06 d’agost 2026

Un estiu de contes VII - Antònia Tubau

 ECLIPSI


El descampat de Can Masdeu s'havia omplert des de primera hora de la tarda, ningú volia perdre’s l’esdeveniment i havien assegurat que des d’aquell punt tindrien una visió immillorable. L'Ajuntament hi havia instal·lat unes quantes gandules i un parell de food trucks per a l'ocasió; també havien portat un equip de so per a entretenir els assistents fins que arribés l’hora, però la música gairebé no se sentia de tanta gent com hi havia. Tot el poble era allà. L’Aurora, dreta com un estaquirot, s’ho mirava sorpresa mentre sentia el bullir de les converses trivials i també la rialla una mica massa alta d’en Marc, el seu xicot, que feia bromes envoltat de la colla d’amics.

–Veieu com havíem de venir aviat per tenir els millors llocs? La gent està posant les tovalloles per terra i ja gairebé no hi ha espai. Heu dut ulleres homologades? No vull que us quedeu cecs, eh! –deia en Marc, passant un braç per sobre les espatlles de l'Aurora. Sempre ho feia, era la seva manera d’acostar-la, de recordar a la resta que era la seva parella. Una abraçada àgil, perfecta, que s’emmotllava fàcilment, com la seva relació. Tot en ell era impecable: el somriure de disseny, la roba de marca, aquella paraula exacta en el moment precís. L’Aurora no acabava de creure’s que un noi com ell, tan exitós i amb tants amics, li hagués anat al darrere.

En aquell moment, la noia va notar que li feien mal les cames, portava massa temps en la mateixa posició; va pensar que estava cansada de ser allà. Si no fos que ja quedava poca estona per l’eclipsi, se n’hauria tornat a casa. Va tornar a mirar el rellotge: faltaven dos minuts per a la totalitat. Per fi. La llum del dia havia anat adquirint un to plomís, irreal, com si algú hagués passat un filtre de grisos sobre el paisatge. L’aire va refredar-se de cop i els ocells del bosc del costat van emmudir.

–Ja ve, ja ve... –va murmurar algú.

L'últim raig de sol va desaparèixer darrere la lluna. La foscor no va ser absoluta, sinó una penombra blava i estranya. I aleshores, el silenci de l'eclipsi es va trencar.

Foto: Arxiu Pexels

L’Aurora es va treure les ulleres de protecció, estranyada per un so eixordador i rítmic. Al seu costat, la senyora Roser, la seva veïna de tota la vida, bona dona però una mica xafardera, havia començat a sacsejar el cap d’una forma estranya, seca i mecànica. El seu nas i la seva boca s'havien endurit en un bec groguenc i afilat, i del cap li brollava una cresta vermella i tremolosa. Havia començat a cloquejar? Era possible? L’Aurora s’ho mirava amb els ulls esbatanats.

A pocs metres, en Pere, el regidor de Cultura –un home conegut per la seva oratòria impecable i els seus discursos moralitzadors– va girar el cap cap a l'Aurora. El seu rostre s'havia afilat de forma grotesca; el morro li havia crescut cobert d'un pèl rogenc i els seus ulls desprenien una astúcia salvatge. Era el cap perfecte d'una guilla! Va ensenyar les dents en un rictus famèlic abans d'escapar-se cap als matolls.

L’Aurora sentia que el cor li bategava a la gola. Què estava passant? Era producte de la seva imaginació, va preguntar-se, desorientada. Una parella es barallava a esgarrapades transformats en gats de carrer; un amic de la colla, conegut per ser covard, s'havia cargolat sobre ell mateix com un eriçó. Semblava com si la façana de tothom s'hagués esfondrat.

