citar algun costum o alguna idea pròpia que els fa diferents, especials. La Joana també en té i n'és ben conscient. Hi ha gent que creu que és una forma de psicosi, una obsessió que cal radicar, però la Joana n'està orgullosa de les seves manies. Per exemple, quan endreça la casa ho fa seguint un ordre establert, d'habitació en habitació, com si pentinés el domicili, i així s'assegura de no deixar res sense inspeccionar. Quan té poc temps, és una mica enutjós perquè ella mai pot marxar de casa sense tenir-ho tot ben net i col·locat.

Aquell dilluns, però, era diferent. La Joana estava de vacances i tenia tot el matí per ella. En Jaume i els nens acabaven de marxar, un cap a la feina i els altres cap al casal, per tant, podia anar fent sense pressa. Només havia de revisar que tot estigués en ordre i després anar al supermercat. Dedicaria la resta del matí, fins l'hora de preparar el dinar, a llegir, un dels seus passatemps preferits.

Va començar, com sempre, pel fons de l'habitatge, les cambres que donaven més al nord: l'habitació dels convidats i les dels nens. L'habitació dels convidats, com de costum, va ser qüestió de segons. Va obrir la porta per comprovar que tot era al seu lloc, que els nens no hi haguessin entrat a jugar, i de seguida la va tornar a deixar un altre cop en la foscor total.

La cambra d'en Josep, el gran, ja era una altra cosa. El portàtil seguia engegat sobre l'escriptori, s'havia tornat a oblidar de fer el llit i tenia la roba del dia anterior per terra. La Joana es va enfurismar. Va apagar l'ordinador i, mentre anava recollint les peces, es preguntava de què servia repetir tantes vegades el mateix.

N'aprendrà algun dia? Després la seva dona dirà que és tot culpa meva, que l'he malcriat. I jo prou que m'hi escarrasso a fer d'ell un home com cal. No li penso fer més, el llit! Però, què he d'esperar? És com el seu pare, picar sobre ferro fred. Com ahir: només li vaig dir que s'havien de llençar les escombraries i es va enfilar d’una manera! No l'havia vist mai així, deu ser la feina. Millor callar, sí, millor callar.

Sense ni adonar-se'n havia entrat a la sala de bany i estava dipositant la roba al cove. Un ràpid escrutini visual, posar els raspalls de dents al vas i a la següent cambra: l'habitació d'en Jeroni, el petit.

Llit fet i planxat, terra sense obstacles, contes i llibres ben aliniats a la lleixa, escriptori ben ordenat.

Sembla mentida que sigui el petit, tan responsable i seriós. Fa riure i tot quan ens diu que ens apressem, que farem tard. Que bé que siguin tots dos nens! Com juguen! Ara ja m'és igual que no hagi sortit cap nena, no els canviaria per res del món. Qui ens ho hauria dit quan ens vam casar! En Jaume estava tan preocupat per la feina! Però de seguida va conèixer en Carles, van muntar l'empresa d'informàtica i ara tot va genial. Mai hauria trobat un soci millor. És tan atent, tan amable! Hem tingut sort, sí, senyor!

La visió del menjador la va fer tornar a la realitat. Havia recorregut una bona part del passadís amb un somriure al rostre. Aquest es va diluir quan va veure les espardenyes del seu home davant del sofà. Havia estat veient la televisió fins a tard. Mentre les recollia amb una mà, amb l'altra agafava els dos comandaments de la tauleta i els retornava al seu lloc.

Què li deu passar? Per què no en parlem i mirem de solucionar-ho plegats? Avui, després de dinar, quan els nens vagin a descansar, li trauré el tema. A veure si ve de bon humor...

La Joana va ajustar la porta del menjador i es va dirigir a la seva habitació. Només entrar ja va sentir l'olor dels llençols nets; li agradava tant! Els havia canviat el dia abans, però encara se sentia aquella fragància del suavitzant. Va delectar-s'hi mentre deixava les espardenyes del seu home al sabater i, en un moment, va tenir els llençols ben estirats i els coixins a lloc.

Tot anirà bé, segur. Ho parlarem, en Jaume es desfogarà, veurà que no n'hi ha per tant -sempre s'afoga en un got d'aigua- i tornarem a la normalitat. Li proposaré de fer una passejada, quan baixi la calor, fins a la plaça, amb els nens, i menjarem un gelat.

Ja només quedava la cuina. A la taula encara quedaven les restes de l'esmorzar dels nens.

Com és que els hem acostumat a portar els estris a la pica i no a passar després una baieta per la taula?, pensava mentre agafava el drap i el mullava sota l'aixeta.

La Joana fregava la taula i el cap va tornar cap al seu home.

I si és quelcom més greu? Alguna cosa que no es pot solucionar. Tant difícil li és dir-m'ho? Una dona? La secretària sempre li ha fet ullets i és estrany que encara no li coneguem cap parella. Però no crec que en Jaume es deixés entabanar per una noia empastifada de maquillatge. No, ha de ser alguna altra cosa.

Acabava de col·locar els estris en el rentaplats. Va respirar alleugerida, i encara una mica afligida també, però va respirar sorollosament mentre gaudia per uns segons de tenir tota la casa en ordre.

Llavors, la Joana va agafar la llista de la compra que reposava sobre el marbre i es va dirigir al vestíbul per recollir la bossa de mà. De forma automàtica va endreçar el paper i va treure les claus, disposada a sortir. Un petit xiulet la va fer aturar. De seguida va veure el mòbil d'en Jaume al moble del rebedor. Amb les presses de la visita de les nou, se l'havia deixat. El que havia sentit la Joana era el soroll d'un whatsapp. I ara es veia el missatge a la pantalla de l'iPhone, era d'en Carles, el seu soci.

“Ja no puc més. Li ho has de dir. O ella o jo.”