Un estiu de contes VI - Montserrat Segura

  CUQUES DE LLUM

Necessitava unes vacances com l’aire que respirava. La feina dels darrers mesos havia tingut moltes complicacions i havia passat massa temps sense dormir ni alimentar-me com cal. Ja no diem llegir un llibre o sortir a prendre l’aire. La dedicació excessiva va matar la relació que mantenia amb una dona com no n’hi ha gaires. Tot plegat m’havia deixat fet un parrac: prim i afeblit, amb taquicàrdies, febres i marejos que m’atacaven en qualsevol moment. 

L’únic amic que em quedava em va oferir un casalot familiar perdut al mig d’una muntanya. No hi havia ni televisió, ni Internet, ni cobertura telefònica. «Enlloc no  estaràs tan tranquil», va dir-me. «Ves-hi i refés-te». Li ho vaig agrair sense convenciment, he esdevingut un urbanita convençut. «Això sí, ves amb compte amb les cuques de llum», va reblar, «són perilloses». Aquell mateix dia em vaig preparar vitualles, llibres i roba i al cap de poques hores ja m’havia plantat a la masia.

Només d’arribar-hi, vaig començar a respirar d’una altra manera. Per Sant Joan havia plogut; encara hi havia una certa frescor a l’ambient i m’omplien de goig l’olor de la terra mullada, de les herbes. Al voltant del prat que allotjava el casal, noguers, avellaners, àlbers, alzines, platanes; els arbres més alts i drets que havia vist mai. Paral·lela a la tanca arbòria, una riereta d’aigua cantadora em va alegrar l’esperit. Vaig passar una bona estona contemplant aquell paisatge dolç. Al vespre, mentre em preparava el sopar, des la finestra de la cuina estant vaig albirar puntets lluminosos vora la riera. Les cuques de llum, és clar. La broma del meu company em ressonava dins del cap. Què podien tenir de perillós aquells insectes menuts? Després d’endrapar, per primer cop en molt de temps, amb gana, vaig fer cap a la riera; em vaig asseure a terra, a les fosques, contemplant l’espectacle de centenars de petits estels escampats per l’herbam. Una pau mai experimentada abans m’envaïa l’esperit. Amb prou feines un minut més tard, vaig començar a plorar.

Per qui o per què plorava, no ho sé. Devia deixar anar la tensió acumulada durant mesos i anys. Tot d’una, vaig recuperar una imatge de la meva infantesa, l’últim cop que havia vist cuques de llum. Vaig desitjar ferventment tornar als meus onze anys, a aquell vespre vora el riu que travessava el meu poble. Vaig tancar els ulls un moment mirant de descansar de tanta intensitat. Me’ls va fer obrir un toc suau a la meva espatlla. Encara no els he desclòs, que sento una veu que adoro. És la de la Nela.

─Ei, Jan!

Obro els ulls i me la trobo asseguda al costat. Va a la meva classe, a l’escola del poble, de poc abans de l’estiu, i és la nena més bonica del món. Té la pell fosca, els ulls rodons, negres i brillants, i una cabellera llarga. 

─Què hi fas, aquí? 

Arronsa les espatlles.

─M’he escapat. Fa molta calor, dins de casa, i no puc dormir.

─Jo igual. 

Aquarel·la de Montserrat Segura

Ella viu a prop, jo no tant. Però m’agrada venir sol a la gorga. De dies llegeixo damunt la meva roca, la més gran i llisa; de nits miro les cuques de llum. Posem els peus a la riera, no ens cal ni descalçar-nos. Ella porta sandàlies de plàstic transparent, jo càmpings amb un forat al dit gros. Els meus peus, diu la mare, no paren de créixer.

─Que bé, està fresqueta! 

Té un calfred, i això la fa riure. La seva rialla és el millor que em pot passar aquesta nit. Ara soc un estaquirot, només puc fer que mirar el seu somriure. 

─Ens banyem?

A mi em fa una mica de por, l’única llum que hi ha és la de la lluna, grassa i lluent, i els puntets a la riba. Quan me n’adono, s’ha tret la samarreta de tirants i els pantalonets curts. No em sento còmode despullant-me davant d’una nena, però no puc ser tan cagat i faig el mateix. Em fico a l’aigua. Torno a sentir la seva rialla, em giro i la veig dreta dins de l’aigua. Només li sobresurt el pit, pla igual que el meu, i el cap, tot xop. Treu un braç i branda les calcetes en un dit, rient. M’armo de valor i m’acabo de despullar dins de l’aigua. Li ensenyo els calçotets. La Nela me’ls pren i els tira, amb les calcetes, a la vora, on ha quedat la resta de la roba. S’acosta a mi i em fa un petó als llavis. M’agafa les mans i me les posa a la seva cintura. Jo l’estiro cap a mi i l’abraço. Ara no sé què em passa. Ja he notat aquelles pessigolles abans, al llit o a la dutxa, però mai tan fortes. Sento tibantors que m’atabalen. La Nela s’espanta. 

─Què fas? Deixa’m. 

Em giro i me’n vaig cap a la vora, avergonyit. Encara dins de l’aigua, sense mostrar-me, veig com ella se’n va una mica més enllà. Surt de l’aigua i s’enfila a la meva roca i s’hi estira. Llavors em crida.

─Vine!

Com podria desobeir la meva deessa, més ara que se m’ofereix vestida només amb una aura d’argent de lluna? Ja no em fa por res, només vull admirar-la estès al seu costat.

Ens adormim tots dos, fins que una força brutal m’estira l’orella i xisclo ben fort. M’alço per disminuir la pressió i m’adono que és el meu avi que, tot acaçant cargols amb la seva lot i el cistellet, s’ha arribat a la gorga. Quan em té dret, gairebé em tomba del mastegot que em clava. La Nela arreplega la roba en un braçat i se’n va corrents cap a casa. 

