Un estiu de contes V - Toni Lázaro

 UN ESTIU DE NOVEL·LA  

             Somiatruites i Estaquirot allarguen menys que les mànigues d’una armilla. L’un viu a la lluna i l’altre es mou menys que un espantaocells panxut plantat enmig d’un conreu. Els van faltar un parell de minuts bullint, cavil·la l’Hermínia del segon C. Poc els importa el que pensi la iaia. En el món on realitat i fantasia s’entrellacen, les persones com ella no hi tenen cabuda.

             S’esmunyen pel forat de la tanca del far. L’esquerda de filferro rovellat esdevé un càstig per a Estaquirot que, donat el seu volum, hi deixa un retall de samarreta quan travessen el llindar al món oníric. Somiatruites, alt i escardalenc, extreu el llibre de la bossa i llegeix. Cada estiu una novel·la, una fantasia compartida en què són protagonistes. De vegades per salvar el vaixell d’una enorme balena blanca i en d’altres ocasions per combatre vampirs. Són lluitadors de causes perdudes. Idees sorgides de les pàgines recitades, pensaments esbojarrats que un construeix i l’altre segueix. Tot i intentar aportar una engruna de raonament, no hi ha senderi, ni falta que hi fa.

             Des de la talaia les vistes meravellen. La bellesa de l’horitzó, on el blau d’aigua i cel s’uneixen, ha estat alterada. Un gegant de braços allargassats ocupa l’espai. Desafiant, altiu. El primer d’un exèrcit que algú ha decidit plantar al mig del paradís.

             Llegeixen la història que els ocupa. La ment vola moguda per la brisa, les paraules s’encadenen i la necessitat d’actuar creix. Prenen exemple del capítol, del que decideixen els personatges i que, a tothom qui ho ha llegit, els ha semblat una bogeria. Però Somiatruites hi creu a ulls clucs i Estaquirot el seguirà fins on faci falta. Són amics, germans. Si tot surt bé, en parlaran a bastament, de la seva gesta. Potser n’escriuran un llibre. La maquinària de l’imaginari roda al mirador, amb els ulls clavats, ara sí, en el tità que emergeix davant seu, a mig centenar de milles nàutiques.

             Cal un pla: adaptar l’aventura relatada molts anys enrere a l’actualitat.

             Somiatruites i Estaquirot avui s’han trobat abans. Hi ha feina a fer si demà volen assolir l’objectiu. L’Herminia els observa de la vorera contrària arrufant el nas, no toquen ni quarts ni hores, jutja.

             La bossa pesa, hi duen flautes de mortadel·la amb olives i dues llaunes de Sprite. Les begudes els fan eructar i esclaten els riures. El més calent és a l’aigüera, així que cal planificar l’atac: L’agafaran desprevingut, clavant-li les afilades llances a l’única cama amb que el mastodòntic monstre es manté dempeus. El seu punt feble.

             La llanxa pneumàtica d’en Xiquet els servirà. Fa setmanes que no surt de port. Les canyes que han amuntegat seran suficients. Mesuren dos metres i en les darreres pràctiques, a l’hort, gairebé tocaven la diana. Les llanternes les agafaran del maleter del cotxe del pare d’en Somiatruites. Uns entrepans també aniran bé per recuperar forces si l’enfrontament s’allarga i el cos fa figa. No pot faltar la farmaciola amb cotó i mercromina per si es fan mal i unes tiretes de la bicicleta en cas que punxi la barca.

             Amb la logística comprovada, se submergeixen novament en la lectura llençant una mirada a la llunyania, on el ciclop els espera.

             Repassen les paraules escrites al llibre i que han memoritzat per recitar tot navegant cap un futur gloriós, on gaudiran del reconeixement dels rosincs. Damunt la carrossa de carnestoltes que han tret del magatzem faran la cercavila. Saludaran la gent amuntegada al passeig, lloant-los, entre crits d’alegria. D’allà a l’èxtasi, al balcó de l’ajuntament, on l’alcalde es comprometrà a plantar una estàtua de bronze davant la Ciutadella perquè tothom recordi la seva gesta.