Llavors, amb una lentitud absurda, l’Aurora va girar la mirada cap a en Marc. S’havia adonat que ell encara li agafava la mà, però el seu tacte havia canviat. La pell d'en Marc s'havia tornat grisa, dura, rasposa, com la coberta d'un rèptil. Però el que va fer que a l'Aurora se li tallés la respiració va ser la seva cara: no tenia ulls ni boca, només una superfície llisa i buida. El va deixar anar de cop, allunyant-s’hi i, de seguida, es va mirar les pròpies mans, tremolant. Esperava veure-hi urpes, o plomes, o vés a saber el què. Però no, les seves mans continuaven sent humanes. La seva pell era la mateixa. L'únic que sentia era un pes colossal al pit i una claredat feridora: l'eclipsi no l'estava transformant a ella, l'estava obligant a veure. Però ella no volia veure, volia marxar d’aquell circ horrorós. El problema era que eren lluny del nucli urbà i ella no havia dut el cotxe. O fugia a peu –i trigaria hores– o havia de trobar algú que no s’hagués transformat en cap bestiola que la pogués tornar a casa.

Mentre buscava algú adient, sense èxit, els minuts passaven com si fossin segles i la noia s’anava desesperant. Porcs, gossos, ovelles, gats… i altres éssers que l’Aurora era incapaç de reconèixer, omplien el descampat. Per sort, tots estaven tan pendents de les seves necessitats que ningú es fixava en la noia que passava pel cantó.

Aleshores, el cel, a poc a poc, va començar a clarejar. Un fil de llum daurada va tallar la penombra i, en qüestió de segons, el procés es va invertir. El bec de la senyora Roser es va retraure fins a tornar a ser els seus llavis fins; el morro de guilla d'en Pere es va encongir; la cara plana d'en Marc va recuperar el seu nas recte, els seus ulls blaus i el seu somriure de catàleg. El sol tornava a brillar sobre Can Masdeu.

–Uau... ha estat increïble, oi? –va dir en Marc, aixecant-se de la gandula i espolsant-se la camisa–. Te n'has adonat de com ha baixat la temperatura? Ha sigut màgic.

La senyora Roser, posant-se bé el cabell amb les mans, ja tornava a acostar-se a una veïna per xiuxiuejar alguna cosa. En Pere parlava de la grandesa del cosmos, també inconscient de la seva transformació. El pacte social s'havia restablert a la mateixa velocitat que la llum del sol, i tothom tornava a portar la màscara.

L’Aurora tornava a ser amb els seus amics, encara incrèdula. En Marc li va agafar la mà per anar cap als food trucks.

–Anem a prendre alguna cosa, guapíssima?

La noia va mirar la seva mà dins de la d'ell uns segons i ràpidament la va retirar.

–No, Marc –va dir. La seva veu va sonar estranyament clara enmig del rebombori del descampat.

–Què t’agafa ara? Estàs bé? –va preguntar ell, amb la preocupació dibuixada amb una precisió quirúrgica.

–No vaig enlloc amb tu. Ni ara, ni més tard. Em sap greu.

En Marc es va quedar descol·locat, sense saber quin guió seguir. L’Aurora no va esperar a veure quina altra màscara es posava. Va donar mitja volta i va començar a caminar cap a la sortida de Can Masdeu.

Caminava sola cap al poble, sota un bon sol d'agost, malgrat l’hora del capvespre, sentint una barreja de vertigen i de pau. Ja no podia desveure el que havia vist, tampoc sabia què faria amb aquella revelació, però tenia clar que ja no era la mateixa somiatruites de sempre.



Antònia Tubau Paloma (Vilafant, 1972)
Professora de llengua i literatura de Secundària. 
Ha  col·laborat  en publicacions comarcals. 
Ha participat  amb relats en totes les edicions del Figueres de Por
El 2024 autopublicava Aún no sé quién soy que l'any 2025 ha tingut la seva versió en català, Poders ocults, de la mà de Llibres del Delicte. 
Contacte a Instagram   


05 d’agost 2026

Versos contra Versos

L'ESPERA S'HA ACABAT.

Hi ha poemes que fa massa temps que esperen ser sentits.

Ara sí: Versos contra versos ja té nova data.

Si tens poemes guardats en una llibreta, en una carpeta de l'ordinador o en una nota del mòbil, potser ha arribat el moment d'obrir el calaix i compartir-los.