L’endemà hi va haver un bon renou, tot el poble n’anava ple. Els pares de la Nela van dir que jo me n’havia aprofitat, però no era cert. Només sé que ells van marxar del poble i, a mi, aquell mateix estiu em van posar intern en un col·legi de nois. Un cop acabats els estudis, no vaig voler tornar més al poble. 

No soc un somiatruites, sé que aquesta riera no és la meva gorga i que un record només és un record. Així i tot, cada vespre hi torno, em deixo envoltar per la màgia de les cuques de llum i tanco els ulls. Més tard o més d’hora, la mà de la Nela em tocarà altre cop l’espatlla i qui sap si les cuques de llum em permetran adobar allò que va quedar espatllat.

  

Montserrat Segura (Barcelona, 1964). Correctora, informadora de monument i escriptora. Té al seu haver els premis Recull 2017 per El contracte Wong i el Núvol de Contes 2024 per Tessa i Lluïsa. Impulsora de l'esdeveniment Figueres de Por. Les seves últimes obres publicades són la novel·la juvenil No importa res més (Gambutzina, 2025) i el conte infantil Pina, la vespa terrissaire (Gambutzina, 2026). www.montserratsegura.cat

Un estiu de contes V - Toni Lázaro

 UN ESTIU DE NOVEL·LA  

             Somiatruites i Estaquirot allarguen menys que les mànigues d’una armilla. L’un viu a la lluna i l’altre es mou menys que un espantaocells panxut plantat enmig d’un conreu. Els van faltar un parell de minuts bullint, cavil·la l’Hermínia del segon C. Poc els importa el que pensi la iaia. En el món on realitat i fantasia s’entrellacen, les persones com ella no hi tenen cabuda.

             S’esmunyen pel forat de la tanca del far. L’esquerda de filferro rovellat esdevé un càstig per a Estaquirot que, donat el seu volum, hi deixa un retall de samarreta quan travessen el llindar al món oníric. Somiatruites, alt i escardalenc, extreu el llibre de la bossa i llegeix. Cada estiu una novel·la, una fantasia compartida en què són protagonistes. De vegades per salvar el vaixell d’una enorme balena blanca i en d’altres ocasions per combatre vampirs. Són lluitadors de causes perdudes. Idees sorgides de les pàgines recitades, pensaments esbojarrats que un construeix i l’altre segueix. Tot i intentar aportar una engruna de raonament, no hi ha senderi, ni falta que hi fa.

             Des de la talaia les vistes meravellen. La bellesa de l’horitzó, on el blau d’aigua i cel s’uneixen, ha estat alterada. Un gegant de braços allargassats ocupa l’espai. Desafiant, altiu. El primer d’un exèrcit que algú ha decidit plantar al mig del paradís.

             Llegeixen la història que els ocupa. La ment vola moguda per la brisa, les paraules s’encadenen i la necessitat d’actuar creix. Prenen exemple del capítol, del que decideixen els personatges i que, a tothom qui ho ha llegit, els ha semblat una bogeria. Però Somiatruites hi creu a ulls clucs i Estaquirot el seguirà fins on faci falta. Són amics, germans. Si tot surt bé, en parlaran a bastament, de la seva gesta. Potser n’escriuran un llibre. La maquinària de l’imaginari roda al mirador, amb els ulls clavats, ara sí, en el tità que emergeix davant seu, a mig centenar de milles nàutiques.

             Cal un pla: adaptar l’aventura relatada molts anys enrere a l’actualitat.

             Somiatruites i Estaquirot avui s’han trobat abans. Hi ha feina a fer si demà volen assolir l’objectiu. L’Herminia els observa de la vorera contrària arrufant el nas, no toquen ni quarts ni hores, jutja.

             La bossa pesa, hi duen flautes de mortadel·la amb olives i dues llaunes de Sprite. Les begudes els fan eructar i esclaten els riures. El més calent és a l’aigüera, així que cal planificar l’atac: L’agafaran desprevingut, clavant-li les afilades llances a l’única cama amb que el mastodòntic monstre es manté dempeus. El seu punt feble.

             La llanxa pneumàtica d’en Xiquet els servirà. Fa setmanes que no surt de port. Les canyes que han amuntegat seran suficients. Mesuren dos metres i en les darreres pràctiques, a l’hort, gairebé tocaven la diana. Les llanternes les agafaran del maleter del cotxe del pare d’en Somiatruites. Uns entrepans també aniran bé per recuperar forces si l’enfrontament s’allarga i el cos fa figa. No pot faltar la farmaciola amb cotó i mercromina per si es fan mal i unes tiretes de la bicicleta en cas que punxi la barca.

             Amb la logística comprovada, se submergeixen novament en la lectura llençant una mirada a la llunyania, on el ciclop els espera.

             Repassen les paraules escrites al llibre i que han memoritzat per recitar tot navegant cap un futur gloriós, on gaudiran del reconeixement dels rosincs. Damunt la carrossa de carnestoltes que han tret del magatzem faran la cercavila. Saludaran la gent amuntegada al passeig, lloant-los, entre crits d’alegria. D’allà a l’èxtasi, al balcó de l’ajuntament, on l’alcalde es comprometrà a plantar una estàtua de bronze davant la Ciutadella perquè tothom recordi la seva gesta.

Foto Toni Lázaro

             Somiatruites i Estaquirot es troben a la part vella del port. Són fills de pescadors i conserven nocions bàsiques de navegació de quan eren petits. Avui el mar transmet calma. Fan una darrera ullada per assegurar-se que ho tenen tot. Somiatruites es perfila a la proa, dret, subjectant una llança, assenyalant l’horitzó. Estaquirot guia la llanxa cap a la sortida, a mar obert.

