TOT ÉS VIDA
Avui no he baixat la càmera a la platja. Tot i que m’encanta captar llocs i moments, realment no crec allò de què una imatge val més que mil paraules. Cap càmera recollirà avui la suau brisa que m'acompanya aquí asseguda al costat del mar, entre les roques, amb la remor d'un onatge lleu, el moviment just que el vent de llevant imprimeix a la superficie. Tampoc captarà la llum que brilla ondulant sobre l'aigua blava, o el cel uniforme, sense cap núvol, potser amb la presència d'una gavina volant cap a l'aliment que l'espera més avall.
Em trobo en una mena de talaia visual. Tant és on dirigeixi la mirada. Tot són impactes sensorials, moviment, llum i color. Aquesta vida sona, fa olor, es desplaça d’un lloc a l’altre amb un efecte multicolor.
Davant meu, a
l'escullera d’entrada al petit port, uns avis miren insistentment les seves
canyes de pescar en una mena de trànsit hipnòtic, esperant aquell peix que mossegui
l'ham, però desitjant que el procés s'allargui una estona més i que no es
trenquin l'encanteri i la màgia de l’espera al sol. El més jove llegeix al
diari el resultat del partit amb els ulls mig tancats sota l'ala del vell
barret de palla, desgastat i amb les puntes separades com un eriçó.
Foto Paloma B. Gómez
A la dreta una
platja gairebé salvatge, quilòmetres de sorra i llum. El paradís dels que
busquen la solitud, dels que volen sentir-se déus per sobre d'una terra
immensa. El vent bufa gairebé amb fúria, l'olor de iode s'intensifica i no es
veu cap presència, excepte algunes taques de colors fluorescents que solquen
veloces, tallants, les onades, guiades amb eficàcia pels nous genets del mar. Les
seves muntures queden ocultes pels rínxols blancs, només de vegades es veu la
superfície brillant sobre la qual recolzen els peus, quan una onada es creua
una mica i cal sortejar-la aferrant-se a la botavara, volant darrere la vela,
formant-ne part.
De cop i volta,
com en una pinyata infantil, cauen del cos blau d’una avioneta la mitja dotzena
de paracaigudistes que tenen en aquesta platja i els herbassars que
l'acompanyen, la seva natural pista d'aterratge. És un descens lent, amb una
cadència suau, com si no tinguessin pressa. Amb ells, els triangles de colors
que tracen les seves piruetes, semblen estar executant passos de ball que, en
la distància trobo elegants com antics valsos. La meva respiració també baixa
de revolucions, hi ha moments que necessiten aquesta predisposició lenta i mandrosa
com una migdiada.
Al fons, la
remor de les onades que formarà sempre part de la banda sonora de la meva vida
juntament amb l'olor que desprèn el mar. Un duet sensorial que conforma el mapa
dels meus sentiments i la necessitat d'acostar-me a la platja de tant en tant.
A aquesta platja entre aquestes roques on tantes hores he passat, tantes
paraules he llegit, i tants somnis he esperat al costat del meu far.
En realitat, no és un far, no ens
enganyem, no és més que una balisa que assenyala l'entrada al port, però —somiatruites
com soc — asseguda al seu costat amb l'escullera
a l'esquena i recolzada en aquestes parets, he passat mil tardes de joventut
mirant el mar, allà on es perd la perspectiva de les dues platges i del port.
Davant meu
només el mar i la presència elegant d'algun veler. No puc evitar sostreure'm a
la visió d'aquesta brillantor màgica i suau sobre l'aigua i el so de seda que
produeix el vent en besar les onades lleus.
Giro una mica
el cap fugint del sol de migdia que pretén encegar-me i desplaço la vista a l’esquerra.
A aquesta banda de l'escullera hi ha una vida diferent, però carregada
d'encant. Una més “d'estiu”, més turista, que uns odien i els altres trobem
particularment propera i familiar.
És la vida dels
que viuen cada dia darrere d'un taulell, escrivint davant d'un ordinador, o
ajustant caragols en una cadena de muntatge. La que busquen els que ja no
suporten la seva, els que necessiten la llum que no veuen a la ciutat, a la fàbrica
o a casa.
Aquesta platja
és molt diferent de l'altra, encara que només les separin unes dotzenes de
metres en forma de canal. Aquí, la sorra es veu només a intervals entre el
colorit mosaic que formen tovalloles, para-sols, flotadors i altres elements
que acompanyen l'ésser humà i sense els quals no sap gaudir d'una cosa tan
natural i tan simple com és el mar.
Sense esforç
puc sentir els crits i les rialles
infantils i algun plor espantat davant d'aquesta aigua que es mou imparable a
la riba i s'emporta la pala blava del nen rosset que se la mira angoixat.
Una veu propera
em treu dels meus pensaments i em torna per un instant a la realitat. Darrere
meu veig una senyora gran amb accent andalús. Està fent amistat amb una altra dona,
una alemanya amb autèntiques dificultats per parlar amb ella, però l'idioma de
la platja és universal:
—Doncs
miri, aquí tot ha canviat força. El meu Manuel, quan surt de la fàbrica, neteja
la pols o passa el pal de fregar i quan arribo a casa, tard i molt cansada, ja trobo
el sopar a taula.
—Ah,
ja, ja, sí, sí, sí…
L'alemanya
assenteix amb un somriure d'orella a orella, amb l’expressió d'amabilitat de
qui no ha entès ni una sola paraula, però valora el gest confiat de l'altra
persona en explicar-li les coses.
Mentre escric, perdo
el contacte amb les dues senyores i al cap d'uns minuts, quan torno a mirar, la
seva amistat ja és llarga i arrelada: es posen al dia de quins són els millors restaurants,
quins hotels ofereixen ball a la nit i s'intercanvien els números dels mòbils. Queden
per trobar-se aquí mateix demà passat a les onze. Demà no poden; l'alemanya té
reserva per a una excursió a aquell museu tan famós de la ciutat propera.
—Ai, sí, preciós, vagi, vagi… Ens veurem dimecres.
Mentrestant les
onades traïdores han tornat la pala blava al nen ros que continua clavat com un
estaquirot, mullant-se els peus i mirant l'aigua amb una expressió meitat
sorpresa i meitat desconfiada. Agafa amb força la pala amb una mà i el cubell
de plàstic vermell amb l'altra, sense atrevir-se a deixar-los a terra. Li falta
valor per acostar-se al mar, però el mira, fascinat pel moviment.
Més lluny, el
passeig s'ha omplert de mica en mica. Hi ha qui s’acosta tímidament a la
platja; és primavera al calendari i fa dos dies al seu país encara duien jersei
de llana. Altres, els més decidits, ja han sortit dels seus hotels buscant el
sol, reptant-lo que toqui les pells blanques i febles. Esperant la calor, la
tranquil·litat i després el desig de l'aigua, la sorpresa del fred i el gust de
sal que no marxarà fins a la segona dutxa.
Hi ha més gent:
venedors de quincalla i bijuteria, dibuixants de caricatures, dones que fan
trenes africanes i aquella noia jove que passa gairebé tot el dia al quiosc dels
gelats i que ja té els ulls
permanentment ajustats per l'efecte de tantes hores de sol…
Dia rere dia. Cada estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa aqui el teu comentari