DESFICI
No podia apartar-ne el ulls. Les cames se li havien quedat
collades al terra i allà romania, clavat.
Aquell quadre el desconcertava:
colles de gent nua a cavall; noies banyant-se de pèl a pèl en un llac; peixos
voladors; animals de dimensions desproporcionades; artefactes de dubtosa
utilitat pintats de tons rosats; l'herba color molsa; l'estany d'un blau fosc i
una bola grisa, enorme, enmig de l'aigua, apuntant cap al cel amb una agulla.A
l'esquerra del tríptic el paradís, a la dreta l'infern i al mig, ocupant tota
la part central, el gran jardí, amb aquell devessall oníric de cossos joves
blancs com el nacre destacant sobre el fons verdós de l’herba, tan pàl·lids,
tan nus. Desig. Fascinació. Neguit.
Feia més la impressió d'un malson que d'un
espai curull de plaers, però així i tot, en Bernat no podia treure els ulls del
damunt del quadre. Desclavant els peus de les rajoles se'n separava unes passes
per veure tot el conjunt i li feia l'efecte d'estar passejant-se pel cervell
d'un dement: l'atreia i el repel·lia al mateix temps, amb una força que
l'empenyia ara enrere, ara endavant per observar-ne els detalls. El cap em
bull. Li donava voltes i no aconseguia entendre el que tenia al davant. Potser
necessito que algú m'expliqui el significat de tota aquesta bogeria, perquè no
li veig el sentit ni a l'obra ni al títol: “El jardí de les delícies”, sí,
però... de quines delícies parla?
Ja l' havien advertit, al Bernat,
que l'art o t'agrada o no t'agrada. O et comunica alguna cosa o no et diu res,
que no cal donar-hi més voltes. Ell no era gaire amant de museus ni
d’exposicions, però era a Madrid per feina, el dia era rúfol i li va semblar
bona idea passar la tarda visitant el Museu del Prado. Feia dues hores que
voltava per les sales i fins aleshoreshavia gaudit de l’art, però no s’havia
sentit intimidat així per cap pintura. Ningú no m'ha avisat d'aquest desfici
que ara tinc. Estic embogint?Me'n vull anar d'aquí i no puc. Els peus em pesen
una tona.No sé si m'agrada, però no me’n puc allunyar, mentre el malestar
s'apodera de mi i friso per ser un dels qui va a cavall, acaronant l’esquena
d’un jove tendríssim i estrany. O per banyar-me al llac amb les noies nues, belles
nàiades que em desitgen. Les seves mirades em subjuguen, les mans em criden,
les boques d’homes i dones sospiren per mi.
En Bernat roman indecís, però
finalment accepta el repte que prové d’aquells éssers fràgils, assedegat de
plaer: de sobte lleuger, ensella un cavall, s’acosta als nois i hi juga, ara
amb uns, ara amb els altres, no sap quins triar, tanta gràcia en aquells cossos
que l’envolten com un núvol. Tots el volen, tots el besen mentre li descorden la
roba i li deslliguen les sandàlies fins
fer-lo un d’ells, terròs de sucre morè que es deixa fondre en la jovenesa de
les seves pells.
Les nimfes, enriolades, l’esperen pacients,
certes que quan els jovenets se’n cansin, en Bernat serà per elles. El seu torn
arribarà i gaudiran de la novetat, en faran el que els plagui, d’una en una,
per parelles, totes juntes.No és el primer badoc que ha sucumbit a l’encanteri
del quadre, ni serà el darrer. Després convertiran en Bernat en ocell de cinc
ales, en porc volador o en alguna de les bèsties extravagants creades pel
Bosco. O per elles mateixes, artistes atrevides, que l’avorriment de tants anys
dins el quadre contemplant els visitants els ha esmolat la imaginació.