             —La ventura va guiando nuestras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; porque ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubren treinta o pocos más desaforados gigantes, con quien pienso hacer batalla y quitarles a todos las vidas, con cuyos despojos comenzaremos a enriquecer, que esta es buena guerra, y es gran servicio de Dios quitar tan mala simiente de sobre la faz de la tierra.

             —Non fuyades, cobardes y viles criaturas, que un solo caballero es el que os acomete. Pues aunque mováis más brazos que los del gigante Briareo, me lo habéis de pagar.

             La imponent figura s’erigeix davant seu. El primer dels molins de vent exhibeix els tres apèndixs movent-se al ritme de la brisa que convertirà en energia eòlica. No fa gaire temps que ocupà el seu lloc tot i les protestes de vilatans i associacions naturalistes. Molta queixa i molta xerrameca. Mai ningú s’ha atrevit a apropar-s’hi. Somiatruites i Estaquirot, talment com expliquen el cavaller Quixot i el seu escuder Sancho Panza en un dels episodis de la novel·la de Cervantes que llegeixen les tardes d’estiu, han decidit actuar atacant el monstre de ferro, llançant-li les canyes que, inútilment, s’estampen contra el metall.

             Ni pessigolles.

                       El retruc de les llances impacta la llanxa, que cedeix a les puntes afilades i comença a perdre aire, i es desinfla en poc menys d´un minut, Somiatruites i Estaquirot suren envoltats de tot el que duien i que el corrent arrossega. Criden i agiten els braços sota l’enorme molí eòlic que sembla accelerar el moviment, intentant ofegar-los.

             Cinc minuts eterns és el que triga la llanxa de Salvament Marítim a rescatar-los. Algun samarità els ha vist salpar i ha alertat. Mitja hora més tard arriben a port. L’aventura ha acabat com no esperaven. El gegant ha vençut.

             S’abracen. 

 

                        Diari de Girona. 6 d’agost de 2027.

 

RESCATATS DOS ADOLESCENTS A ROSES

 

            Ensurt monumental ahir al vespre a Roses. Salvament Marítim va rebre l’avís que dos adolescents havien sortit del port amb una llanxa pneumàtica en direcció al molí eòlic del futur parc, enfront de la badia. L’objectiu, que segons van explicar ells mateixos es basava en la novel·la que llegien aquell estiu (el Quixot), pretenia enfonsar el colós de tres hèlices. Els joves van resultar il·lesos i es troben sans i estalvis.

             Com ha pogut saber aquest diari, l’acció ha desencadenat una onada de solidaritat amb el joves i està prevista, per avui mateix, una manifestació amb centenars de naus que envoltaran el molí en senyal de protesta per la seva construcció. Segons un portaveu de la confraria de pescadors, la concentració es mantindrà indefinidament fins assolir l’objectiu, que no és altre que la Generalitat faci marxa enrere del projecte.

   

            No hi haurà monument, ni rua, ni reconeixement a l’ajuntament, potser no cal. Somiatruites i Estaquirot senten que han guanyat i, avui, a la talaia del far, continuaran llegint la novel·la de l’estiu.

Toni Lázaro Carreras (Figueres 1971). Diplomat en infermeria. 
Combina la seva faceta d´escriptor i fotògraf aficionat. 
Publica regularment a: relatsventdelnord.blogspot.com. 
Finalista del Premi Frederic Pujulà (Figueres, setembre de 2025).
Autor del llibre de relats El despertar del drac.
Ig. @tramuntanaventdelnord

Un estiu de contes IV - Ricard Sayeras

LA NOIA DEL MAR ERA JO

Sempre expliqueu la història malament. Sempre. Teniu aquesta maleïda mania. Agafeu una anècdota que no enteneu, li traieu les parts estranyes, l’enlleferneu amb un xic de romanticisme de fulletó barat i, apa, ja teniu una llegenda apta per explicar a la canalla abans d’anar al llit.

Segons la versió oficial, jo era una noia misteriosa que va sortir del mar i es va enamorar d'un topògraf de terra endins. La versió 4.3 de la sardana d’en Morera i en Maragall.

Au, vinga! Com si les noies sortíssim del mar per enamorar-nos d’estaquirots que carreguen aparells de mesurar.

El primer cop que vaig veure en Canyut em va semblar un extraterrestre. Duia unes botes enormes i pantalons de pana en una cala on tothom anava en pilotes i descalç. Caminava per les roques amb la mateixa traça que un armari fent ballet. I suava. Mare de Déu com suava. Semblava que s'estigués desfent.

Vaig pensar, «aquest somiatruites durarà dos dies, aquí. Tres, com a màxim». Però era un foraster diferent. Tossut fins al moll de l’os. El vaig observar durant dies. Mesurava terrenys, camins, parets. Estava obsessionat amb posar números a un món que no tenia gens d’interès a ser catalogat.

Després va arribar el dia de l'onada. Aquest detall també l'expliquen malament. No va ser pas una onada gegant. Ni una tempesta memorable. Tampoc no es va enfonsar de forma heroica. Va relliscar. Com un imbècil de secà. Una alga. Un peu. Un crit. Patapam. Cap a l'aigua. Fins al fons. Igual que una àncora. Perquè no sabia nedar.

Jo era allà. Parant el sol. I, per desgràcia, tinc un defecte terrible. Soc bona persona. Així que el vaig rescatar. Encara avui me'n penedeixo una mica.

Quan ell va recuperar el coneixement em va mirar com si hagués vist una sirena.

—Estic mort? —va preguntar.

—No. Però si continues fent preguntes estúpides i mirant-me les tetes, ho estaràs.

Va riure. Mal començament. La gent que riu dels meus mocs m’atabala.