El proper 18 de setembre, el bar de La Cate acollirà la primera edició de Versos contra versos, un torneig de poemes on el públic tindrà la darrera paraula.

📖 Poemes d'autoria pròpia
🗣 En català o castellà
⏱ Màxim 2 minuts
📄 Llegits o recitats de memòria

Com funcionarà?

➡️ Totes les persones participants presentaran un primer poema.
➡️ El públic votarà.
➡️ Les quatre persones més votades passaran a la final.
➡️ Els finalistes presentaran un segon poema.
➡️ Una nova votació decidirà el poema guanyador.

🏆 La persona guanyadora rebrà un lot de premis amb llibres, experiències i altres sorpreses.
🎁 Les persones finalistes també rebran un obsequi especial.

📅 18/09/26
📍 Bar de La Cate
🕣 20.30 h

📧 Inscripcions: infocrealit@gmail.com
⏳ Fins a les 23:59 del 6 de setembre de 2026

Consulta les bases completes a www.crealit.cat.

LA TEVA POESIA. LA TEVA VEU. LA TEVA GENT.

04 d’agost 2026

Vindran pluges suaus - Ray Bradbury (trad. Quim Monzó)

VINDRAN PLUGES SUAUS

A la sala, la veu del rellotge recitava: 

—Tic-tac, les set, hora de llevar-se, hora de llevar-se, les set...

Era com si tingués por que ningú no ho fes, simplement perquè la casa era absolutament buida. El rellotge no es deturava: repetia i repetia les hores en la buidor. 

—Les set i nou, és hora d'esmorzar. Les set i nou...

A la cuina, el forn dels esmorzars va sospirar i va projectar enfora vuit llesques de pa perfectament torrades, vuit ous ferrats, setze talls de cansalada fumada, dos cafès i dos gots de llet freda.

—Avui és 4 d'agost de 2026 —va dir una segona veu des del sostre de la cuina—, a la ciutat d'Allendale, Califòrnia.— Va repetir la data tres cops, perquè ningú no se n’oblidés—. Avui és l'aniversari del senyor Featherstone. Avui és l'aniversari de casament de Tilita. Es poden pagar les factures de l'assegurança, de l'aigua, el gas i de l’electricitat.

En algun lloc dels murs va sonar el crec dels reproductors: les cassets es van esllavissar sota ulls elèctrics. 

—Les vuit i un minut; tic-tac; les vuit i un minut; cap a l'escola; cap a la feina; afanyeu-vos: són les vuit i un minut!

Cap porta no va obrir-se ni es va tancar, cap catifa no va ser trepitjada. Fora, plovia. El baròmetre a sobre la porta principal recitava: 

—Pluja, pluja, ves-te’n; avui impermeables i botes de goma... 

La pluja batia la casa buida, que feia eco.

Fora, al garatge, va sonar un timbre. La porta es va obrir i va mostrar un cotxe, que s’esperava, a punt. Al cap de força estona, la porta va tornar a tancar.

A dos quarts de nou, els ous s’havien refredat i les torrades eren com pedres. Una pala d'alumini ho va llençar clavegueró avall, on un doll d'aigua calenta ho va empènyer cap a una gola metàl·lica que ho va digerir i ho va abocar ben lluny, al mar. Els plats bruts queien en un rentaplats calent. En sortien secs i lluents.

—Un quart de deu —recitava el rellotge—, hora de fer neteja.

Van sortir robots ratolins, com llamps, de caus, als murs. Les habitacions es van omplir d’aquests animalons de goma i metall, que s'entrebancaven amb les cadires. Patinaven amb els mostatxos, raspallaven les catifes i xuclaven suaument fins la pols més amagada. En acabat, com invasors misteriosos, van tornar als seus caus. Els seus ulls, elèctrics i rosats, es van apagar. La casa era neta.

—Les deu. 

De darrere la pluja va sortir el sol. La casa es dreçava, sola en una ciutat de runes i cendres. Era l'únic edifici que havia quedat dret. De la nit, la ciutat en runes emetia una aurèola radioactiva que podia ser vista des de moltes milles de distància.

—Un quart d'onze. 

