LA BERNAT METGE
Després de viure en diversos pisos compartits
i quan ja tenia una feina que semblava que no seria temporal, em vaig disposar
a buscar un pis per a mi tot sol. Sabia que, encara que no fos Barcelona, el
mercat era complicat, però, digueu-me somiatruites, no m’imaginava que ho seria
tant. Vaig haver de bregar amb tot de vampirs i voltors per no acabar enlloc.
Fins que, sense comptar-hi, vaig tenir un cop de sort: un company de feina,
anomenat Claudi, estava disposat a llogar-me el pis de la seva mare que feia
temps que tenia buit. Era el pis que hi havia a sobre del seu. El preu era
immillorable i molt per sota del de mercat, però a canvi, em demanava no
haver-lo de buidar, que conservés els mobles, que després d’una visita, no em
semblava una condició gaire complicada de complir. No hi va haver contracte,
tot va ser de paraula.
Em
vaig traslladar al pis, era ampli, tres habitacions, dues de les quals dobles,
mobles clàssics, però no carrinclons, i cuina amb els taulells de mabre blanc.
El pis contrastava amb les meves pertinences que es reduïen a la roba, un
portàtil, una espremedora elèctrica i dues caixes plenes de llibres i rampoines.
Tenia clar que hauria de comprar una televisió, perquè no n’hi havia, i potser
algun altre estri o aparell. Però ho deixava per al futur i fer-ho sobre la
marxa. Era emocionant això de començar de nou.
Encara
no m’hi havia acabat d’instal·lar del tot que els amics van exigir una
inauguració del pis i no m’hi vaig negar. Em feia gràcia això d’ensenyar el que
seria casa meva i així que no només vaig convidar amics, sinó que també algun
company de feina. I llavors es va esdevenir el primer dilema: havia de convidar
en Claudi? Era company de feina, bastant més gran que jo, però no amic, així
que només li ho vaig comunicar, simple deferència, sense convidar-lo.
Arribat
el dia, la gent es va anar presentant, alguns en grup i d’altres esglaonats.
Tampoc esperava gaire gent, una quinzena en total. En una d’aquestes arribades,
vaig veure que en Claudi amb cara de broma, però molt assertiu em deia que ell
també s’afegia a la festa i, com qui no vol la cosa, ja el vaig tenir a dins.
No em vaig veure amb cor de dir-li que no, però em va molestar aquella
intromissió.
Tot
seguit va arribar la Naia, professora de clàssiques, escriptora en procés i també
procés d’altres temes. Em va fer un petó i quan va ser al rebedor es va fixar
en la vidriera que hi havia, de formes clàssiques i fusta noble, amb tres
calaixos a sota i dues portes corredisses que donaven espai a quatre
prestatgeries. Però el moble no li interessava, sinó que es va fixar en el
contingut que jo havia obviat completament perquè prou feina havia tingut a
instal·lar-me.
—És una Bernat Metge!
Té els primers volums i hi són gairebé tots. Quin autèntic tresor tenies
amagat.
—No m’hi havia fixat.
De fet, no és meva, sinó que és del propietari del pis —vaig respondre i de
seguida en Claudi es va ficar a la conversa:
—Era dels meus pares,
crec que n’eren subscriptors. Com que ocupa tant d’espai no me la vaig endur a
casa.
—Doncs és una joia i
així, pràcticament sencera, deu valer bastant; van molt buscades —va afegir la
Naia.
—Així, quant podria
ser aquest bastant? —va demanar en Claudi.
—No ho sé, fa de mal
dir. Potser cinc xifres —va respondre-li ella, amb la majoria dels convidats al
voltant perquè quan van aparèixer aquelles xifres considerables la conversa va
despertar molt d’interès.
—I quines obres
destaques? —vaig interrompre, molest amb aquell mercantilisme.
—Home, hi ha tot
autors teatrals i poetes, tot Plató i Aristòtil traduïts al català, que tenen
grans idees polítiques, però a mi m’agraden molt les històries d’emperadors,
com Marc Antoni o, millor encara, Suetoni, que ens mostra la tirania i l’abús
de poder d’emperadors com Tiberi, Neró o… Claudi.
Hi va haver un
silenci incòmode amb somriures burletes. Que va servir per oblidar-nos de la
col·lecció de llibres i entrar a la zona de menjador.
La resta de la festa
es va desenvolupar com es podia esperar, menjar, beguda, moltes converses i més
beguda. En Claudi va tornar a inquirir la Naia sobre els llibres, però ella
se’n va escapolir. Ara bé, al final em va dir carregada d’ironia a cau d’orella
que hauria de venir més sovint al pis perquè així podria estar amb la Bernat
Metge i de passada també podria estar amb mi.
Però no va ser així,
la Naia ja no va poder tornar a veure la Bernat Metge. Pocs dies després de la
inauguració, tan bon punt vaig entrar al pis, em vaig trobar que la col·lecció
havia desaparegut, hi havia la vitrina, però buida, sense ni un llibre. Em vaig
sobresaltar pensant que m’havien entrat a robar. Vaig revisar el pis, però tot
estava intacte, no faltava res més.
El primer que vaig
fer va ser baixar i avisar en Claudi. Em va obrir la porta amb calma i un cop
li vaig haver explicat el robatori va ser ell qui em va dir, parsimoniós,
conscient de qui té el poder, que havia estat ell, que havia entrat a recollir
la Bernat Metge perquè ara sí que l’interessava. No va voler saber res dels
meus arguments sobre la inviolabilitat del domicili, per més que fos l’amo. Fins
que em va deixar anar:
—És part del tracte,
tu t’hi pots estar a bon preu i allò continua sent casa meva. A part, no he
tocat res que no sigui meu.
Aquell abús de poder,
digne de la historiografia de Suetoni, em va deixar com un estaquirot i, sense
rebatre’l, me’n vaig tornar a casa meva. Bé, a aquell pis que s’havia convertit
en un exemple de tirania.
Enric
Bassegoda Pineda (Espolla, 1977): Doctor en Filologia, treballa com a professor
de llengua catalana en un institut de Girona. Ha escrit articles de divulgació
històrica i literària, així com relats on treballa tant històries ancestrals
com els fets inesperats. També es dedica a l’assessorament lingüístic i a la
traducció.
Instagram:
@ebassegoda
.jpg)
