CROISSANTS DE FESTUC
Beneït sigui el dia que vaig tastar els croissants de la Carlota. Recordo que era un dilluns mandrós. Un d’aquells que escrius l’excusa de la gastroenteritis per escapolir-te de l’oficina. Tanmateix, guanya el teu sentit de la responsabilitat i no envies el missatge. Un dilluns merdós, amb el cel de color ciment, horrorós, sense cap al·licient per badar per la finestra. A la pausa de les 10, em vaig apropar a la màquina de cafè arrossegant els peus; com si fos una tortuga careta deixant el rastre a la sorra. En el meu cas, a la moqueta de color gris plom. Pensava que tant de bo fos a la platja, com un estaquirot, observant en silenci la posta de la tortuga careta i vigilant que cap curiós fes anar en orris l'espectacle delicat de la natura. Una safata de croissants, arrenglerats a l’estil d’una pastisseria de luxe, em va fer sortir dels meus anhels naturalistes. Al seu costat, una nota manuscrita indicava:
Homemade croissants
by Carlota.
Avui en faig 40!!!
Quiero alegraros este lunes.
Bon appétit!
No em va sorprendre gens la barreja dels quatre idiomes ni la cal·ligrafia ben pomposa. La Carlota treballa al departament de logística internacional i no era la primera vegada que em treia de polleguera. El seu entusiasme desmesurat pot resultar embafador fins al punt de provocar nàusees. Al mateix nivell de la seva tassa de ceràmica amb dibuix naïf i missatge motivacional.
Però els croissants casolans de la Carlota, mare meva, quina meravella. Al principi, vaig dubtar si ens estava vacil·lant i els havia comprat a la fleca de més renom de Figueres. Només amb la mirada me’ls hauria cruspit tots: un festival de croissants de mantega, croissants amb xocolata negra i xocolata blanca, croissants de festucs, de navius i de gerds. Vaig reprimir la meva vessant golafre per no monopolitzar les delícies. En vaig triar un de mantega i em vaig dirigir a la seva taula per felicitar-la per la seva obra d’art gastronòmica i, de passada, per la seva entrada a la dècada dels quaranta.
─Benvinguda al club! Felicitats. I enhorabona per aquests croissants. Tenen molt bona pinta ─vaig tancar l’acte de cortesia amb dos petons protocolaris.
Era la primera vegada que tenia la Carlota a una distància tan curta. Desprenia una olor molt dolça, una barreja de colònia de vainilla i xampú de coco. En la seva línia llaminera.
─Ohhh, merci, Sergiiiii! ─va allargar la i final com si fos el seu ídol. Vaig fer veure que no m’importunava.
─Volia fer una cosa especial pel meu aniversari i porto dos mesos practicant les receptes els diumenges al vespre. Els d’avui són els millors que he fornejat en la meva fucking life!
─Doncs deixa’m tastar-ne un.
No vaig poder evitar posar els ulls en blanc. Quina vergonya!
─Ostres, si el clàssic de mantega t’ha agradat, veuràs les estrelles amb el de festuc ─em va etzibar picant l’ullet.
Vaig tornar a la preuada taula dels croissants i, a càmera lenta, vaig veure com en Josep s’emportava l’últim a la boca.
─Mmmm, exquisit! No m’he pogut estar de repetir el de festucs ─el molt imbècil ho va dir acaronant-se la panxa.
Dissimulant la meva enveja, vaig esbossar un somriure més fals que una moneda de tres euros. Just quan girava cua, tenia la Carlota al darrere i gairebé em va fer caure el cafè a sobre.
─No pateixis, Sergi, ja te’n portaré només per a tu ─em va xiuxiuejar amb to encisador. Vaig dubtar de mi mateix. M’estava seduint amb els croissants? O simplement estava sent amable?
Aquella nit vaig somiar amb els croissants. Bé, i no ens deixarem d’històries, també vaig somiar amb la Carlota. A la sala del cafè, havien instal·lat un forn i un neó de color magenta amb les lletres Coffee corner for happy coworkers. És a dir, el racó del cafè per als treballadors feliços. Ho vaig llegir com si fos un cop de puny a l’estómac. Ara que ho penso, potser va ser un cop de colze de la meva dona. Tornant a la fantasia nocturna, la finestra era oberta i el forn desprenia una olor excitant. Com als dibuixos animats, sortia una fumarada que va provocar que el gos de la senyora Consol es llepés els bigotis des de l’altra punta del carrer. Li tivava tant de la corretja que, per evitar estampar-se de morros amb el senyor Miquel, no va tenir més remei que alliberar-lo. La Carlota observava l’escena donant-me l’esquena. Vestia un devantal de pastissera i res més. Les cintes del darrere li feien de tira de tanga realçant el seu esplendorós préssec.
─M’han ascendit i ara treballo al departament de felicitat. Estoy muy contenta! ─em va dir fent-me una abraçada.
Ara ja vestia l’uniforme complet, amb barret d’estampat Vichy de quadres roses i blancs, samarreta i pantalons amples i, com no podia ser d'una altra manera, la manicura coquette a joc. Renoi, el miratge nudista va durar ben poc.
Els croissants surant a l'aire van compensar el meu disgust. De sobte, els dolços no obeïen a la llei de la gravetat. Abundaven els croissants amb festucs garrapinyats i es barrejaven amb croissants amb forma de cor, croissants de tres xocolates i croissants salats amb el meu formatge preferit, el Roquefort. Eren croissants de totes les mides, des de minúsculs com un canapé fins a la mida familiar XXL.
Qualsevol diria que soc un somiatruites, però em vaig despertar ben trempat com feia temps que no em succeïa i amb una gana desmesurada d'endrapar croissants made by Carlota. La setmana següent, l’artista culinària va complir amb la seva paraula. Es va acostar a la meva taula amb una capseta de llautó amb la tapa d’estampat rosa Vichy:
─Tss, aquí tens els teus. N’he tastat un i encara són més bons que els de la setmana passada.
Així van néixer els dilluns de contraban de croissants. Els dimarts, li torno dissimuladament la capseta buida amb una noteta a dins. Sempre d’amagatotis d’en Josep, el seu marit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa aqui el teu comentari