Foto Toni Lázaro

             Somiatruites i Estaquirot es troben a la part vella del port. Són fills de pescadors i conserven nocions bàsiques de navegació de quan eren petits. Avui el mar transmet calma. Fan una darrera ullada per assegurar-se que ho tenen tot. Somiatruites es perfila a la proa, dret, subjectant una llança, assenyalant l’horitzó. Estaquirot guia la llanxa cap a la sortida, a mar obert.

             —La ventura va guiando nuestras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; porque ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubren treinta o pocos más desaforados gigantes, con quien pienso hacer batalla y quitarles a todos las vidas, con cuyos despojos comenzaremos a enriquecer, que esta es buena guerra, y es gran servicio de Dios quitar tan mala simiente de sobre la faz de la tierra.

             —Non fuyades, cobardes y viles criaturas, que un solo caballero es el que os acomete. Pues aunque mováis más brazos que los del gigante Briareo, me lo habéis de pagar.

             La imponent figura s’erigeix davant seu. El primer dels molins de vent exhibeix els tres apèndixs movent-se al ritme de la brisa que convertirà en energia eòlica. No fa gaire temps que ocupà el seu lloc tot i les protestes de vilatans i associacions naturalistes. Molta queixa i molta xerrameca. Mai ningú s’ha atrevit a apropar-s’hi. Somiatruites i Estaquirot, talment com expliquen el cavaller Quixot i el seu escuder Sancho Panza en un dels episodis de la novel·la de Cervantes que llegeixen les tardes d’estiu, han decidit actuar atacant el monstre de ferro, llançant-li les canyes que, inútilment, s’estampen contra el metall.

             Ni pessigolles.

                       El retruc de les llances impacta la llanxa, que cedeix a les puntes afilades i comença a perdre aire, i es desinfla en poc menys d´un minut, Somiatruites i Estaquirot suren envoltats de tot el que duien i que el corrent arrossega. Criden i agiten els braços sota l’enorme molí eòlic que sembla accelerar el moviment, intentant ofegar-los.

             Cinc minuts eterns és el que triga la llanxa de Salvament Marítim a rescatar-los. Algun samarità els ha vist salpar i ha alertat. Mitja hora més tard arriben a port. L’aventura ha acabat com no esperaven. El gegant ha vençut.

             S’abracen. 

 

                        Diari de Girona. 6 d’agost de 2027.

 

RESCATATS DOS ADOLESCENTS A ROSES

 

            Ensurt monumental ahir al vespre a Roses. Salvament Marítim va rebre l’avís que dos adolescents havien sortit del port amb una llanxa pneumàtica en direcció al molí eòlic del futur parc, enfront de la badia. L’objectiu, que segons van explicar ells mateixos es basava en la novel·la que llegien aquell estiu (el Quixot), pretenia enfonsar el colós de tres hèlices. Els joves van resultar il·lesos i es troben sans i estalvis.

             Com ha pogut saber aquest diari, l’acció ha desencadenat una onada de solidaritat amb el joves i està prevista, per avui mateix, una manifestació amb centenars de naus que envoltaran el molí en senyal de protesta per la seva construcció. Segons un portaveu de la confraria de pescadors, la concentració es mantindrà indefinidament fins assolir l’objectiu, que no és altre que la Generalitat faci marxa enrere del projecte.

   

            No hi haurà monument, ni rua, ni reconeixement a l’ajuntament, potser no cal. Somiatruites i Estaquirot senten que han guanyat i, avui, a la talaia del far, continuaran llegint la novel·la de l’estiu.

Toni Lázaro Carreras (Figueres 1971). Diplomat en infermeria. 
Combina la seva faceta d´escriptor i fotògraf aficionat. 
Publica regularment a: relatsventdelnord.blogspot.com. 
Finalista del Premi Frederic Pujulà (Figueres, setembre de 2025).
Autor del llibre de relats El despertar del drac.
Ig. @tramuntanaventdelnord