Un estiu de contes IX - Anabel Gardell

 

SENSE MÒBIL

 

A mig camí del seu destí, l’Arnau brama. Ha oblidat el mòbil carregant a la tauleta de nit. Ell, l’homo techno  que no pot sortir de casa sense la bateria al cent per cent, s’ha despistat quan un repartidor ha tocat al seu intèrfon per error. Per un microsegon, li venen ganes de derrapar a l’estil Fast and Furious i fer mitja volta per recuperar el seu preuat dispositiu. Però guanya el seu principi irrefutable de ser puntual. Arribar tard és una falta de respecte i, encara més, si et retrobes amb un amic de la infància que està de dol.

—Hola, Oriol. Ho sento molt. Pobra tia Aurèlia.

—Moltes gràcies, Arnau. És una gran pèrdua. La meva tia àvia era una crac.

—Estava malalta?

—No, que la família sàpiga. Era molt activa, anava a pilates, la coral, a l’aula de teatre i assistia a tots els actes de la biblio. Aquella tarda va anar a fer-se la manicura i la permanent perquè al club de lectura venia un escriptor d’aquests que surten a TV3. En fi, la perruquera de Navata es pensava que estava fent una bona becaina, d’aquelles tan bones que et cauen la bava, però quan va sonar el cling de l’assecador de casc i es va adonar que no responia, ja era massa tard.

—Una mort silenciosa.

—I amb molt d’estil. Al tanatori, les seves amigues i veïnes l’admiraven amb una barreja de pena i enveja. Antes muerta que sencilla, va remugar una.

—Envejar la mort, deu estar ben fotuda aquesta senyora.

—Li diuen la vieja del visillo. A tots els pobles n’hi ha una. I no t’ho creuràs; una altra ens va recomanar demanar descompte al tanatori perquè ja venia arreglada de casa.

—No m’ho diguis, la garrepa del poble.

—Exacte. La mestressa de Cal Duro. Només va tenir un fill per no dividir l’herència.

 Es fa un breu silenci, fan que no amb el cap i riuen. Seuen al bar de la piscina.

 —Arnau, has pensat en la teva mort? Com t’agradaria morir?

—Ostres, quin mal rotllo, jo no hi penso. Ja m’arribarà.

—Doncs, jo sí. A la biblioteca o a l’hort.

—Ja m’imaginava que no diries d’una sobredosi de viagra.

—Ara que ho dius, no em desagrada la idea, eh! Molt millor que enllitat en un hospital. 

Mentre esperen el seu cafè a l’estil espresso machiato, com el de l’embafadora cançó de l’estiu, l’Arnau s’emporta la mà a la butxaca i recorda que no porta el telèfon. Se li desencaixa la cara i esbufega.

 —Estàs bé, Arnau?

—M’he deixat el mòbil a casa. Et volia ensenyar una foto del meu match a Tinder. És de Navata.

—Saps que té un nom, això? Nomofobia. Ansietat per no disposar del mòbil.

—No em psicoanalitzis, Oriol —li retreu, posant els ulls en blanc.

—No et jutjo. Jo n’era una víctima més. Fins que vaig fer el recompte d’hores que perdia a l’any per culpa dels algoritmes i del disseny hiperaddictiu de l’scroll infinit. Ara soc més feliç amb el meu telèfon prehistòric. Només puc rebre trucades i sms. I a Toulouse tinc molt vida social. Estic apuntat a moltes activitats. Club d’escacs, rocòdrom, amants del cinema, intercanvi d’idiomes… Segueixo fil per randa l’exemple de la tieta Aurèlia.

—I com t’ho fas per lligar? —pregunta, aixecant les espatlles.

—À l’ancienne. Com s’ha fet tota la vida, mirant les noies a la cara i posant-hi una mica de morro. Quan pensaves quedar amb aquesta noia?

—Fa setmanes que no parlem. Ja ho dono per perdut, però voldria proposar-li d’anar a l’Acústica —respon capcot l’Arnau.

—El pitjor que pots fer és quedar en un lloc massificat ple de distraccions. Demana-li de fer un cafè o convida-la a sopar i ja veuràs que anirà bé —anima el seu amic, fent-li un copet a l’esquena.

—Mira, la perruquera i la seva filla —l’Oriol aixeca la mà i les saluda.

—No fotis —xiuxiueja—. La de Tinder.

 L’Arnau desitja arrencar a córrer, però es queda enganxat a la cadira de plàstic. Es vol fondre com els glaçons de la taula del costat. Recorda que no s’ha arreglat la barba ni tampoc s’ha perfumat. Nota com li suen els plecs dels genolls i les natges. Intenta concentrar-se en no fer el ridícul. Mare i filla s’acosten. La mare, ben decidida. La noia, cautelosa i arrossegant les xancletes. Porta una cua feta a correcuita, la roba desconjuntada i li penja una tira del biquini. No es pot sortir de casa sense arreglar, es diu a si mateixa.

 —Noi, encara no m’he recuperat de l’ensurt de l’Aurèlia —reposa la mà al cor—. Quina pena.

—Sí, la trobarem molt a faltar —canvia de tema hàbilment—: us presento el meu amic Arnau. Júlia, potser ja us coneixeu. L’Alt Empordà és un poble gran.

—Sí, ens coneixem una mica…—contesta dissimulant el cor a mil—  però no en persona —les galtes enceses la delaten.

 L’Arnau s’aixeca com si tingués una molla a la cadira i planta dos petons a la Júlia. Espera no pifiar-la.

 —Quina sort. Feia molts dies que no ens escrivíem.

—M’estic desconnectant del mòbil per connectar amb la vida —diu amb un somriure tímid i alleugerit, recollint-se un ble de cabells darrere l’orella. Per fi he pogut dir la maleïda frase en veu alta, pensa.

 La mare, amb el radar d’oportunitats a tota màquina, detecta una espurna a la seva mirada. La seva filla tot just està donant els primers fruits de la teràpia per la depressió. Avui és el setè dia que aconsegueix treure-la de casa amb l’excusa de refrescar-se a la piscina. Així doncs, no deixarà passar l’ocasió per revifar-la: l’Arnau sembla bon jan. Ràpida com un llamp, mana:

 —Oriol, no voldries tallar-te una mica aquestes grenyes que em portes? Ara mateix tinc una hora lliure —abans que ningú repliqui, dispara a correcuita: —Júlia, queda’t xerrant una estona amb l’Arnau i porteu-me després un mojito de maduixa sense alcohol.

—No et puc dir que no. Som-hi, però només et deixo tallar un ditet! —s’aixeca tot sorneguer l’Oriol— I tranquil·la. No faré cap migdiada. Porto un cafè a sobre.

 En aquell precís moment, dues nenes canten a ple pulmó “Mi amore, mi amore, espresso machiato, machiato, machiato, por favoreeee”. L’Arnau i la Júlia es miren als ulls i esclaten a riure. El gel s’ha trencat. Han fet un match real.