Tot i això, les setmanes següents li vaig ensenyar les coses importants. No les que explica la llegenda. Les importants de debò. A distingir un turista a cinquanta passes. A detectar una tempesta només mirant el color de l'horitzó. A fugir dels borratxos de les festes majors. A entendre que en aquest país la gent mai no pregunta de forma directa el que vol saber. I, sobretot, a no confiar en les històries que expliquen els vells als bars. Aquesta va ser l'única lliçó que no va aprendre. Curiós.

Ens vam fer amics. Després alguna cosa més. Passa. Dos animals estranys coincideixen en una cantonada de l'univers i de cop tot sembla tenir sentit. Una estona. Només una estona.

Perquè res dura gaire. Ni els estius. Ni els amors. Ni els bars. Ni els pobles. Ni tan sols les llegendes.

La nit de Sant Llorenç vam seure davant del mar. La cervesa del porró era tèbia. Els Perseids travessaven el cel. L’aire desprenia perfum de comiat. Ell semblava trist. Jo també. Però cadascú per motius diferents.

—Quan et tornaré a veure? —em va preguntar.

—Qui sap? Potser un dia com avui, en un lloc com aquest. Jo sempre torno als llocs on he estat feliç.

No era una frase romàntica. Era una advertència. Però hi ha estaquirots que tampoc entenen les advertències.

Foto: Ricard Sayeras

L'endemà ell va marxar. I jo també.

Tanmateix, ell va tornar. De manera inesperada. Amb aquella eufòria naïf d’adolescent. Feliç. Renunciant a un futur previsible per recuperar l’atzarós tobogan d’un amor d’estiu. Passerell. Que quan tens papallones a la panxa, la major part dels cops és perquè tens gana.

Al poble ningú li va saber dir res de mi. No em recordaven enlloc. Ni als bars, ni a les fleques, ni als hotels, ni a l’envasadora de musclos. Com si no hagués existit mai. O fos només una al·lucinació fruit d’un refotut accident a mar.

Perquè hi havia una cosa que en Canyut ignorava. Jo no vivia pas al poble. Mai no hi havia viscut. Ni tampoc hi havia tingut casa. Ni família. Ni passat. Almenys no un de normal.

Soc una d'aquelles que existeixen als marges. Als llocs on les històries es tornen borroses. Als racons on la realitat deixa de vigilar. Aparec. Desaparec. Torno. Marxo. Com la boira. Com la tramuntana. Com els records.

Durant anys em va esperar. De fet, encara ho fa. Cada Sant Llorenç. La mateixa terrassa. La mateixa cervesa en porró. La mateixa esperança absurda. És ben bé que hi ha homes que poden sobreviure a catàstrofes naturals, a divorcis, a discursos d’en Salvador Illa. Però un amor d’estiu els destrossa per sempre.

Els xafarders del poble ja tenien tots els ingredients per cuinar la llegenda. I no van deixar passar l’oportunitat. Tot sigui per vendre més imants de nevera amb el far, la cala, en Canyut i jo, i unes gavines de fons. Qui els va parir!

Ara us esteu preguntant on paro jo. Doncs, vaig guillar del poble cames ajudeu-me i de matinada. Ens havien avisat que venien inspectors de treball acompanyats de la policia. I no em venia gens de gust acabar primer en un CIE i després en un avió que em retornés cap a casa. L’amo ens va dur amb la furgoneta fins a l’estació d’autobusos i allà ens va dir que ens espaviléssim soles. Des d’aleshores, he treballat a tots els pobles de la costa. De nord a sud. Cada temporada en un indret diferent. Sense nom, papers, ni lligams. Invisible. No fos cas que m’empaitessin.

Un cop tingui els papers arreglats, crec que em vendré els drets d’aquesta història a una plataforma televisiva per fer quatre calerons. Llavors, obriré un bar a la costa. Amb terrassa a davant de mar. I vendré cervesa fresca amb porró.

I en Canyut? El recordaré sempre amb molt d’afecte. Però s’ha de tenir molt clar que els amors d’estiu tenen la mateixa esperança de vida que una gamba de Roses a la planxa.

Ricard Sayeras (Figueres,1961). Contista. 

Periodista durant 10 anys a El Punt i a Presència. 

Col·laborador l'Empordà Federal, el Setmanari de l'Alt Empordà i l'Hora Nova. 

Guanyador 33è Concurs Literari de Nou Barris en Contes d'Humor. 

Ha publicat a la Revista de Girona i Narranación. 

Finalista del Premi Sembra de Lletres 2020 

i del Premi Núvol de contes 2023. 

Ig. @rsayerasq

Un estiu de contes III - Loli García Romero

 PRIORITATS HUMANES

La televisió no deixava d'escopir les últimes notícies, una vegada i una altra, mostrant imatges de cases desfetes per les pluges torrencials, iracundes, furioses. Carreteres convertides en rius desbordats, que havien negat, al seu pas, tot vestigi d'asfalt. Carrers transformats en cascades impossibles, rugint amb un baluern de decibels superiors a tota lògica humana. Una força líquida i monstruosa, davant la qual els veïns s'afanyaven a foradar les parets, en un intent desesperat per drenar l'interior dels seus habitatges, ja completament impossibles de buidar. Recipients repartits per sòls i mobles recollien l'aigua que brollava, amenaçadora, fins i tot pels endolls, com un signe que la llar havia deixat de ser segura.

Les mirades de pànic es barrejaven amb l’estupefacció. El sòl havia deixat de ser terra per a convertir-se en un estómac regirat; ja no podia empassar ni un litre més dels milers que queien sense clemència. I llavors, com en un efecte especial de ciència-ficció macabra, la lògica es va trencar: ja no plovia només de dalt cap avall, sinó que, a l'uníson, la terra mateixa vomitava. Plovia cap amunt des del subsol, escopint un pànic líquid i enfangat. La pluja s'havia convertit en fils circulars i infinits. De dalt a baix. De baix a dalt. Un cercle viciós i ofegador.

