Un estiu de contes XI - Mar Aparicio

 

LA PISCINA MALEÏDA

 

Al poble de Vilacols, la piscina vella, amagada al final d’un camí de grava envoltat de pins, era un lloc temut i fascinant alhora. Tothom coneixia les històries: ningú no hi sortia indemne. Alguns deien que la piscina estava maleïda per un ritual antic; d’altres, que la terra mateixa estava enfurismada amb els qui hi nedaven. Fos com fos, aquella piscina era un imant per a la desgràcia, un lloc on les lleis de la natura semblaven doblegar-se sota una força invisible.

En Pau, el socorrista, era un jove valent, però estava exhaust. Feia tres estius que hi treballava, i cada dia era una batalla contra l’inevitable. Vigilava amb ulls d’àliga, revisava els flotadors, mesurava el clor i el pH de l’aigua diverses vegades al dia. Però res no servia. El pH de l’aigua canviava sol, passant de neutre a àcid o alcalí en qüestió de minuts, sense cap explicació. Alguns banyistes en sortien amb la pell vermella, plena de cremades o erupcions al·lèrgiques, queixant-se d’una picor insuportable. Una vegada, una dona gran va haver de ser traslladada a l’hospital perquè s’havia inflat com si l’haguessin submergit en àcid. En Pau ho intentava tot, però la piscina semblava tenir vida pròpia.

Si el cel s’ennuvolava, un llamp queia sense avisar, il·luminant l’aigua amb un esclat blau elèctric que feia tremolar els presents. Si el sol escalfava massa, l’aigua començava a bullir, amb bombolles que pujaven des del fons, com si la piscina fos una olla oblidada al foc. Els flotadors, fins i tot els nous, explotaven amb un espetec que ressonava pels pins, enviant fragments de goma volant com pinyons en un incendi. I, com si no n’hi hagués prou, hi havia dies que plagues de mosquits, tàvecs, o fins i tot eixams de vespes, envaïen la piscina. Eren tan nombrosos que la gent no podia sortir de l’aigua sense ser atacada. Una tarda, un grup de nens va quedar atrapat al centre de la piscina, cridant mentre els insectes els assetjaven, i en Pau va haver de saltar a l’aigua amb una xarxa per protegir-los. Ell mateix va acabar amb picades per tot el cos.

El pitjor, però, era que sempre hi havia algú que s’ofegava o patia algun accident. En Pau havia salvat desenes de persones, però mai era suficient. Una vegada, un home fort i bon nedador va perdre el coneixement de sobte i es va enfonsar com si li haguessin lligat una llosa al pit. En Pau el va treure a temps, però l’home es va despertar balbucejant, amb els ulls en blanc, parlant d’una ombra sota l’aigua que l’havia estirat cap al fons.

Aquell estiu, una noia nova, l’Àstrid, va arribar al poble. Era curiosa, atrevida, i no creia en les històries de malediccions. “Són supersticions de poble, va dir rient, mentre s’asseia a la vora de la piscina i hi posava els peus. En Pau la va advertir, explicant-li els perills: els llamps, l’aigua bullent, el pH incontrolable, les bestioles. Però l’Àstrid va saltar a l’aigua amb un somriure desafiant. Al principi, tot semblava normal. De cop i volta el cel es va enfosquir, i un tro va retrunyir. En Pau va cridar: “Surt de l’aigua, ara!” Ella va fer-li cas, però quan va posar els peus a l’escala, un flotador va esclatar al seu costat, i un tros de goma li va fer un tall al braç. Mentre en Pau l’ajudava, amb el cor accelerat, un núvol de llagostes va aparèixer de sobte, obligant-los a córrer cap a la caseta del socorrista. La noia, amb el braç sagnant i la pell irritada, va murmurar: “D’acord, potser sí que passa alguna cosa estranya.”

L’Àstrid no es va rendir. Va tornar l’endemà, amb el braç embenat, decidida a entendre què passava. Va observar l’aigua, els pins, la vella caseta del socorrista. “Hi ha alguna cosa aquí que no quadra,” va dir. En Pau, esgotat, li va explicar tot el que havia ocorregut els darrers tres estius. Ella va insistir a investigar, i junts van remenar la caseta. Sota una pila de tovalloles velles, humides i amb una forta olor de clor, van trobar un llibre antic, amb tapes de cuir i pàgines groguenques. La coberta mostrava el dibuix d’una piscina i el text interior estava escriten una llengua desconeguda. L’Àstrid, que havia estudiat història, va reconèixer alguns símbols. “És un ritual. Algú va lligar aquest lloc a una força antiga, però no diu per què.”

Aquella nit, amb una tempesta rugint al cel i l’aigua de la piscina agitada per un vent inexplicable, van decidir enfrontar-se junts a la maledicció. Van seguir les instruccions del llibre, que parlaven d’una ofrena per calmar la terra. Van encendre espelmes al voltant de la piscinai van recitar les paraules estrambòtiques del llibre. L’aigua va tremolar, com si estigués viva, i es va formar un remolí. Un vent gelat va apagar les espelmes, i el cel es va aclarir. La piscina va tornar a semblar... normal.

L’endemà, en Pau va obrir amb el cor encongit. No hi va haver llamps, ni explosions, ni plagues. L’aigua estava clara, el pH estable, i la gent nedava i la mainada jugava sense problemes. Per primera vegada en anys, ningú no va patir cap infortuni. En Pau va somriure, alleujat, pensant que la maledicció s’havia acabat.

Però l’Àstrid no va tornar. Va desaparèixer aquella nit, sense deixar rastre. Alguns deien que se n’havia anat del poble, cansada de les històries. Altres, més supersticiosos, xiuxiuejaven que la piscina l’havia reclamat com a última ofrena. En Pau, quan tancava la caseta al vespre, sentia un calfred. A vegades, en la quietud de la nit, li semblava veure una ombra movent-se sota l’aigua, somrient. I, en aquells moments, l’aigua tornava a canviar de color, només un instant, com si la piscina li recordés que, potser, la maledicció només estava adormida.

Bon estiu!