PELS PIRATES!
Una minyona
lleganyosa i amb la cabellera feta una estopa, em clava els ulls, arrufa el nas
i exclama:
—Mama! Però, què coi és això?
Apareix una dama rossa que vesteix una camisola de ratlles
i subjecta un bol amb un beuratge fosc.
—Coses del teu pare… Ahir va anar a
buidar les golfes dels avis i el va trobar a dins d’un bagul. Es veu que és el
retrat d’un rebesavi, un tal Baldiri que havia sigut pirata.
—Té aire de quinqui… Però li
falta el pedaç a l’ull i el lloro a l’espatlla! On deu tenir amagats els
tresors?
—No siguis somiatruites! Espavila’t,
que faràs tard a l’institut.
La senyora s’acosta al portell que tinc enfront, fa girar
un ferro tort com el manillar d’un cabrestant. La tanca de fustam grinyola i
s’enfila cap al sostre. Lloat sia!
La torno a veure després de moltes dècades… El sol que
neix a l’horitzó la tenyeix de taronja i de groc. A la costa, marejol i gavines
blanques com l’escuma. Em fonc amb els records…
Arriba una dona amb un davantal blau i em distreu dels
meus pensaments. Va carregada amb una escombra, una pala i un drap. No para de
murmurar: “Vinga a fer forats a la paret i després em deixen tot el guix
escampat! Si encara fos un quadre bonic…” Em mira: “Qui deu ser aquest paio? No
hi lliga gens amb la decoració. Però ja
s'espavilaran, és casa seva. Com més pijos, més rarets, cada dia ho tinc
més clar!” Obre l’armari de sota la finestra i en treu una ampolla, que deu ser
d’aiguardent. Em ve salivera. Se'n serveix dos dits i s’asseu al balancí.
L’assaboreix tot amanyagant un gat que acaba d’entrar. És gris i pelut, com un
tros de boira.
Quan abandona la cambra, amb els
trastos i el got buit, l’animaló s’enfila a l’arreu de la meva esquerra. Vol
caçar una mosca que s’amaga entre... Diable! No me n’havia adonat: una galera,
una caravel·la i un bergantí. Els han encongit i empresonat en ampolles. Coi de
bruixes: són a tot arreu! Prou ho sé jo… El felí em llegeix l’ànima alterada,
fa un marrameu i se li eriça tot el pèl del llom. Marxa rabent per on ha vingut
i oblida el tàvec que continua zumzejant.
Uns núvols de plom comencen a embrutar el cel. Les parets
blanques ara són d’ombra. La vaileta del matí, ara ben
empolainada, ve acompanyada d’un sagal de pell torrada. S’aturen davant meu i
ella li encasta un petó als llavis que s’allarga fins que ell se’n separa.
—Tia… Em ratlla aquest pavo
vigilant-nos. Em fa cringe!
—És el quadre que t’he dit. Creepy
total, no? Per cert, et vols quedar a dinar? La Carmeta ha fet macarrons, sents
l’oloreta?
Una gropada de gregal udola des de fora. Les onades
avancen com a carenes
marines i espanten un corb
que bada. Sento la sal i la bromera, bullint-me a les venes. La dama rossa ha
tornat i s’ha assegut al balancí. Llença un avís:
—Carla! Ja soc a casa. Vull fer la
migdiada, que em toca torn de nit. Abaixeu la música!
Se sent de lluny:
—D'acord, mama! Estarem a
l’habitació fent deures.
Del sarró que porta penjat, en treu una caixeta plana. La
remena i se l’acosta a l’orella. Amb un fregadís de veu, comença a parlar.
“Ramon? Ja hem acabat la reunió i estem decidits: ho tirem endavant, a la
merda el temporal! Fa mesos que ho planifiquem i saps que ells no es faran
enrere. Avui, els trinquem segur! Són una colla de malparits… Mira
que utilitzar un creuer… I sembla que el carregament és guapo!” Fa un llarg
silenci. “És clar que confio plenament en la confident: si la caga, hi té molt
a perdre. No et fallarem, senyor inspector, t’ho juro! Autoritza’ns l’operació
i encén una espelma.”
El cel s’ha amarat de foscor. No se sent cap fressa, només
les ràfegues que van anunciant la tempesta. Com voldria omplir-me els pulmons
d’aquesta fúria que s’està gestant…
El senyor que em va trobar ahir toca
l’extrem de l’envà i es fa la llum. Va fins a l’armari i agafa la mateixa
beguda que la dona del davantal blau. Se m’apropa i em planta l’ampolla als
morros. Més salivera…
—Brindem? Pels pirates!
En beu uns quants glops i es queda dret com un estaquirot
amb la mirada perduda. Sona una música de carilló. Es treu un artefacte del
fons de la casaca. És com el de la senyora rossa. També se l’apropa a l’orella.
Fa cara de pocs amics: “Ara no, Quim. Necessito relaxar-me. Sortirà tot bé! Qui
vols que sospiti d’un creuer, en una nit com aquesta? Els mossos —ho sé, pel
que m’explica la meva dona— només persegueixen llanxes a zones frontereres. Si
feu bé la feina, jo em preocuparé de blanquejar-ho tot. No em truquis més!”
Se’n va amb l’ampolla sota el braç.
Les hores passen llargues enmig de la tenebra. Una
pluja gallarda bat els vidres. Des de l’horitzó, s’aproximen els llums d’un
gran vaixell. Els llamps acompanyen el xàfec i fan de la nit, dia. El brogit
eixordador dels trons espanta el gat que corre, salta, grimpa i… catacrac! Em
fa caure a terra i se m’esberla el marc. Com un miracle, el sotrac m’allibera
de les pinzellades que, fa segles, em van fer presoner: la traïció d’aquelles
fetilleres...
La mar em crida! El meu esperit
lleuger agafa embranzida i travessa el vidre del finestral. El galió ha atracat
al port. Enmig del diluvi, llànties blaves i taronges que giren, llampuguen i
xiulen. Veig la guàrdia que emmanilla uns homes malcarats. Observo famílies
esporuguides que es van dispersant; abandonen un espai marcat per una veta
ampla, que volta la nau. A mi ningú no em pot veure. Em planto a proa i
traspasso el casc. Faig un reconeixement ampli: no hi queda ningú, només un
carregament de farcells, molt ben embolicats. Arribo a popa i m’apodero del
timó.
Salpo amb ànima de mar i esperit de pirata!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa aqui el teu comentari