Crits desenfrenats. Plors d'ancians vulnerables. Udols de mascotes extraviades. Tota ajuda era benvinguda, i alhora insuficient. Els bombers i els cossos de seguretat, amb els rostres solcats per la impotència, donaven instruccions per a intentar assegurar una mínima supervivència. «A les plantes altes! Cal pujar a les plantes més altes!»

Dies i dies de caos i desconcert. D'abandonar les llars, que deixen de ser-ho per a convertir-se en paranys de fang. De refugiar-se en poliesportius, menjant una sopa calenta, cuinada amb el millor de les mans solidàries. D'abrigar-se amb mantes d'estampats infantils, tretes de l'armari d'uns nens aliens. D'abraçar al company desconegut que comparteix el teu mateix sospir indefens. La noia que va voler salvar el seu gos i va morir ofegada en l'intent. La tragèdia, que sempre engendra aquest dolor col·lectiu —una barreja espessa de plor i crit silenciós— mentre, a l'altre costat de la pantalla, ens horroritzem en la sequedat dels nostres sofàs com estaquirots maldestres, amb el foc de la xemeneia encès, lamentant que hi ha vides en joc més enllà de la distància segura.

Com em fas mal, Javier.

La incertesa se'm clava en la respiració, esmolada com una estalactita. Javier, no paro de trucar-te. El telèfon dona senyal, la trucada sona i sona en algun lloc remot i negat, però no despenges. Ningú ho fa. Només un silenci absolut, més eloqüent i atroç que qualsevol veu. No sé si estàs fora de perill. No sé si segueixes amb vida. Una vegada i una altra rebutjo la possibilitat que no sigui així, però aquesta idea terrible insisteix, puja com la marea negra fins a la meva gola i me l'escanya. Les notícies no parlen de desapareguts, només de danys materials, i jo ja no sé què fer amb aquest nus infinit que m'estreny el ventre i l'ànima.

Sento, com si fos meu, el fred descomunal que endevino en el teu cos. Les robes xopes, gelades, enganxades a la pell, despertant aquests tremolors que et fan entrexocar les dents i, el pitjor, les esperances. La por constant consumeix, i l'angoixa, incapaç de trobar consol, m'empeny cap a una bogeria silenciosa. L'espera s'allarga com un dolor, com un ressò que es repeteix, però que mai es resol.

Foto: Toni Lázaro

Passen les hores i les nits es fan eternes, carregades d'un silenci que talla el son. La tempesta sembla no cessar, com si la terra mateixa s'hagués tornat boja, escopint la seva fúria sense un final previsible. Els pobles estan en ruïnes, però el que més em destrueix és la sensació de buit, com si tot el que hem conegut fins ara estigués sent esborrat a cop d'aigua. De la mateixa manera que les cases s'enfonsen, els meus records es dissolen, es perden en una mar d'incertesa.

I llavors, la trucada arriba. No l'esperava, ja, però arriba. És en Javier. La seva veu, esquinçada i gairebé irrecognoscible, em travessa com un ganivet gelat. És aquí. Fora de perill, o almenys ho sembla. La pluja tan freda l’ha deixat gairebé mut, però sentir-lo és un murmuri d'alleujament i dolor. No sabem què fer amb la tragèdia que ha deixat enrere, amb la mar d'aigua i fang que ho ha arrasat tot. Només sé que la seva respiració, a l'altre costat de la línia, és el so més preciós que he escoltat a la meva vida. Sempre ha estat un somiatruites i crec que ha estat això el que li ha donat forces per la seva resiliència, la seva flexibilitat.

«Estem bé», em diu, i encara que les paraules són escasses, tenen el pes d'una vida salvada. Però sé que, encara que ha sobreviscut, hi ha alguna cosa trencada en ell, alguna cosa que la pluja no podrà netejar.

Em repenjo en el sofà, esgotada, mirant al sostre amb els ulls plens de llàgrimes. La tempesta s'ha calmat, però en mi, els rius continuen creixent. L'aigua continua corrent. I jo, entre la calma i la desesperació, miro d'entendre que el futur no serà mai igual. La força de la pluja torrencial, a més de trencar les muntanyes, tal vegada va trencar l'absurd de les prioritats humanes.

                                                                                                                   

Loli García Romero (Navalmoral de la Mata, 1960)

Participant a la Festa de la Poesia de la Societat Coral Erato. 

Escriptora d' articles per a setmanaris locals. 

Conductora del programa “Tenim les paraules” a Ràdio Llers. 

Autora del poemari Microespejismos y viajes de voz

Instagram: @loligr9

Un estiu de contes II - Carme Ballús

  QUAN JO FEIA MOURE EL MÓN

 

Quan jo feia moure el món,

era una joia.

Manava a casa,

manava encara més a la feina,

els homes es fonien de desig al meu pas,

el món rutllava perquè jo li encomanava aquesta tasca:

—Volta! Gira!

No ho feia pas així, amb un crit que, d’altra banda, hauria estat absurd. Cal fer rodar els altres pel camí que vols amb lucidesa, de manera elegant, que facin el que els pertoca sense sentir la teva presència com una imposició o una amenaça. I a mi, d’intel·ligència no me n’ha mancat mai, fins ara. (Demà passat, ves a saber...) D’elegància pot ser que n’anés un punt més mancada, però he estat vistosa, això sí. Pretendents, els que vulgueu. Però no parlàvem pas de fer goig o no, que n’he fet molt, sinó d’aconseguir  que el teu entorn et segueixi i, si pot ser, cregui que ho està fent per voluntat pròpia. Als mascles, perquè no se’n sentin menys, has de fer-los pensar que la iniciativa és seva. De pedants i de somiatruites n’hi ha un munt i aquestes fragilitats els perden si algú com jo sap aprofitar-les. Que els teus subordinats es facin la fantasia que algun dia podran cardar amb tu, et dona molt poder. Quan es presenta l’ocasió, decideixes si et convé o no. I llestos. Llesta.

