Un estiu de contes III - Loli García Romero

 PRIORITATS HUMANES

La televisió no deixava d'escopir les últimes notícies, una vegada i una altra, mostrant imatges de cases desfetes per les pluges torrencials, iracundes, furioses. Carreteres convertides en rius desbordats, que havien negat, al seu pas, tot vestigi d'asfalt. Carrers transformats en cascades impossibles, rugint amb un baluern de decibels superiors a tota lògica humana. Una força líquida i monstruosa, davant la qual els veïns s'afanyaven a foradar les parets, en un intent desesperat per drenar l'interior dels seus habitatges, ja completament impossibles de buidar. Recipients repartits per sòls i mobles recollien l'aigua que brollava, amenaçadora, fins i tot pels endolls, com un signe que la llar havia deixat de ser segura.

Les mirades de pànic es barrejaven amb l’estupefacció. El sòl havia deixat de ser terra per a convertir-se en un estómac regirat; ja no podia empassar ni un litre més dels milers que queien sense clemència. I llavors, com en un efecte especial de ciència-ficció macabra, la lògica es va trencar: ja no plovia només de dalt cap avall, sinó que, a l'uníson, la terra mateixa vomitava. Plovia cap amunt des del subsol, escopint un pànic líquid i enfangat. La pluja s'havia convertit en fils circulars i infinits. De dalt a baix. De baix a dalt. Un cercle viciós i ofegador.

Crits desenfrenats. Plors d'ancians vulnerables. Udols de mascotes extraviades. Tota ajuda era benvinguda, i alhora insuficient. Els bombers i els cossos de seguretat, amb els rostres solcats per la impotència, donaven instruccions per a intentar assegurar una mínima supervivència. «A les plantes altes! Cal pujar a les plantes més altes!»

Dies i dies de caos i desconcert. D'abandonar les llars, que deixen de ser-ho per a convertir-se en paranys de fang. De refugiar-se en poliesportius, menjant una sopa calenta, cuinada amb el millor de les mans solidàries. D'abrigar-se amb mantes d'estampats infantils, tretes de l'armari d'uns nens aliens. D'abraçar al company desconegut que comparteix el teu mateix sospir indefens. La noia que va voler salvar el seu gos i va morir ofegada en l'intent. La tragèdia, que sempre engendra aquest dolor col·lectiu —una barreja espessa de plor i crit silenciós— mentre, a l'altre costat de la pantalla, ens horroritzem en la sequedat dels nostres sofàs com estaquirots maldestres, amb el foc de la xemeneia encès, lamentant que hi ha vides en joc més enllà de la distància segura.

Com em fas mal, Javier.

La incertesa se'm clava en la respiració, esmolada com una estalactita. Javier, no paro de trucar-te. El telèfon dona senyal, la trucada sona i sona en algun lloc remot i negat, però no despenges. Ningú ho fa. Només un silenci absolut, més eloqüent i atroç que qualsevol veu. No sé si estàs fora de perill. No sé si segueixes amb vida. Una vegada i una altra rebutjo la possibilitat que no sigui així, però aquesta idea terrible insisteix, puja com la marea negra fins a la meva gola i me l'escanya. Les notícies no parlen de desapareguts, només de danys materials, i jo ja no sé què fer amb aquest nus infinit que m'estreny el ventre i l'ànima.

Sento, com si fos meu, el fred descomunal que endevino en el teu cos. Les robes xopes, gelades, enganxades a la pell, despertant aquests tremolors que et fan entrexocar les dents i, el pitjor, les esperances. La por constant consumeix, i l'angoixa, incapaç de trobar consol, m'empeny cap a una bogeria silenciosa. L'espera s'allarga com un dolor, com un ressò que es repeteix, però que mai es resol.

Foto: Toni Lázaro

Passen les hores i les nits es fan eternes, carregades d'un silenci que talla el son. La tempesta sembla no cessar, com si la terra mateixa s'hagués tornat boja, escopint la seva fúria sense un final previsible. Els pobles estan en ruïnes, però el que més em destrueix és la sensació de buit, com si tot el que hem conegut fins ara estigués sent esborrat a cop d'aigua. De la mateixa manera que les cases s'enfonsen, els meus records es dissolen, es perden en una mar d'incertesa.

I llavors, la trucada arriba. No l'esperava, ja, però arriba. És en Javier. La seva veu, esquinçada i gairebé irrecognoscible, em travessa com un ganivet gelat. És aquí. Fora de perill, o almenys ho sembla. La pluja tan freda l’ha deixat gairebé mut, però sentir-lo és un murmuri d'alleujament i dolor. No sabem què fer amb la tragèdia que ha deixat enrere, amb la mar d'aigua i fang que ho ha arrasat tot. Només sé que la seva respiració, a l'altre costat de la línia, és el so més preciós que he escoltat a la meva vida. Sempre ha estat un somiatruites i crec que ha estat això el que li ha donat forces per la seva resiliència, la seva flexibilitat.

«Estem bé», em diu, i encara que les paraules són escasses, tenen el pes d'una vida salvada. Però sé que, encara que ha sobreviscut, hi ha alguna cosa trencada en ell, alguna cosa que la pluja no podrà netejar.

Em repenjo en el sofà, esgotada, mirant al sostre amb els ulls plens de llàgrimes. La tempesta s'ha calmat, però en mi, els rius continuen creixent. L'aigua continua corrent. I jo, entre la calma i la desesperació, miro d'entendre que el futur no serà mai igual. La força de la pluja torrencial, a més de trencar les muntanyes, tal vegada va trencar l'absurd de les prioritats humanes.

                                                                                                                   

Loli García Romero (Navalmoral de la Mata, 1960)

Participant a la Festa de la Poesia de la Societat Coral Erato. 

Escriptora d' articles per a setmanaris locals. 

Conductora del programa “Tenim les paraules” a Ràdio Llers. 

Autora del poemari Microespejismos y viajes de voz

Instagram: @loligr9