Quan jo feia moure
el món,
era una joia.
Manava a casa,
manava encara més a
la feina,
els homes es fonien
de desig al meu pas,
el món rutllava
perquè jo li encomanava aquesta tasca:
—Volta! Gira!
No
ho feia pas així, amb un crit que, d’altra banda, hauria estat absurd. Cal fer rodar
els altres pel camí que vols amb lucidesa, de manera elegant, que facin el que
els pertoca sense sentir la teva presència com una imposició o una amenaça. I a
mi, d’intel·ligència no me n’ha mancat mai, fins ara. (Demà passat, ves a
saber...) D’elegància pot ser que n’anés un punt més mancada, però he estat
vistosa, això sí. Pretendents, els que vulgueu. Però no parlàvem pas de fer
goig o no, que n’he fet molt, sinó d’aconseguir
que el teu entorn et segueixi i, si pot ser, cregui que ho està fent per
voluntat pròpia. Als mascles, perquè no se’n sentin menys, has de fer-los pensar
que la iniciativa és seva. De pedants i de somiatruites n’hi ha un munt i
aquestes fragilitats els perden si algú com jo sap aprofitar-les. Que els teus
subordinats es facin la fantasia que algun dia podran cardar amb tu, et dona
molt poder. Quan es presenta l’ocasió, decideixes si et convé o no. I llestos. Llesta.
A
casa, la qüestió era una mica més delicada, perquè en les distàncies curtes no
és gaire senzill que els fills, sobretot quan arriben a l’adolescència, confiïn
en tu i t’obeeixin. Per raons que no sé explicar, deixen de fer una cosa i
l’altra, de vegades de forma abrupta i conjunta: ni et creuen ni creuen. De
nens, si ho saps aconduir bé, és una mica més fàcil que col·laborin en les
tasques de la llar, parin i desparin taula, vagin a comprar el pa, buidin un
rentaplats o endrecin la seva habitació. Passats els dotze anys, tot es va
complicant, però sempre he tingut eines per dur-los pel bon camí, almenys per topants
que no em fessin la vida gaire difícil. Un d’ells, la paga. És xantatge, ho
reconec, dir-li a un noi lleganyós i despentinat que o es fa el llit i duu la
seva roba fins la rentadora o es queda sense diners per anar a la bolera amb
els amics. O amenaçar la filla amb llençar a la brossa tot el que trobis fora
de lloc quan entris a la seva habitació. La primera vegada et sap una mica de
greu fer-ho, però quan la noia veu que ets capaç de complir l’amenaça, hi ha
menys probabilitats que l’escriptori i el terra estiguin bruts i desordenats.
Sembla dur, però l’adolescència és una jungla i les mares ens obrim pas a cop
de matxet si convé.
El
marit és un altre element de l’equació familiar no sempre fàcil de resoldre. El
vaig estimar, l’Ernest, i el trobo a
faltar, però de vegades el feia anar per on volia sense gaire consideració, no
ho puc dir d’altra manera. Per exemple, cada any quan planificàvem les
vacances, teníem dos o tres llocs triats i jo, primer discutia amb ell els pros
i contres de cada proposta fins que, fent veure que em donava per la pell, li
deia:
—D’acord,
tens raó, anem a l’apartament de la platja. Als nens els agradarà, ja hi tenen
colla. Ja trobarem un altre moment per viatjar a Islàndia. Em feia il·lusió,
però... A més, així no molestarem els teus pares perquè es quedin els seus nets
dues setmanes.
I
aquí, ja el tenia al pot. Que si pels seus pares no era cap molèstia, que
estarien encantats, que si jo treballava molt i si em feia il·lusió Islàndia
doncs vinga...
Així
va ser com va passar, un estiu rere l’altre, amb poques variacions. Era bon
noi, fins i tot guapo, però un estaquirot per a algunes qüestions. Ell creia
que em coneixia bé i fins a cert punt era veritat. La intimitat, la vida
diària, molts aspectes de mi els tenia apamats, però sempre he tingut aquella
habitació més que pròpia, fosca, a la qual no he deixat accedir ningú. Perquè
una cosa és que et considerin una mica manaire i l’altra que descobreixin que
sota el vel d’eficiència i simpatia hi ha una manipuladora empedreïda. Ja han
passat els anys i no me n’avergonyeixo pas: cadascú juga les seves cartes com
pot, a la vida. Visca la vida!
Quan
la meva filla em ve a veure, li explico que això més que una residència sembla
un quarter, però ella m’escolta, em somriu i amolla:
—Mama,
fes bondat, que no trobarem cap lloc millor.
Deu
ser la paga per totes les vegades que la vaig fer passar per l’adreçador.
N’hauria d’estar agraïda, té una bona feina, guanya força diners i diria que,
per bé o per mal, se m’assembla força. Amb el seu germà treballant a Melbourne,
és d’ella de qui m’he de refiar, quin remei. Per ara, m’he de quedar aquí.
Però
sempre he temptat la sort: invertiré tot el meu capital en comprar aquesta
residència. I qui paga, mana. Ja he avisat el notari Anfruns per canviar les
meves darreres disposicions. Ho sento, fills.