A casa, la qüestió era una mica més delicada, perquè en les distàncies curtes no és gaire senzill que els fills, sobretot quan arriben a l’adolescència, confiïn en tu i t’obeeixin. Per raons que no sé explicar, deixen de fer una cosa i l’altra, de vegades de forma abrupta i conjunta: ni et creuen ni creuen. De nens, si ho saps aconduir bé, és una mica més fàcil que col·laborin en les tasques de la llar, parin i desparin taula, vagin a comprar el pa, buidin un rentaplats o endrecin la seva habitació. Passats els dotze anys, tot es va complicant, però sempre he tingut eines per dur-los pel bon camí, almenys per topants que no em fessin la vida gaire difícil. Un d’ells, la paga. És xantatge, ho reconec, dir-li a un noi lleganyós i despentinat que o es fa el llit i duu la seva roba fins la rentadora o es queda sense diners per anar a la bolera amb els amics. O amenaçar la filla amb llençar a la brossa tot el que trobis fora de lloc quan entris a la seva habitació. La primera vegada et sap una mica de greu fer-ho, però quan la noia veu que ets capaç de complir l’amenaça, hi ha menys probabilitats que l’escriptori i el terra estiguin bruts i desordenats. Sembla dur, però l’adolescència és una jungla i les mares ens obrim pas a cop de matxet si convé.

El marit és un altre element de l’equació familiar no sempre fàcil de resoldre. El vaig estimar, l’Ernest,  i el trobo a faltar, però de vegades el feia anar per on volia sense gaire consideració, no ho puc dir d’altra manera. Per exemple, cada any quan planificàvem les vacances, teníem dos o tres llocs triats i jo, primer discutia amb ell els pros i contres de cada proposta fins que, fent veure que em donava per la pell, li deia:

—D’acord, tens raó, anem a l’apartament de la platja. Als nens els agradarà, ja hi tenen colla. Ja trobarem un altre moment per viatjar a Islàndia. Em feia il·lusió, però... A més, així no molestarem els teus pares perquè es quedin els seus nets dues setmanes.

I aquí, ja el tenia al pot. Que si pels seus pares no era cap molèstia, que estarien encantats, que si jo treballava molt i si em feia il·lusió Islàndia doncs vinga...

Així va ser com va passar, un estiu rere l’altre, amb poques variacions. Era bon noi, fins i tot guapo, però un estaquirot per a algunes qüestions. Ell creia que em coneixia bé i fins a cert punt era veritat. La intimitat, la vida diària, molts aspectes de mi els tenia apamats, però sempre he tingut aquella habitació més que pròpia, fosca, a la qual no he deixat accedir ningú. Perquè una cosa és que et considerin una mica manaire i l’altra que descobreixin que sota el vel d’eficiència i simpatia hi ha una manipuladora empedreïda. Ja han passat els anys i no me n’avergonyeixo pas: cadascú juga les seves cartes com pot, a la vida. Visca la vida!

Foto: Carme Ballús

Ara que soc vella, enyoro el poder que he tingut. Les noies que tenen cura de mi em parlen en una llengua que no és la meva. Clar que l’entenc, he treballat en una multinacional i domino quatre idiomes. Però no em ve de gust pensar en la meva llengua i demanar el que em fa falta en una altra. Quina mandra. Mira que m’han agradat sempre l’ordre i l’organització, però eren els que havia escollit, els que jo seguia i feia acceptar els qui estaven per sota meu, però aquí a la residència hi ha un seguit d’imposicions que ratllen l’absurd. Són per a conveniència de la seva organització, no dels qui hi vivim i molt menys de la meva. Ara, si protestes et malmiren i encara hi surts perdent, perquè et fan passar per sonada. Aquí ningú es queixa, o perquè no té el cap a lloc o perquè si conserva el senderi, ja ha vist que no val la pena.

Quan la meva filla em ve a veure, li explico que això més que una residència sembla un quarter, però ella m’escolta, em somriu i amolla:

—Mama, fes bondat, que no trobarem cap lloc millor.

Deu ser la paga per totes les vegades que la vaig fer passar per l’adreçador. N’hauria d’estar agraïda, té una bona feina, guanya força diners i diria que, per bé o per mal, se m’assembla força. Amb el seu germà treballant a Melbourne, és d’ella de qui m’he de refiar, quin remei. Per ara, m’he de quedar aquí.

Però sempre he temptat la sort: invertiré tot el meu capital en comprar aquesta residència. I qui paga, mana. Ja he avisat el notari Anfruns per canviar les meves darreres disposicions. Ho sento, fills.

Carme Ballús Molina (Granollers, 1955)

Lectora voraç i escriptora intermitent. 

Ha publicat els reculls de contes 

“Portes endins” i “Amor deixa’m dormir”, 

la novel·la “En nom de les germanes”

 i el recull d’articles d’opinió “Pors de paper”.

Instagram @carmeballus

Un estiu de contes I - Paloma B. Gómez

 TOT ÉS VIDA

Avui no he baixat la càmera a la platja. Tot i que m’encanta captar llocs i moments, realment no crec allò de què una imatge val més que mil paraules. Cap càmera recollirà avui la suau brisa que m'acompanya aquí asseguda al costat del mar, entre les roques, amb la remor d'un onatge lleu, el moviment just que el vent de llevant imprimeix a la superficie. Tampoc captarà la llum que brilla ondulant sobre l'aigua blava, o el cel uniforme, sense cap núvol, potser amb la presència d'una gavina volant cap a l'aliment que l'espera més avall.

