Versos contra versos - Els poemes -

 Hi ha moments que ens agradaria conservar una mica més enllà del dia en què passen. La primera edició de Versos contra versos, celebrada el 18 de setembre al bar de La Cate, n’és un: una nit en què la poesia va reunir autors, públic i moltes ganes de compartir.

La Raquel Blanca va ser una de les persones que van fer possible aquella trobada, portant-hi els seus versos i participant en una experiència que va convertir el públic en part activa de la vetllada.

Des de Creàlit volem agrair-li la participació i la generositat de permetre’ns publicar el poema que hi va compartir. D’aquesta manera, els versos que aquella nit van trobar el seu espai entre el públic poden continuar el seu camí i arribar també a les persones que no van poder acompanyar-nos.

Quan compartim poesia, la història del poema no s’acaba necessàriament quan deixem de llegir-lo.

I els dos poemes que Raquel Blanca  ens va oferir aquella nit es titulen  «La cova» i «Se busca» . 

La cova

Desperto
dia rere dia

dins la mateixa cova

A voltes refugi
a voltes gàbia

Busco la manera de sortir-ne
i miro fora
miro el cel
em torno cel
em torno cova

El cel és una cova,
però muta.
La cova muta.
La cova em muta.
Muto i em faig cova.

Sóc cova.
Cova endins.
Torno a dins.
Fosca i profunda,
plena de forats i trencadisses,
com la música de Max Richter
que sona
i ressona
dins la cova.

Em rebenta l'ànima
i per allí,
pels forats de l'ànima,
s'escolen els rajos més intensos.

La cova muta
i es torna llum.
Una llum molt bèstia.

I de tanta llum,
i de tanta bellesa,
la cova explosiona.

I jo amb ella.
I ja no som res
més que trossets
de llum,
esmicolats,
brillant pel cel.

Volant...
ingràvids.
Flotant...
nedant...
buscant...
tornant...

Mutant...
a la seva forma original.

La cova.

 

Se busca

Terrazas de bar llenas de gente
ejercitando el pulgar,
mirando una pantalla compulsiva-mente,
llena de megabytes en forma de vestidos de moda,
de Candy Crush,
de matches,
de hashtags...
Y de 0011000100100.

Vacío.
Papelera de reciclaje.
Borrando...
Sonrisas cómplices,
miradas mágicas
y conversaciones dispares entre desconocidos.
Borrando comunicación real:
el tú a tú.

Alma cenando.
O dormida.

Almacenando...
besos y abrazos virtuales,
caricias distantes.
Tu música favorita:
la del teclado.

Descargando...
soledad camuflada de likes y followers,
de conversaciones eternas
donde lo eterno es tu razón.

Cargando...
influencers y sonrisas para todos;
manual de instrucciones
para vivir una vida perfecta
donde el error es ser humano.

Compartiendo...
caras sin rostro,
rostros almacenados en algún lugar,
en alguna esquina
donde yacen las amistades virtuosas
por su capacidad de estar sin serlo.

Se busca urgentemente humano imperfecto,
dispuesto a mirar a los ojos,
rozar piel
con arrugas y cicatrices,
conversar sobre todo o nada,
tartamudear,
dudar o callar sin saber qué decir,
mirar el mundo alrededor
y simplemente respirar...

con otra humana que,
en este preciso instante,
escribe versos
en una pantalla,
mientras toma una cerveza
en el bar de la esquina.

Levanta la mirada
y ve a un compañero.

Alzan la copa
y brindan por la vida.

¿Humana?