ECLIPSI
El descampat de Can Masdeu s'havia omplert des de primera
hora de la tarda, ningú volia perdre’s l’esdeveniment i havien assegurat que
des d’aquell punt tindrien una visió immillorable. L'Ajuntament hi havia
instal·lat unes quantes gandules i un parell de food trucks per a l'ocasió;
també havien portat un equip de so per a entretenir els assistents fins que
arribés l’hora, però la música gairebé no se sentia de tanta gent com hi havia.
Tot el poble era allà. L’Aurora, dreta com un estaquirot, s’ho mirava sorpresa
mentre sentia el bullir de les converses trivials i també la rialla una mica
massa alta d’en Marc, el seu xicot, que feia bromes envoltat de la colla
d’amics.
–Veieu com havíem de venir aviat per
tenir els millors llocs? La gent està posant les tovalloles per terra i ja
gairebé no hi ha espai. Heu dut ulleres homologades? No vull que us quedeu
cecs, eh! –deia en Marc, passant un braç per sobre les espatlles de l'Aurora.
Sempre ho feia, era la seva manera d’acostar-la, de recordar a la resta que era
la seva parella. Una abraçada àgil, perfecta, que s’emmotllava fàcilment, com
la seva relació. Tot en ell era impecable: el somriure de disseny, la roba de
marca, aquella paraula exacta en el moment precís. L’Aurora no acabava de
creure’s que un noi com ell, tan exitós i amb tants amics, li hagués anat al
darrere.
En aquell moment, la noia va notar
que li feien mal les cames, portava massa temps en la mateixa posició; va
pensar que estava cansada de ser allà. Si no fos que ja quedava poca estona per
l’eclipsi, se n’hauria tornat a casa. Va tornar a mirar el rellotge: faltaven
dos minuts per a la totalitat. Per fi. La llum del dia havia anat adquirint un
to plomís, irreal, com si algú hagués passat un filtre de grisos sobre el
paisatge. L’aire va refredar-se de cop i els ocells del bosc del costat van
emmudir.
–Ja ve, ja ve... –va murmurar algú.
L'últim raig de sol va desaparèixer
darrere la lluna. La foscor no va ser absoluta, sinó una penombra blava i
estranya. I aleshores, el silenci de l'eclipsi es va trencar.
Foto: Arxiu Pexels
L’Aurora es va treure les ulleres de
protecció, estranyada per un so eixordador i rítmic. Al seu costat, la senyora
Roser, la seva veïna de tota la vida, bona dona però una mica xafardera, havia
començat a sacsejar el cap d’una forma estranya, seca i mecànica. El seu nas i
la seva boca s'havien endurit en un bec groguenc i afilat, i del cap li
brollava una cresta vermella i tremolosa. Havia començat a cloquejar? Era
possible? L’Aurora s’ho mirava amb els ulls esbatanats.
A pocs metres, en Pere, el regidor de
Cultura –un home conegut per la seva oratòria impecable i els seus discursos
moralitzadors– va girar el cap cap a l'Aurora. El seu rostre s'havia afilat de
forma grotesca; el morro li havia crescut cobert d'un pèl rogenc i els seus
ulls desprenien una astúcia salvatge. Era el cap perfecte d'una guilla! Va
ensenyar les dents en un rictus famèlic abans d'escapar-se cap als matolls.
L’Aurora sentia que el cor li
bategava a la gola. Què estava passant? Era producte de la seva imaginació, va
preguntar-se, desorientada. Una parella es barallava a esgarrapades
transformats en gats de carrer; un amic de la colla, conegut per ser covard, s'havia
cargolat sobre ell mateix com un eriçó. Semblava com si la façana de tothom
s'hagués esfondrat.
Llavors, amb una lentitud absurda,
l’Aurora va girar la mirada cap a en Marc. S’havia adonat que ell encara li
agafava la mà, però el seu tacte havia canviat. La pell d'en Marc s'havia
tornat grisa, dura, rasposa, com la coberta d'un rèptil. Però el que va fer que
a l'Aurora se li tallés la respiració va ser la seva cara: no tenia ulls ni
boca, només una superfície llisa i buida. El va deixar anar de cop,
allunyant-s’hi i, de seguida, es va mirar les pròpies mans, tremolant. Esperava
veure-hi urpes, o plomes, o vés a saber el què. Però no, les seves mans
continuaven sent humanes. La seva pell era la mateixa. L'únic que sentia era un
pes colossal al pit i una claredat feridora: l'eclipsi no l'estava transformant
a ella, l'estava obligant a veure. Però ella no volia veure, volia marxar
d’aquell circ horrorós. El problema era que eren lluny del nucli urbà i ella no
havia dut el cotxe. O fugia a peu –i trigaria hores– o havia de trobar algú que
no s’hagués transformat en cap bestiola que la pogués tornar a casa.
Mentre buscava algú adient, sense
èxit, els minuts passaven com si fossin segles i la noia s’anava desesperant.
Porcs, gossos, ovelles, gats… i altres éssers que l’Aurora era incapaç de
reconèixer, omplien el descampat. Per sort, tots estaven tan pendents de les
seves necessitats que ningú es fixava en la noia que passava pel cantó.
Aleshores, el cel, a poc a poc, va
començar a clarejar. Un fil de llum daurada va tallar la penombra i, en qüestió
de segons, el procés es va invertir. El bec de la senyora Roser es va retraure
fins a tornar a ser els seus llavis fins; el morro de guilla d'en Pere es va
encongir; la cara plana d'en Marc va recuperar el seu nas recte, els seus ulls
blaus i el seu somriure de catàleg. El sol tornava a brillar sobre Can Masdeu.
–Uau... ha estat increïble, oi? –va
dir en Marc, aixecant-se de la gandula i espolsant-se la camisa–. Te n'has
adonat de com ha baixat la temperatura? Ha sigut màgic.
La senyora Roser, posant-se bé el
cabell amb les mans, ja tornava a acostar-se a una veïna per xiuxiuejar alguna
cosa. En Pere parlava de la grandesa del cosmos, també inconscient de la seva
transformació. El pacte social s'havia restablert a la mateixa velocitat que la
llum del sol, i tothom tornava a portar la màscara.
L’Aurora tornava a ser amb els seus
amics, encara incrèdula. En Marc li va agafar la mà per anar cap als food
trucks.
–Anem a prendre alguna cosa,
guapíssima?
La noia va mirar la seva mà dins de
la d'ell uns segons i ràpidament la va retirar.
–No, Marc –va dir. La seva veu va
sonar estranyament clara enmig del rebombori del descampat.
–Què t’agafa ara? Estàs bé? –va
preguntar ell, amb la preocupació dibuixada amb una precisió quirúrgica.
–No vaig enlloc amb tu. Ni ara, ni
més tard. Em sap greu.
En Marc es va quedar descol·locat,
sense saber quin guió seguir. L’Aurora no va esperar a veure quina altra
màscara es posava. Va donar mitja volta i va començar a caminar cap a la
sortida de Can Masdeu.
Caminava sola cap al poble, sota un
bon sol d'agost, malgrat l’hora del capvespre, sentint una barreja de vertigen
i de pau. Ja no podia desveure el que havia vist, tampoc sabia què faria amb
aquella revelació, però tenia clar que ja no era la mateixa somiatruites de
sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa aqui el teu comentari