Em trobo en una mena de talaia visual. Tant és on dirigeixi la mirada. Tot són impactes sensorials, moviment, llum i color. Aquesta vida sona, fa olor, es desplaça d’un lloc a l’altre amb un efecte multicolor.

Davant meu, a l'escullera d’entrada al petit port, uns avis miren insistentment les seves canyes de pescar en una mena de trànsit hipnòtic, esperant aquell peix que mossegui l'ham, però desitjant que el procés s'allargui una estona més i que no es trenquin l'encanteri i la màgia de l’espera al sol. El més jove llegeix al diari el resultat del partit amb els ulls mig tancats sota l'ala del vell barret de palla, desgastat i amb les puntes separades com un eriçó.

Foto Paloma B. Gómez

A la dreta una platja gairebé salvatge, quilòmetres de sorra i llum. El paradís dels que busquen la solitud, dels que volen sentir-se déus per sobre d'una terra immensa. El vent bufa gairebé amb fúria, l'olor de iode s'intensifica i no es veu cap presència, excepte algunes taques de colors fluorescents que solquen veloces, tallants, les onades, guiades amb eficàcia pels nous genets del mar. Les seves muntures queden ocultes pels rínxols blancs, només de vegades es veu la superfície brillant sobre la qual recolzen els peus, quan una onada es creua una mica i cal sortejar-la aferrant-se a la botavara, volant darrere la vela, formant-ne part.

De cop i volta, com en una pinyata infantil, cauen del cos blau d’una avioneta la mitja dotzena de paracaigudistes que tenen en aquesta platja i els herbassars que l'acompanyen, la seva natural pista d'aterratge. És un descens lent, amb una cadència suau, com si no tinguessin pressa. Amb ells, els triangles de colors que tracen les seves piruetes, semblen estar executant passos de ball que, en la distància trobo elegants com antics valsos. La meva respiració també baixa de revolucions, hi ha moments que necessiten aquesta predisposició lenta i mandrosa com una migdiada.

Al fons, la remor de les onades que formarà sempre part de la banda sonora de la meva vida juntament amb l'olor que desprèn el mar. Un duet sensorial que conforma el mapa dels meus sentiments i la necessitat d'acostar-me a la platja de tant en tant. A aquesta platja entre aquestes roques on tantes hores he passat, tantes paraules he llegit, i tants somnis he esperat al costat del meu far.

En realitat, no és un far, no ens enganyem, no és més que una balisa que assenyala l'entrada al port, però —somiatruites com soc — asseguda al seu costat amb l'escullera a l'esquena i recolzada en aquestes parets, he passat mil tardes de joventut mirant el mar, allà on es perd la perspectiva de les dues platges i del port.

Davant meu només el mar i la presència elegant d'algun veler. No puc evitar sostreure'm a la visió d'aquesta brillantor màgica i suau sobre l'aigua i el so de seda que produeix el vent en besar les onades lleus.

Giro una mica el cap fugint del sol de migdia que pretén encegar-me i desplaço la vista a l’esquerra. A aquesta banda de l'escullera hi ha una vida diferent, però carregada d'encant. Una més “d'estiu”, més turista, que uns odien i els altres trobem particularment propera i familiar.

És la vida dels que viuen cada dia darrere d'un taulell, escrivint davant d'un ordinador, o ajustant caragols en una cadena de muntatge. La que busquen els que ja no suporten la seva, els que necessiten la llum que no veuen a la ciutat, a la fàbrica o a casa.

Aquesta platja és molt diferent de l'altra, encara que només les separin unes dotzenes de metres en forma de canal. Aquí, la sorra es veu només a intervals entre el colorit mosaic que formen tovalloles, para-sols, flotadors i altres elements que acompanyen l'ésser humà i sense els quals no sap gaudir d'una cosa tan natural i tan simple com és el mar.

Sense esforç puc sentir els crits i  les rialles infantils i algun plor espantat davant d'aquesta aigua que es mou imparable a la riba i s'emporta la pala blava del nen rosset que se la mira angoixat.

Una veu propera em treu dels meus pensaments i em torna per un instant a la realitat. Darrere meu veig una senyora gran amb accent andalús. Està fent amistat amb una altra dona, una alemanya amb autèntiques dificultats per parlar amb ella, però l'idioma de la platja és universal:

—Doncs miri, aquí tot ha canviat força. El meu Manuel, quan surt de la fàbrica, neteja la pols o passa el pal de fregar i quan arribo a casa, tard i molt cansada, ja trobo el sopar a taula.

—Ah, ja, ja, sí, sí, sí…

L'alemanya assenteix amb un somriure d'orella a orella, amb l’expressió d'amabilitat de qui no ha entès ni una sola paraula, però valora el gest confiat de l'altra persona en explicar-li les coses.

Mentre escric, perdo el contacte amb les dues senyores i al cap d'uns minuts, quan torno a mirar, la seva amistat ja és llarga i arrelada: es posen al dia de quins són els millors restaurants, quins hotels ofereixen ball a la nit i s'intercanvien els números dels mòbils. Queden per trobar-se aquí mateix demà passat a les onze. Demà no poden; l'alemanya té reserva per a una excursió a aquell museu tan famós de la ciutat propera.

—Ai, sí, preciós, vagi, vagi… Ens veurem dimecres.

Mentrestant les onades traïdores han tornat la pala blava al nen ros que continua clavat com un estaquirot, mullant-se els peus i mirant l'aigua amb una expressió meitat sorpresa i meitat desconfiada. Agafa amb força la pala amb una mà i el cubell de plàstic vermell amb l'altra, sense atrevir-se a deixar-los a terra. Li falta valor per acostar-se al mar, però el mira, fascinat pel moviment.

