ANEM A LA PLATJA AMB EL TREN
L’estiu que em vaig quedar sense feina vaig decidir que, aprofitant l’avinentesa, aniria cada dia a la platja, sempre que la tramuntana o la pluja, cosa gairebé impossible, ho impedís.
Aquí de platges en tenim de tota mena: amb còdols, amb pedres i amb sorra fina. N’hi ha que, quan entres a l’aigua, et cobreixen en dues passes i les que et fa l’efecte que pots arribar a Mallorca caminant. N’hi ha que són accessibles en cotxe i les que hi pots arribar en tren. Hi ha platges on es practiquen tots els esports imaginables i n’hi ha que estan protegides perquè hi criïn els ocells i es regeneri la vegetació i no s’hi pot anar.
Em vaig proposar visitar cada dia una platja diferent, llevat dels caps de setmana, quan el fet es complica per la quantitat de turistes i gent del país que també en volen gaudir.
I aquell dimarts d’agost vaig pensar d’anar a Portbou amb tren. En un rampell, vaig trucar a la Maria, la meva veïna somiatruites, que potser em voldria acompanyar, com altres vegades. Es va entusiasmar de seguida, cosa normal en ella.
— Escolta, que jo faig festa aquesta setmana! Per què no ens quedem a dormir a la platja?
«Ja hi som», vaig pensar. «Ja m’està canviant els plans i complicant la vida».
— Va si, anem cap a la tarda, sopem en algun restaurant allà al costat del passeig, i després anem a dormir a les Tres Platgetes, com feien els «hippis» — continuava exaltada.
— Però — vaig intentar contestar — allò està ple de pedres!
— Doncs ens emportem els matalassos que s’inflen! I, a més, hi ha lluna plena. I al matí veurem sortir el sol des del mar. I ens podem banyar a primera hora... Qui sap? Potser veiem algun dofí i tot. Va, vinga. A quina hora surt el tren? Vaig a preparar-ho tot. Quina il·lusió!!! Que bé! A l’aventura!!
— D’acord... Ara miro els horaris i t’envio un WhatsApp. —
Vam agafar el tren de quarts de vuit de la tarda. A aquella hora no vam trobar gaire gent a l’estació. El tren va arribar puntual des de Barcelona (al·leluia!) i hi vam pujar per la porta que teníem més a prop.
Vam seure al mig del vagó. I a final del tot van seure dos nois joves. Un de molt moreno i l’altre amb els cabells arrissats i pèl-roigs. Van aixecar sense massa esforç dues maletes gegants i les van encabir sense gaire esforç aparent, a la lleixa de dalt dels seients.
— Això pinta bé — comentà la Maria. — Potser també van a la platja a dormir. Potser són estrangers. Potser van a Portbou a passar uns dies.
— Para Maria. Potser es queden a Llançà i ja no els tornem a veure.
— Mira que ets pessimista noia. Ja veuràs que ens acabem fent amics abans de baixar del tren.
Vàrem començar a parlar d’altres coses. En arribar a Llançà els joves no varen baixar, cosa que va alegrar moltíssim la Maria. Així i tot, no vaig deixar que s’hi acostés, ja que ells tampoc no ens feien gaire cas: semblaven imbuïts en les seves lectures estivals. Sí, sí, llibres... no miraven els mòbils.
Vam passar el primer dels cinc túnels que hi ha fins al nostre destí. Quan passa dins un túnel, el tren minora la velocitat i fa un soroll característic: pam-pam, pam-pam. Una cadència rítmica provocada pel pas de les rodes sobre les juntes de dilatació de les vies. Una cadència que quan era petita em feia dormir... Per la finestra s’alternava la foscor dels túnels i la lluentor del mar.
Colera. El tren va enfilar el darrer túnel. Va anar baixant velocitat amb pam-pams més espaiats, fins que s’hi va aturar al bell mig. No vàrem donar gens d’importància, perquè sovint paren esperant autorització per entrar a l’estació. A través de la finestra, les parets del túnel estaven plenes de molsa, aigua regalimant i algunes falgueres d’aquelles que li diuen cabells de Venus.
De cop es van apagar els llums de dins el túnel i, tot seguit, les del tren.
Foscor absoluta.
Després de les pertinents exclamacions de sorpresa dels quatre passatgers del vagó, el silenci també va ser absolut, per uns segons.
Un dels nois va preguntar al seu company què passava. I l’altre li va contestar «t’amoïnis pas; és normal». Potser eren de la Catalunya Nord, vaig pensar. Un xiulet als nostres mòbils va impedir que la Maria i jo poguéssim comentar res: vam rebre el mateix curiós missatge al mateix moment, com les alertes de protecció civil. Deia: Renfe informa: el tren està fora de temps. Disculpeu les molèsties.
I, de sobte, el tren, molt silenciosament i a poc a poc, va continuar, a les enfosques, la seva via.
Pam-pam, pam-pam... Dos o tres pams-pams més i sortiríem del túnel.
Pam-pam. Claror.
— És ben bé com allò que diuen de la llum al final del túnel, eh? — Va observar la Maria, alleugerida.
En sortir a la tarda assolellada de mitjan agost ens va rebre, impertèrrit, l’antic magatzem de les duanes, tocat per la llum daurada de l’incipient capvespre. A l’estació m’esperava veure el de sempre: solitud, finestres tancades, pintura desgastada, teranyines, algun colom despistat, l’òxid regalimant des dels reforços de les bigues de la marquesina, en un passat plena sempre de viatgers atrafegats... Decadència.
El tren s’aturà lentament a l’estació internacional de Portbou. Tots quatre ens vam aixecar per baixar, però les portes tardaven a obrir-se: sembla que no s’havia restablert encara l’electricitat dins el tren. Els nois optaren per marxar, segurament a provar d’obrir la porta de l’altre vagó.
Vaig mirar per la finestra. Palplantat com un estaquirot a l’andana hi havia un personatge que semblava tret d’una altra època: vestit amb uniforme, amb gorra vermella i una bandera també vermella a la mà.
Més a prop, els nois joves, el moreno i l’altre pèl-roig, traginaven les seves maletes amb l’ajut d’un carretó. Homes i dones vestits de manera antiquada consultant els bitllets impresos potser buscant el seu vagó en el tren del davant, nens amb gorra jugant entre la gent, fum... I el tren... el tren fumejava: una locomotora talment real!
— Maria, tu saps si estan rodant una pel·lícula aquí a l’estació?
— No. No he sentit res, no sé. Si de cas, baixem i ho comprovem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa aqui el teu comentari