Creàlit: Un estiu de contes IV

LA NOIA DEL MAR ERA JO

Sempre expliqueu la història malament. Sempre. Teniu aquesta maleïda mania. Agafeu una anècdota que no enteneu, li traieu les parts estranyes, l’enlleferneu amb un xic de romanticisme de fulletó barat i, apa, ja teniu una llegenda apta per explicar a la canalla abans d’anar al llit.

Segons la versió oficial, jo era una noia misteriosa que va sortir del mar i es va enamorar d'un topògraf de terra endins. La versió 4.3 de la sardana d’en Morera i en Maragall.

Au, vinga! Com si les noies sortíssim del mar per enamorar-nos d’estaquirots que carreguen aparells de mesurar.

El primer cop que vaig veure en Canyut em va semblar un extraterrestre. Duia unes botes enormes i pantalons de pana en una cala on tothom anava en pilotes i descalç. Caminava per les roques amb la mateixa traça que un armari fent ballet. I suava. Mare de Déu com suava. Semblava que s'estigués desfent.

Vaig pensar, «aquest somiatruites durarà dos dies, aquí. Tres, com a màxim». Però era un foraster diferent. Tossut fins al moll de l’os. El vaig observar durant dies. Mesurava terrenys, camins, parets. Estava obsessionat amb posar números a un món que no tenia gens d’interès a ser catalogat.

Després va arribar el dia de l'onada. Aquest detall també l'expliquen malament. No va ser pas una onada gegant. Ni una tempesta memorable. Tampoc no es va enfonsar de forma heroica. Va relliscar. Com un imbècil de secà. Una alga. Un peu. Un crit. Patapam. Cap a l'aigua. Fins al fons. Igual que una àncora. Perquè no sabia nedar.

Jo era allà. Parant el sol. I, per desgràcia, tinc un defecte terrible. Soc bona persona. Així que el vaig rescatar. Encara avui me'n penedeixo una mica.

Quan ell va recuperar el coneixement em va mirar com si hagués vist una sirena.

—Estic mort? —va preguntar.

—No. Però si continues fent preguntes estúpides i mirant-me les tetes, ho estaràs.

Va riure. Mal començament. La gent que riu dels meus mocs m’atabala.

Tot i això, les setmanes següents li vaig ensenyar les coses importants. No les que explica la llegenda. Les importants de debò. A distingir un turista a cinquanta passes. A detectar una tempesta només mirant el color de l'horitzó. A fugir dels borratxos de les festes majors. A entendre que en aquest país la gent mai no pregunta de forma directa el que vol saber. I, sobretot, a no confiar en les històries que expliquen els vells als bars. Aquesta va ser l'única lliçó que no va aprendre. Curiós.

Ens vam fer amics. Després alguna cosa més. Passa. Dos animals estranys coincideixen en una cantonada de l'univers i de cop tot sembla tenir sentit. Una estona. Només una estona.

Perquè res dura gaire. Ni els estius. Ni els amors. Ni els bars. Ni els pobles. Ni tan sols les llegendes.

La nit de Sant Llorenç vam seure davant del mar. La cervesa del porró era tèbia. Els Perseids travessaven el cel. L’aire desprenia perfum de comiat. Ell semblava trist. Jo també. Però cadascú per motius diferents.

—Quan et tornaré a veure? —em va preguntar.

—Qui sap? Potser un dia com avui, en un lloc com aquest. Jo sempre torno als llocs on he estat feliç.

No era una frase romàntica. Era una advertència. Però hi ha estaquirots que tampoc entenen les advertències.

L'endemà ell va marxar. I jo també.

Tanmateix, ell va tornar. De manera inesperada. Amb aquella eufòria naïf d’adolescent. Feliç. Renunciant a un futur previsible per recuperar l’atzarós tobogan d’un amor d’estiu. Passerell. Que quan tens papallones a la panxa, la major part dels cops és perquè tens gana.

Al poble ningú li va saber dir res de mi. No em recordaven enlloc. Ni als bars, ni a les fleques, ni als hotels, ni a l’envasadora de musclos. Com si no hagués existit mai. O fos només una al·lucinació fruit d’un refotut accident a mar.

Perquè hi havia una cosa que en Canyut ignorava. Jo no vivia pas al poble. Mai no hi havia viscut. Ni tampoc hi havia tingut casa. Ni família. Ni passat. Almenys no un de normal.

Soc una d'aquelles que existeixen als marges. Als llocs on les històries es tornen borroses. Als racons on la realitat deixa de vigilar. Aparec. Desaparec. Torno. Marxo. Com la boira. Com la tramuntana. Com els records.

Durant anys em va esperar. De fet, encara ho fa. Cada Sant Llorenç. La mateixa terrassa. La mateixa cervesa en porró. La mateixa esperança absurda. És ben bé que hi ha homes que poden sobreviure a catàstrofes naturals, a divorcis, a discursos d’en Salvador Illa. Però un amor d’estiu els destrossa per sempre.

Els xafarders del poble ja tenien tots els ingredients per cuinar la llegenda. I no van deixar passar l’oportunitat. Tot sigui per vendre més imants de nevera amb el far, la cala, en Canyut i jo, i unes gavines de fons. Qui els va parir!

Ara us esteu preguntant on paro jo. Doncs, vaig guillar del poble cames ajudeu-me i de matinada. Ens havien avisat que venien inspectors de treball acompanyats de la policia. I no em venia gens de gust acabar primer en un CIE i després en un avió que em retornés cap a casa. L’amo ens va dur amb la furgoneta fins a l’estació d’autobusos i allà ens va dir que ens espaviléssim soles. Des d’aleshores, he treballat a tots els pobles de la costa. De nord a sud. Cada temporada en un indret diferent. Sense nom, papers, ni lligams. Invisible. No fos cas que m’empaitessin.

Un cop tingui els papers arreglats, crec que em vendré els drets d’aquesta història a una plataforma televisiva per fer quatre calerons. Llavors, obriré un bar a la costa. Amb terrassa a davant de mar. I vendré cervesa fresca amb porró.

I en Canyut? El recordaré sempre amb molt d’afecte. Però s’ha de tenir molt clar que els amors d’estiu tenen la mateixa esperança de vida que una gamba de Roses a la planxa.