Al jardí, els brolladors de les fonts daurades i van començar a girar. Escampaven brillantor per l’aire tebi del matí. L'aigua esquitxava els vidres de les finestres i regalimava pels murs de l’oest, carbonitzats, on la casa havia perdut absolutament la capa de revestiment blanc. Tota aquella façana era negre, tret de cinc llocs on la pintura havia restat. Una era la silueta blanca d'un home que regava la gespa. Una altra, era una dona, com una fotografia, que s’ajupia a collir flors. Encara més enllà, tres imatges gravades a foc en la fusta, en un instant esfereïdor: un noiet amb les mans aixecades; una pilota a mig camí, més amunt, i una nena amb les mans enlaire, davant del noi, preparada per tornar una pilota que mai no queia.

Els cinc llocs on restava pintura eren només aquests: l'home, la dona, els nens i la pilota. Tota la resta era una prima capa de carbó. 

El xim-xim del brollador il·luminava tènuement el jardí. 

Fins avui, aquella casa havia conservat la tranquil·litat. Amb cura, havia preguntat sempre: «Qui hi ha? Quin és el sant i senya?». No obtenint resposta de les guineus solitàries ni dels gats mioladors, havia tancat les finestres i havia abaixat les persianes amb una preocupació per l’autoprotecció digna d’una tieta mecànicament paranoica.

S'estremia a cada so. Si un pardal fregava els vidres, la persiana creixia. L'ocell, sorprès, fugia. No, ni tan sols un ocell no podia tocar la casa!

La casa era un altar amb deu mil servents, grans, lents, atents, que actuaven a cor. Els déus, però, se n’havien anat i el ritual religiós continuava sense sentit, inútilment.

—Les dotze del migdia.

Un gos va bordar, tremolant, al porxo del davant.

La porta va reconèixer immediatament la veu del gos i es va obrir. El gos, abans gran i carnós, ara era un sac d’ossos ple de nafres. Va entrar a la casa i la hi va escampar arreu petjades de fang. Darrere seu, s’afanyaven ratolins irats, empipats d’haver de recollir aquell fang innecessari. 

Perquè ni un tros de fulla no haguera passat per sota la porta sense que dels caus dels murs en sortissin —disparades ràpidament— tot de rates de coure. Qualsevol volva de pols, cabells o paperet era fet miques per unes diminutes barres d'acer i llençat als caus, on, per tubs que duien als soterranis, totes aquelles minúcies ofensives anaven a parar en un incinerador que reposava en un racó, com un maligne Baal.

El gos va córrer escales amunt, bordant histèricament davant cada porta, adonant-se, igual que la casa se n’havia adonat, que allà només hi havia silenci.

Va ensumar l'aire i va esgarrapar la porta de la cuina. Dins, el forn feia pastissos que omplien la casa de sentor de fleca i xarop d’aurons. 

El gos, ajagut davant la porta, ensumava i treia bromera per la boca. Els ulls se li va inflamar de foc. De sobte, va començar a girar en cercles, frenèticament, mossegant-se la cua. Va caure mort. Va estar a terra tota una. 

—Les dues —va recitar la veu.

Els regiments de ratolins van ensumar finalment la ferum de putrefacció. Van sortir dels caus, murmurant fluixíssim, com fulles grises empeses per un vent elèctric.

—Un quart de tres.

El gos ja no hi era.

Al soterrani, l'incinerador es va encendre de sobte i un remolí d'espurnes van pujar xemeneia amunt. 

—Dos quarts i cinc de tres.

Dels murs del pati es van desplegar taules per jugar a bridge. Les cartes volaven sobre el drap verd, com una pluja de figures. En un banc de roure, martinis i sandvitxos d’ou dur i enciam. Sonava la música.

Les taules, però, restaven en silenci. I les cartes intactes. 

A les quatre, les taules es van plegar com grans papallones, cap a dins dels murs.

—Dos quarts de cinc.

Els murs de l'habitació dels nens resplendien. 

