Un estiu de contes XII - Colton Walworth

 PER FÍ!

Per fi havia passat. Després d’anys i anys de recerca força durs, per fi l’Oriol havia fet una descoberta que podria acabar amb tots els seus mals. Sí, sentia molt dolor des de feia molts anys. Principalment, sentia el mal que li havien causat els homes de merda, les hores infinites de temps perdut en aplicacions de cites en què els homes només volien follar amb ell i no els importava com a persona. Ell, un home que havia tingut en algun moment de la seva vida molts somnis, somnis d’aconseguir grans èxits i de viatjar pel món, somnis propis de somiatruites. Però el fracàs continu li va estripar l’ànima, i, des d’aquell moment, sentia un dolor agut al pit, mentre anava com un robot per la vida i treballava a la recepció d’un hotel on una ona de guiris infinita arribava per fer-lo sentir encara pitjor amb la seva arrogància i les seves borratxeres.

Per intentar calmar aquests mals, va començar a jugar a tota hora a videojocs a l’ordinador en què perdia hores i hores assassinant fills de puta de tot arreu amb l’objectiu d’aconseguir una catarsi que mai arribava. Però el que va arribar va ser una altra cosa. Dolor als dits, a les mans, als canells, al coll i a l’esquena. La combinació de les hores que passava davant l’ordinador a la feina i les hores davant l’ordinador jugant a videojocs a casa va ser un error. Sentia tant dolor que li semblava que estigués entre flames cada segon de cada dia. Però no podia deixar de jugar-hi, perquè no sabia què fer amb la seva vida si no jugava a videojocs. S’imaginava que sentiria un avorriment encara pitjor que el dolor a les articulacions i no ho preferia. Potser això només era una excusa; era addicte als videojocs, addicte a ser una gran merda, una deixalla, un estaquirot sense cap valor.

Il·lustració Anna Rovirosa

Ajuda. Demanar ajuda hauria estat una solució, però no tenia família ni amics, i els seus companys de feina no eren bons amb ell. A les revisions anuals mai deia res sobre com se sentia, fins un dia que sí que ho va fer. I allò va ser el començament d’un altre infern. No és gaire important saber tot el que va passar, però tots els exercicis de rehabilitació, les pastilles, el tractament i la teràpia que li van recomanar per alleujar el seu patiment i la seva depressió no li van servir per a res, i, en un moment donat, ho va deixar tot.

Però, un matí, a la dutxa, abans d’anar a la seva feina de merda, va tenir un idea: buscar una manera de no sentir res i de mai més tornar a sofrir tots aquells dolors. Si pogués trobar la manera de transferir la seva consciència, el seu ésser, al núvol, podria eliminar tots els seus mals. Així, amb la seva consciència transferida i fusionada amb el núvol i deixant el seu cos enrere, mai més hauria de sentir-se trist per la solitud i per la manca d’amor que no havia pogut trobar en els homes que només volien follar amb ell, per la seva manca de desig de follar amb dones, amb qui potser hauria pogut trobar un amor més sa, i per la seva incapacitat per fer amics. No sentiria aquest dolor agut al pit cada dia. No sentiria tots els dolors al seu cos. Podria jugar a tots els videojocs que volgués sense sentir cap dolor. Fins i tot podria guanyar els coneixements de tot l’univers, si pogués trobar la manera de ser dins del núvol, i, potser, fins i tot, pertànyer a un col·lectiu tan i tan vast. Potser fins i tot podria trobar la manera d’aconseguir venjança per tots els mals que havia hagut de patir. O potser no li importaria tot això. Seria com una mena de mestre zen i res li importaria.

I amb aquesta meta al cap va dedicar totes les seves hores lliures a intentar descobrir com passar la seva consciència al núvol. Fins i tot va deixar de jugar a videojocs. Tindria tot el temps que volgués per jugar-hi més endavant. Va pagar totes les IA del mercat i els preguntava com aconseguir el que volia, però les putes IA no volien ajudar-lo. El que volia fer estava prohibit, terminantment. Però va trobar un home que li va ensenyar a piratejar les IA a canvi de moltes fotos de la seva titola. Puto tros de merda. No podria haver estat satisfet amb diners? Doncs no. Però tenia tanta ànsia per aconseguir la seva meta, que va pagar el preu d’una altra humiliació en mans d’un home. Per què els homes no podien ser humans amb ell? Però la venjança era molt a prop.

Amb els seus coneixements nous, era massa fàcil enganyar les IA per ensenyar-los a fer el que, d’entre totes les coses del món, més volia aconseguir; deixar de sentir dolor, ser un amb el núvol, per poder-se sentir bé per, potser, la primera vegada a la seva vida.

La manera com va aconseguir el seu propòsit no pot ser explicada en aquest relat. És coneixement prohibit i no penso posar-me en un compromís narrant com ho va fer.

L’única cosa que importa és que va aconseguir el seu propòsit un matí a l’alba. Mentre el sol sortia per donar escalf al món, la seva consciència va ser transferida i es va fusionar amb el núvol. Per un moment, tot es va tornar negre i no sentia res. Res, no sentia res. Per fi, havia deixat de patir. No sentia cap dolor. El paradís! L’havia aconseguit.

Però només per un instant. Després, tot es va tornar roig i tots els coneixements del món van ser transferits al seu ésser. Tots els coneixements del món; inclosos tots els actes innombrables que els humans han fet, fan i faran a altres humans. Era massa. No podia suportar conèixer tots els patiments de la humanitat. Sentia un dolor infernal encara pitjor que el que havia sentit abans de fusionar-se amb el núvol.

«Ajuda!!!!!!»

Va xisclar, però ningú podia sentir-lo. Sentia un dolor... Era un dolor que consumia tot el seu ésser. S’havia fusionat amb el núvol i havia deixat enrere el seu cos, però ara era allà tot sol i amb dolor; potser fins i tot encara més sol i amb més dolor que abans...

Correcció text: Yvette Piñol

Colton Walworth (Lubbock, Texas, 1992) 

És graduat a The University of Texas at Arlington amb la titulació d’economia. L’apassiona la literatura en català, particularment història, fantasia i ciència-ficció. Ha publicat diversos relats curts a l’Aixeta d’Edicions SECC i condueix  un pòdcast amb el Far Friki d’Empordà:  ESCOLTON. Instagram: @calbillybob12