Més lluny, el passeig s'ha omplert de mica en mica. Hi ha qui s’acosta tímidament a la platja; és primavera al calendari i fa dos dies al seu país encara duien jersei de llana. Altres, els més decidits, ja han sortit dels seus hotels buscant el sol, reptant-lo que toqui les pells blanques i febles. Esperant la calor, la tranquil·litat i després el desig de l'aigua, la sorpresa del fred i el gust de sal que no marxarà fins a la segona dutxa.

Hi ha més gent: venedors de quincalla i bijuteria, dibuixants de caricatures, dones que fan trenes africanes i aquella noia jove que passa gairebé tot el dia al quiosc dels gelats i que ja té els ulls  permanentment ajustats per l'efecte de tantes hores de sol…

Dia rere dia. Cada estiu. 

Paloma B. Gómez (Figueres, 1963).

Dona, empordanesa, mare, poeta, cantant.

Apassionada de les noves tecnologies.

Autora dels poemaris Hora bruja,

Haikus y miniversos i Geometría del silencio.

www.palomabgomez.com

Instagram @palomabgomez

Un estiu de contes - Edició 2026

Aquest estiu torna “Un estiu de contes”, la proposta de relats breus que omplirà de literatura les setmanes d’estiu a www.crealit.cat.

Després de la bona acollida de l’any passat, tornem a posar en marxa aquesta iniciativa que publicarà un relat breu cada setmana, escrit per autors i autores de Creàlit i de la comunitat de creadors de Figueres de Por.

Com sempre, el projecte vol ser un espai obert a la diversitat de veus, estils i gèneres. Històries realistes, fantàstiques, intimistes, humorístiques o inquietants tindran cabuda en aquesta proposta que reivindica el poder de la ficció breu: textos que es poden llegir en pocs minuts, però que poden acompanyar-nos molt més temps.

Aquest any, però, hi afegim un ingredient especial. Durant aquests dies s’ha celebrat a Instagram un concurs per escollir una parella de paraules que es convertirà en el fil conductor de l’edició d’enguany. Tots els relats participants hauran d’incloure les dues paraules guanyadores, deixant que cada autor les interpreti i les faci seves amb total llibertat. Aquestes dues paraules són ESTAQUIROT i SOMIATRUITES

“Un estiu de contes” començarà el 24 de juny i s’allargarà fins al 15 de setembre.

Els relats estaran disponibles al blog del web www.crealit.cat  i també es publicaran a les xarxes socials del col·lectiu. Els comentaris del públic recollits tant al mateix web com als perfils d'instagram de Creàlit i  Figueres de por fins al 30 de setembre entraran en un sorteig, i el dia 1 d’octubre se’n publicarà el guanyador o guanyadora. 

Podeu publicar tants comentaris com vulgueu i a tants relats com uns sembli oportú: comentaris divertits, ocurrents, genials, poètics, inspiradors i, en resum, memorables.

Aquest estiu, llegir i comentar té premi!

Volem que aquest estiu torni a ser una celebració compartida de l’escriptura, la lectura i la creativitat de la nostra comunitat. Un espai on cada relat aporti una mirada diferent i on una mateixa parella de paraules pugui donar lloc a històries completament inesperades.

Versos contra versos

VERSOS CONTRA VERSOS

LA TEVA POESIA. LA TEVA VEU. LA TEVA GENT.

Creàlit us convida a participar en la primera edició de Versos contra versos, un torneig de poemes que vol celebrar la força de la paraula escrita i compartida.

L'objectiu és senzill: reunir poetes, versos i públic en una mateixa vetllada per descobrir quins poemes aconsegueixen emocionar, sorprendre i connectar amb l'audiència.

A Versos contra versos compten tant la qualitat literària del poema com la manera de fer-lo arribar al públic. Perquè la poesia neix al paper, però també viu en la veu.

Data i lloc:

·       Divendres 10 de juliol de 2026

·       20.30 h

·       Bar de La Cate

Inscripcions:

La participació és gratuïta.

Per inscriure's cal enviar un correu electrònic a:  infocrealit@gmail.com

El termini d'inscripció finalitzarà el 5 de juliol de 2026 a les 23.59 h.

L'ordre d'intervenció es determinarà per sorteig abans de l'inici de l'activitat.

Requisits de participació:

·       Els poemes han de ser d'autoria pròpia.

·       Es podran presentar poemes en català o en castellà.

·       Cada participant haurà de portar dos poemes preparats.

·       Cada poema tindrà una durada màxima de dos minuts.

·       Els poemes es podran llegir o recitar de memòria.

·       Les obres presentades hauran de respectar els drets i la dignitat de totes les persones.

·       Els membres de Creàlit podran participar en la vetllada, però ho faran exclusivament en format d'exhibició i fora de concurs.

Desenvolupament del torneig:

Primera ronda

·       Totes les persones participants presentaran un primer poema.

·       Un cop finalitzades totes les intervencions, es realitzarà una primera votació.

·       Les quatre persones més votades accediran a la ronda final.

Final

·       Les quatre finalistes presentaran un segon poema, diferent del primer.

·       En acabar les actuacions es realitzarà una nova votació que determinarà la classificació final i la persona guanyadora.

·       Sistema de votació

·       El jurat popular estarà format pel públic assistent.

·       Cada taula disposarà d'un vot i valorarà les intervencions tenint en compte tres aspectes: La qualitat literària del poema, la interpretació i comunicació del text i la resposta que genera en el públic.

·       Cada taula podrà atorgar entre 1 i 3 punts a cada participant.

·       La suma de les puntuacions determinarà les persones finalistes i la classificació final.

Premis

🏆 La persona guanyadora rebrà un lot de premis que inclourà llibres, experiències i altres sorpreses.

🎁 Les persones finalistes també obtindran un obsequi especial.

Acceptació de les bases

La participació a Versos contra versos implica l'acceptació íntegra d'aquestes bases.

Qualsevol circumstància no prevista serà resolta per l'organització.