Els animals van prendre consistència: les girafes grogues, els lleons blaus, els antílops roses, les panteres liles que feien cabrioles en cristall. Els murs eren de vidre, farcits de color i fantasia. Tot de films amagats passaven per rodes ben greixades i donaven vida a les parets. El terra de l'habitació semblava un camp de cereals, jaspiat. Hi corrien escarabats d'alumini i grills de ferro, i, per l'aire càlid i tranquil, volaven papallones de roba vermella, ben suau, per damunt l’aroma agut de les petjades animals. El so opac d’un eixam d’abelles grogues dins de ruscs foscos acompanyava el rugit mandrós d’un lleó satisfet. I el nyic-nyic dels peus de l’ocapi, com el murmuri d’una fresca pluja selvàtica, queia sobre la gespa emmidonada per l’estiu. Ara, els murs es van fondre en immensos panells, absolutament calcinats sota un cel tebi i infinit. Els animals van marxar a la recerca de maleses i deus d’aigua. 

Era l'hora dels nens.

—Les cinc. 

La banyera es va omplir fins a dalt d'aigua clara i calenta.

—Les sis, les set, les vuit. 

Els plats del sopar va aparèixer i desaparèixer com per encanteri. A l’estudi va sonar un clec: a la taula de metall, davant de la llar on el foc escalfava l’ambient, va brollar un cigar, amb mitja polzada de cendra grisa i fràgil, fumejant i s’esperà. 

—Les nou. 

Com que les nits eren fredes, els llits s’escalfaven per mitjà de circuits elèctrics amagats. 

—Les nou i cinc. 

Una veu va parlar des del cel ras de la biblioteca:

—Senyora McClellan —va dir una veu des del sostre de l’estudi—, ¿quin poema li ve de gust sentir aquesta nit?

La casa va restar en silenci.

—Com que no expressa cap preferència —va dir la veu finalment—, en triaré un a l'atzar. —Música sua hi feia de teló de fons—. Sara Teasdale. Segons em semblava, la seva preferida...


Vindran les pluges suaus i les flaires de la terra, 

i les gavines faran tombs amb sons lluents. 

I, de nits, a les basses cantaran les granotes, 

prop de pruners silvestres, trèmuls de blancor.

Els pit-rojos es vestiran amb plomes de foc,

i xiularan extravagàncies sobre els filferros de les tanques. 

I ningú no sabrà que hi ha guerra, ni ningú 

se’n preocuparà, quan s’hagi acabat. 

A tothom li serà ben igual: ni ocells ni arbres,

no s’atabalaran si la humanitat desapareix. 

I ni la primavera, quan es desperti a trenc d'alba,

no s’adonarà quan ja no hi som.  


El foc crepitava a la llar i el cigar, fet cendra, va caure al cendrer. Les cadires buides es miraven les unes a les altres, entre les parets immòbils. La música continuava sonant. 

A les deu la casa va començar a morir.

Bufava el vent. Una branca d'un arbre va petar els vidres de la finestra de la cuina i va tombar l’ampolla de netejador dissolvent, que feta miques, va vessar el contingut sobre el forn. En un no res, tota la cuina era una flama. 

—Foc! —va cridar una veu.

Tots els llums de la casa es van encendre. Les bombes van vomitar aigua des dels sostres. El dissolvent, però, s’havia escampat pel linòleum, llepant i menjant-s’ho tot, també per sota la porta de la cuina, mentre les veus esdevenien un cor. 

—Foc, foc, foc!

La casa va tractar de salvar-se. Les portes van tancar-se hermèticament, però les finestres eren trencades: la calor les havia fet petar i el vent bufava dins hi nodria el foc. 

La casa va cedir terreny quan les flames, convertides en deu mil milions d’espurnes irades, es va escampar amb facilitat d’habitació en habitació, escales amunt. Les llefiscoses rates d'aigua xisclaven des de les parets, escopien dolls de líquid i corrien a buscar-ne més. Els brolladors de les parets deixaven anar una pluja mecànica. 

Era massa tard, però. En algun lloc, amb un sospir, una de les bombes es va encongir i es va deturar. Va deixar de caure aigua: s’havia acabat la reserva que havia omplert banyeres i rentat plats durant molts dies tranquils.

Escales amunt, el foc crepitava. Dalt, es va nodrir de Picassos i Matisses com de menges delicioses: rostia la carn oliosa dels llenços i els torrava fins a convertir-les en encenalls negres.

El foc jeia pels llits, mirava per les finestres, canviava el color de les cortines!

De sobte, reforços. 

De les golfes van sortir un munt de cares de robot, cegues, que bavejaven un líquid verdós per les aixetes de les boques. 

El foc es va fer enrere, com un elefant horroritzat davant d’una serp morta. Van ser vint serps, les que es van arrossegar per terra, matant el foc amb una bromera verda, clara freda i verinosa. 

Però el foc va ser més intel·ligent. Havia enviat flames per fora de la casa, i a les golfes, cap a les bombes. Un esclat! El cervell de les golfes, el director de totes les bombes d’aigua, es va desfer sobre les bigues, com una granada de bronze. 

El foc va entrar a tots els armaris i hi va palpar tots els vestits.  

La casa es va estremir: va mostrar l’esquelet de roure, nu i tremolós de tanta escalfor, els cables, els nervis, talment com si un cirurgià li hagués arrencat la pell perquè les venes i els capil·lars vermells, a l’abast de l’aire bullent. «Auxili, auxili! Foc! Correu, Correu!». La calor va esquerdar els miralls com si fossin fràgils gels d’hivern. I les veus cridaven: «Foc, foc, correu, correu!», com una tràgica cançó de bressol, una dotzena de veus, altes i baixes, com nens que agonitzessin en un bosc, sols, ben sols. Les veus s’apagaven mentre les cobertes dels cables esclataven com castanyes al foc. Una, dues, tres, quatre... Cinc veus van morir.

A l'habitació dels nens, la selva es va incendiar. Els lleons blaus rugien. Les girafes de color porpra fugien. Les panteres corrien en cercles, canviant de color, i deu milions d'animals, corrent davant del foc, es van esvair cap a un riu llunyà i fumejant... 

Van morir deu veus més. A l'últim moment, sota l'allau de foc, altres cors, indiferents, que anunciaven l'hora, tocaven música, tallaven la gespa per control remot o col·locaven una ombrel·la a fora. La porta principal s’obria i es tancava frenèticament. Mil coses hi passaven, com en una rellotgeria on cada rellotge marqués l'hora abans o després de l’altre, en una escena manicomialment coherent. Cançons, crits, uns quants ratolins encara bregant per recollir les cendres... ! Una veu, amb sublim menyspreu de la situació, recitava poesia en veu alta, a l'estudi en flames, fins que es van cremar totes les bobines de pel·lícula i tots els cables es van retorçar i van esclatar absolutament tots els circuits. 

El foc va fer esclatar la casa i la va deixar caure, inflant faldilles d’espurnes i fum. 

A la cuina, un instant abans de la pluja de foc i fustam hi batés, el forn havia preparat esmorzars de proporcions psicopàtiques: deu dotzenes d'ous ferrats, sis barres de torrades, vint dotzenes de talls de cansalada fumada que, devorades immediatament menjats pel foc, feien que el forn tornés a funcionar, amb un zum-zum histèric!

El crac. Les golfes van caure sobre la cuina i la sala. La sala va caure sobre el soterrani i el soterrani sobre el segon soterrani. Apilats en un batibull d’esquelets: el congelador, la butaca, les bobines de pel·lícules, els circuits, els llits...

Fum i silenci. Una enorme fumera.

Feblement, l'alba naixia per l'est. Entre les runes, solament restava un mur dret. A dins, una última veu repetia, una vegada i una altra, mentre el sol sortia, brillant, sobre el runam vaporós: 

—Avui és 5 d'agost de 2026; avui és 5 d'agost de 2026; avui és...

FI


Ray Bradbury. 

Les cròniques marcianes. 

EDHASA Clàssic Moderns. Març de 1997. 

Traducció de Quim Monzó

Cedit per Ricard Sayeras